Quaranta-cinc

A la panxa d’en Mark no se li acabava d’assentar bé el moviment sobtat del Berg. L’Alec el va enlairar amunt, fins que van deixar enrere les parets de la gorja, i després el va fer volar endavant com si l’haguessin catapultat. L’estómac se li va regirar de tal manera que li van venir nàusees; es va arrossegar de quatre grapes fins que finalment va trobar un lavabo. Hi va entrar i va vomitar. Només bilis. El coll li cremava com si s’hagués empassat productes químics corrosius.

Es va quedar assegut una estona, fins que es va sentir capaç de tornar caminant fins al pont de comandament.

—Menjar. Sisplau, digue’m que hi ha menjar —va dir amb la veu ronca.

—I aigua? —li va preguntar l’Alec—. Això també estaria bé?

En Mark va assentir amb el cap, encara que el veterà no el veia.

—Primer deixa’m aterrar aquest trasto en algun lloc. Em quedaria flotant, però no em puc permetre gastar tot el combustible. Ens farà falta. Però em jugo el que vulguis que hi ha alguna cosa per halar en aquest pou de merda. Després anirem a buscar els nostres amics de la foguera.

—Sisplau —va murmurar en Mark. Les parpelles se li tancaven, i no era perquè estigués cansat. Sabia que estava a punt de desmaiar-se, perquè tenia molt poc sucre a la sang. Li feia la sensació que havia passat una setmana des de l’última vegada que havien menjat. I la set. Tenia la boca com una galleda de sorra.

—Ha estat dur —va dir l’Alec suaument—. Dóna’m un parell de minuts i ho arreglarem.

En Mark es va asseure altra vegada a terra i va tancar els ulls.

No va arribar a perdre el coneixement.

Però se sentia desconnectat del món, com si fos una obra que en Mark veia des de l’última fila, estirat a terra. Ben acotxadet amb una manta. Els sons estaven esmorteïts i l’estómac li feia mal de la gana.

Al final, el Berg va alentir la marxa, i es va sentir un cop fort que va sacsejar la nau, que va anar seguit de silenci i quietud. En Mark va estar segur durant una bona estona que el son el sobrevindria. I també els records. Va mirar de foragitar-los, sense saber si en aquell moment podria suportar reviure el passat. Va sentir passes en la llunyania. I de sobte, l’Alec li parlava:

—Aquí ho tens, fill. Bàsicament, és un àpat militar normal i corrent, però és menjar i està ple de nutrients. T’espavilarà. He volat fins a un barri buit que hi ha entre el búnquer i el centre d’Asheville. Sembla que tots els bojos han fugit del foc i se n’han anat cap al sud.

En Mark va obrir els ulls; notava que li pesaven tant les parpelles que va estar a punt d’aixecar-se-les amb els dits. Al principi veia l’Alec borrós, però després el va veure més nítidament. Li va allargar un paper d’alumini amb trossos de… d’alguna cosa. No tenia importància. Ni la més mínima importància. En Mark va agafar tres trossos de menjar deliciós, deliciosíssim, i se’ls va ficar a la boca. Eren salats i tenien gust de carn de vedella. Però quan se’ls va voler empassar amb prou feines va poder.

—Aigu… —va començar, però llavors li va agafar un atac de tos que va enviar a la cara de l’Alec el menjar que no havia pogut engolir.

El seu amic es va eixugar.

—Maco. Molt maco.

—Aigua —va dir en Mark amb veu ronca.

—Sí, ja ho sé. Té. —Li va allargar una cantimplora i en Mark va poder sentir com el líquid li baixava cap avall.

En Mark es va incorporar, queixant-se del dolor que sentia en moure’s.

—Vés amb compte —va dir l’Alec—. No beguis massa ràpid, o et caurà malament.

—Entesos. —En Mark va agafar la cantimplora, va esperar que les mans li deixessin de tremolar, la va alçar i va inclinar el raig en direcció als llavis. Una aigua gloriosa i fresca li va humitejar la boca i se li va escolar gola avall. Va evitar tossir i es va centrar a empassar-se-la sense malgastar-ne ni una gota. Després en va beure més.

—Ja n’hi ha prou —el va avisar l’Alec—. Ara menja una mica més d’aquesta delícia que he tret d’un armariet fet un nyap.

En Mark ho va fer, i aquesta vegada va tenir un gust encara més bo. Més salat i més de carn de vedella. Amb la boca i la gola humitejades, passaven millor, també, tot i que sentia el pitjor mal de coll que havia tingut mai. Als músculs hi va arribar una mica de força. El mal de cap va afluixar un pèl. Però la millor notícia de totes era que ja no tenia nàusees.

