Quaranta-nou

—La dissol? —va fer en Mark, escèpticament—. Què se suposa que vol dir, això?

—Home, no importarà gaire, si al final aquests trastos no funcionen. —L’Alec va inspeccionar la caixa uns instants i a continuació en va treure una cosa negra i voluminosa, amb tanques platejades. Va agafar els seus objectes preuats, va passar per davant d’en Mark, va sortir del dipòsit d’armes, va avançar pel passadís i se’n va anar.

—Au, va, vine! —va cridar mentre desapareixia.

En Mark va llançar una darrera mirada als objectes amenaçadors, gairebé màgics, que brillaven dins la caixa, i va anar a encalçar l’Alec. El va trobar altre cop al pont de comandament, assegut al seient del capità, admirant l’arma que tenia a les mans. Estava més content que un gínjol. L’objecte negre que també havia recuperat jeia a terra. Semblava un suport per a l’arma. Potser era una mena de carregador.

—Molt bé —va dir en Mark un cop es va haver apropat sigil·losament per quedar-se just darrere l’Alec—. Digue’m què fa, aquest trasto.

—Un segon —va fer l’Alec, mentre col·locava la joguina a l’espai allargassat del suport negre. Va prémer un botó d’un petit panell de control que hi havia al costat. Es va sentir un sorollet i un brunzit; a continuació, de l’arma, en va emanar una llum grisa.

—El carregarem i després veuràs el que fa —va anunciar l’Alec, amb orgull. Va alçar els ulls cap a en Mark—. Has sentit mai a parlar d’un Pla Trans?

En Mark va posar els ulls en blanc.

—És clar que sí. Que visc a la Terra, jo!

—Entesos, setciències. Para el carro. Com anava dient, saps que aquestes coses són caríssimes, oi? I tens idea de com funcionen?

En Mark es va encongir d’espatlles i va seure a terra: al mateix lloc on s’havia adormit abans, però ara li semblava que feia un milió d’anys.

—A veure, no és que n’hagi fet servir mai cap. Ni que n’hagi vist mai cap, tampoc. Però sé que és un transportador molecular.

L’Alec va fer un riure forçat.

—És evident que no n’has vist mai cap, perquè no tens mil milions de dòlars. Ni treballes per al Govern. Només un d’aquests aparells ja costa més del que et podries arribar a imaginar. Però tens raó, així és com funcionen. Trenquen estructures moleculars i les tornen a unir en un punt receptor. Doncs bé, aquesta arma collonuda fa el mateix, però només a mitges.

En Mark va mirar l’arma que s’estava carregant i li va agafar cangueli.

—Vols dir que desfà la gent? Que la fa miques?

—Sí. Aquesta és la idea, més o menys. Llança les persones en l’aire com les cendres dels nostres difunts. Pel que en sé, vaguen durant la resta de l’eternitat cridant perquè algú les torni a reconstituir. O potser només és un instant i després s’acaba. No t’ho sabria dir. Potser no és una mala manera de morir.

En Mark va fer que no amb el cap. La tecnologia moderna. El món tenia coses genials, però no havien servit de gaire quan el sol havia decidit exterminar la major part de la civilització.

—Llavors, suposo que això és tot, oi? —va preguntar en Mark—. No m’ha semblat que hi hagués res més, en aquell magatzem.

—No. Doncs… esperem que aquestes monades funcionin.

En Mark es va dir que s’asseguraria de no disparar-se al peu.

—Quant falta perquè estigui carregat?

—No gaire. Només el temps just perquè agafem algunes provisions per a la missió de rescat. —Parla com un soldat, va pensar en Mark—. Després el provarem mentre en carreguem un per a tu. I potser també un de sobres, per si de cas.

En Mark va fixar la mirada en el carregador fins que l’Alec el va ajudar a aixecar-se perquè li donés un cop de mà amb els preparatius de la sortida.

Al cap de mitja hora, tenien les motxilles plenes d’aigua, de menjar i de roba neta que havien trobat amagada a les petites cabines de la nau. El primer Transtub estava carregat del tot; mentre obrien la rampa de l’escotilla de càrrega, l’Alec el tenia fermament aferrat a les mans, amb la corretja encreuada a l’esquena. Com que en donar una llambregada pels voltants no havien vist ningú, havien decidit que era segur provar la seva nova arma d’última generació.

En Mark va fer una ganyota quan les frontisses de la rampa es van obrir grinyolant i va mirar el seu company orgullós.

—Vols dir que no l’agafes una mica massa fort? —El Transtub resplendia lluent i, ara que estava carregat, desprenia una brillantor tènue i ataronjada.