Se sentia tan bé que volia dormir.

—Fas cara d’haver carregat les piles —va dir l’Alec mentre seia. Es va relaxar posant l’esquena contra la paret i va menjar—. No està gens malament, oi?

—No hauries de parlar amb la boca plena —va respondre-li en Mark amb un lleu somriure—. No és de bona educació.

—Ja ho sé. —L’Alec es va ficar encara més menjar a la boca i va exagerar els moviments per assegurar-se que en Mark veia tot el que mastegava—. A quina mena de persona li cal que li diguin aquestes coses? Ja m’entens; que no tenia mama, jo?

En Mark va riure. Va riure sincerament, i el pit i el coll li van fer mal. Va tossir. Quan es va recobrar, va demanar:

—Llavors, a on has dit que ens has portat? —Va continuar menjant.

—A veure, el búnquer del Berg era a l’oest d’Asheville. Per tant, he anat una mica a l’est: hi ha uns barris molt finolis, en aquest vessant de la muntanya. He vist que hi havia molta activitat a un parell o tres de quilòmetres cap al sud i crec que podria ser on tota aquella gent amb qui ens ho vam passar tan bé a la foguera ha fugit després d’incendiar el bosc. Aquí s’hi està molt tranquil.

Es va aturar per fer un altre mos.

—Hem aparcat en un cul-de-sac, en un barri de mira’m i no em toquis, si és que n’he vist mai cap. Vull dir, abans que es torrés en un forn. Hi solia haver un munt de gent amb pasta als afores d’Asheville, ja m’entens. Ara la majoria d’aquestes cases estan mig en runes.

—Però, i…

L’Alec va alçar la mà per frenar la pregunta d’en Mark.

—Ja ho sé. Tan aviat com recuperem forces i dormim unes quantes horetes més, anirem a buscar els nostres.

En Mark no volia perdre més temps, però sabia que l’Alec tenia raó. Havien de descansar.

—Cap senyal de… de res?

—M’ha semblat reconèixer algú quan hem volat pel lloc que hi ha més al sud d’aquí. Posaria la mà al foc que són gent de l’assentament de la Deedee. Només haurem de veure si la Lana i les altres també hi són, que és el que sembla que ha dit el tal Bruce.

En Mark va cloure els ulls un instant; no estava segur de si allò era el que volia.

Van parar per menjar i beure una mica més. En Mark sentia curiositat de veure com era l’exterior, però estava massa cansat per aixecar-se i anar fins a la finestra. A més, ja n’havia tingut prou, de veure esquelets de construccions socarrimades que la gent un dia havia anomenat casa.

—Estàs segur que no passarà res, si ens quedem aquí aparcats? Per si te n’havies oblidat, un paio salvatge s’ha carregat una de les nostres finestres amb un martell.

—Encara no s’hi ha acostat ningú. L’únic que podem fer és estar a l’aguait. I quan anem a buscar la Lana i les altres, haurem d’esperar que la gent no s’adoni que hi ha una entrada extra.

Pensar en l’home amb el martell va regirar l’estómac d’en Mark. El va fer rumiar què li havia agafat, quan havia matat el pilot a l’escotilla.

L’Alec va notar que alguna cosa no anava bé.

—Sé que no has estat fent un cafè i unes galetetes quan t’he deixat a la bodega. Estàs preparat per explicar-me què ha passat?

En Mark va llançar una mirada avergonyida i gairebé nerviosa al seu amic.

—Durant uns quants minuts ha estat com si hagués perdut el control de mi mateix i m’he començat a comportar d’una manera molt estranya. Gairebé sàdica.

—Fill, això no vol dir res. He vist molts bons homes que al camp de batalla perdien el nord, i no era per cap virus que corregués per allà. No vol dir que tu… que tu el tinguis. Els humans fan bogeries per sobreviure. Que potser no ho has vist cada dia d’aquest últim any?

En Mark no es va sentir pas millor.

—Això… això ha estat diferent. Durant un instant m’he sentit com si fos el matí de Reis, quan he vist com el paio es moria esclafat.

—Ah, sí? —L’Alec el va mirar una bona estona i en Mark no tenia ni la més remota idea de què pensava—. D’aquí a un parell d’hores es farà fosc. No en traurem res, de voltar de nit. Fem una bona dormida.

En Mark va assentir, preocupat fins al moll de l’os. No sabia si hauria estat millor callar. Va badallar, es va posar còmode i va decidir que ho assimilaria tot i pensaria bé les coses una estona.

Però la panxa plena i una setmana d’esgotament el van endinsar en un estat d’inconsciència.

Lògicament, després van venir els somnis.