L’Alec va fulminar en Mark amb la mirada com volent dir: «Deixa’m en pau».

—Poden semblar fràgils, però no ho són de cap de les maneres. Els podríem deixar caure des del Lincoln Building i no tindrien ni una rascada.

—És perquè caurien a l’aigua.

L’Alec es va girar i va alçar el Transtub, de tal manera que la part funcional de l’arma, aquell canó petit que sortia de la bombolla grossa, apuntava directament cap a ell.

En Mark no va poder evitar sobresaltar-se.

—No fa gràcia —va dir.

—Sobretot si premo el gallet.

La rampa va picar a terra i va quedar oberta del tot, sobre el paviment esquerdat del cul-de-sac on havien aparcat. Un silenci sobtat i inhòspit va regnar al món, només interromput pels esgarips d’un ocell. L’aire humit i calent els va embolcallar, cosa que feia que respirar fos gairebé impossible. Quan va intentar respirar profundament, en Mark va tossir.

—Vinga —va dir l’Alec, que ja baixava per la rampa trepitjant fort—. Anem a buscar un esquirol. —Mentre caminava, brandava l’arma d’una banda a l’altra, buscant si hi havia cap intrús—. O, millor encara, un dels xalats que s’hagi perdut per aquí. Quina llàstima que a aquests trastos els calgui carregar-se, perquè si no desempallegar-nos d’aquest merder del virus seria bufar i fer ampolles. Deixaríem aquests barris ben nets i polits.

En Mark va baixar amb ell fins al carrer, a l’aguait per si algú els estava veient des de les cases en runes que hi havia al voltant, o des del bosc cremat que hi havia més enllà de les cases.

—El valor que dónes a la vida humana em fa venir ganes de plorar —va murmurar.

—A llarg termini —va respondre l’Alec—. De vegades cal pensar a llarg termini. Però només són paraules, fill. Paraules i prou.

El fet de ser en un barri residencial realment alterava en Mark: s’havia arribat a acostumar a la vida a la muntanya, al bosc, a viure en una cabanya. Aquest barri abandonat el feia sentir estrany i incòmode. Havia de calmar els nervis abans d’emprendre la missió que portarien entre mans en un tres i no res.

—Va, enllestim aquesta prova d’una vegada.

L’Alec va començar a caminar cap a una bústia de maons que estava mig destrossada. Semblava com si algú l’hagués esclafat amb un cotxe o un camió durant un intent desesperat de fugir.

—Molt bé —va dir—. Volia provar-lo amb alguna cosa viva, perquè funciona molt millor amb materials vius, orgànics. Però tens raó… ens hem d’afanyar. Miraré de liquidar aquesta pila de ma…

Una porta es va obrir donant un cop; provenia de la casa mig ensorrada que els quedava més a prop. Un home en va sortir corrent directe cap a ells, cridant a plens pulmons. El que deia era indesxifrable i tenia els ulls impregnats de bogeria, els cabells desmanegats i embullats, i la cara coberta d’úlceres, com si se l’hagués esgarrapat. I anava completament nu.

En Mark va retrocedir un parell de passes, astorat per l’aspecte de l’home i mort de por. Intentava pensar què podia fer o dir.

Però l’Alec ja havia alçat l’arma i apuntava el Transtub directament a l’home, que se’ls acostava ben de pressa.

—Alto! —va cridar el veterà—. Alto o… —Ho va deixar córrer, perquè era evident que aquell salvatge que els atacava no els escoltava pas. Cridava coses sense sentit, ensopegava, però no alentia la marxa, i es dirigia de pet a l’Alec.

Es va sentir un so agut, que semblava que vingués de tot arreu alhora, seguit d’un rugit eixordador, com el brunzit de les turbines d’un avió. En Mark es va adonar que el llum ataronjat que emanava del Transtub s’havia tornat més intens i era visible fins i tot amb la llum del sol. De sobte, l’Alec es va tirar enrere d’una estrebada, just quan un llampec de llum blanca i brillant va sortir disparat de l’arma i va impactar contra el pit de l’home que cridava.

Els seus xiscles van cessar a l’instant, com si l’haguessin segellat en una tomba. Tot el cos se li va tornar d’un color gris com la cendra i li van desaparèixer tant les faccions com el volum: semblava un retallable de tela grisa, que brillava i s’ondulava. Aleshores va explotar i es va convertir en una boirina; s’havia evaporat en el no-res.

Es va girar per mirar l’Alec, que havia abaixat l’arma i esbufegava, amb els ulls encara ben oberts i fixats en el lloc on hi havia hagut l’home feia just uns quants segons.

El vell soldat finalment va tornar la mirada d’astorament d’en Mark.

—Doncs sembla que funciona.