Trenta-u

Van trigar uns instants a desentortolligar braços i cames de l’un i de l’altre. L’Alec deia renecs i remugava; en un moment donat, en Mark va començar a relliscar de la vora i el veterà el va estirar amunt i va continuar renegant. Finalment, es van posar drets i es van allisar la roba. Llavors, quan el mecanisme de sobre seu es va tancar del tot, per tota la sala va ressonar un enorme bum. La foscor absoluta els va embolcallar.

—Genial —va sentir en Mark que deia l’Alec—. No m’hi guipo.

—Treu la tauleta —va contestar en Mark—. Sé que la bateria està a punt d’esgotar-se, però no tenim gaires opcions més.

Després de remugar mostrant-s’hi d’acord i de maldar per treure la tauleta, la sala es va il·luminar amb la brillantor de la superfície del dispositiu. Durant un instant, en Mark va tornar a ser als túnels del Sub Trans, corrent amb la Trina amb la lluïssor del seu telèfon. Els records el van començar a inundar, a ofegar-lo plenament en l’horror d’aquell dia, però els va poder foragitar. Tenia la sensació que de totes maneres l’endemà o el dia següent ja li proporcionarien records nous. Sospirant, es va preguntar si mai tornaria a dormir bé.

—Durant el segon abans de saltar, he vist que aterrava un Berg —va dir en Mark, concentrant-se del tot en el present i en la missió que tenien entre mans—. Així sabem que almenys en tenien dos abans que n’estavelléssim un.

L’Alec apuntava la tauleta en diferents llocs, per inspeccionar la zona.

—Sí, he sentit els propulsors. Suposo que la plataforma d’aterratge baixa fins aquí sota i el Berg s’enretira, llavors la plataforma puja i torna a fer la volta. Val més que ens afanyem abans que tinguem companyia indesitjada.

L’Alec va deixar de moure la tauleta i la va alçar per il·luminar les entrades a dues sales que hi havia a l’altra banda d’on eren ells. A terra hi havia unes ranures que indicaven on quedaven els Bergs quan els enretiraven de la plataforma d’aterratge un cop era a baix. Tots dos espais, grans i tenebrosos, estaven buits.

La passarel·la que rodejava l’abisme a la sala central feia una mica més d’un metre d’amplada; en passar-hi a poc a poc, cruixia pel pes. L’estructura va aguantar, però el cor d’en Mark no va deixar d’accelerar-se fins que no van haver-la travessat del tot. Respirant alleujat, en Mark va avançar fins a una porta rodona, que al mig hi tenia una maneta en forma de volant, com les d’un submarí.

—Aquest lloc, el van construir fa molt de temps —va dir l’Alec mentre allargava la tauleta a en Mark—. Segurament per protegir les autoritats del govern en cas que hi hagués una catàstrofe mundial. Mala sort que ningú no tingués prou temps per arribar fins aquí: estic segur que la majoria es van fregir com la resta.

—Que maco —va dir en Mark, alçant la tauleta per inspeccionar la porta—. Creus que està tancada?

L’Alec ja s’hi havia acostat i agafava el volant amb força amb totes dues mans, esperant que no es mogués. Però quan ho va intentar va girar mitja volta fàcilment, cosa que el va llançar cap a un costat i va fer que xoqués amb en Mark. Tots dos van ensopegar i van caure a la passarel·la; en Mark va quedar damunt de l’Alec.

—Nano —va dir l’Alec—. Avui t’he tingut més a prop del que esperava tenir-te durant tota la vida. Ara assegura’t de no caure avall. Necessito que em donis un cop de mà.

En Mark va riure mentre s’aixecava, recolzant-se sobre la panxa de l’Alec una mica més del que realment li calia.

—És una autèntica llàstima que no tinguessis mai fills. Imagina quin tros d’avi estaries fet.

—Sí, i tant —va respondre l’exsoldat amb un grunyit mentre es posava dret—. Hauria estat molt divertit imaginar-se’ls a tots socarrant-se quan hi va haver les erupcions.

Això va treure la gràcia al moment. A en Mark li va caure l’ànima als peus, perquè les paraules li van recordar els seus pares i la Madison. Tot i que mai no havia sabut del cert què els havia passat, tenia un talent superpoderós per imaginar-se el pitjor.

L’Alec se’n devia adonar.

—Ah, coi, ho sento. —Va allargar el braç i va estrènyer l’espatlla d’en Mark—. Nano, t’ho dic aquí i ara: em sap greu el que acabo de dir. Ho dic amb tota la sinceritat possible, venint d’un vell com jo. No sento enveja per les pèrdues que vas tenir aquell dia. Gens ni mica. La meva família era la feina i no va ser el mateix, ho sé.

En Mark no havia sentit mai el veterà dir una cosa com la que li acabava de sortir dels llavis.

—No passa res. De debò. Gràcies. —Va fer una pausa i llavors va afegir—: Avi.

L’Alec va assentir; tot seguit va anar cap al volant i el va fer girar fins que es va sentir un clic fort. Va obrir la porta, que va repicar en xocar contra la paret.

A l’altra banda no hi havia res més que foscor, encara que en la llunyania se sentia un brunzit creixent com de maquinària.

—Què és això? —va xiuxiuejar en Mark—. Pràcticament sembla com si aquí sota hi hagués una fàbrica o alguna cosa. —Va acostar la tauleta a l’entrada de la porta, la brillantor de la qual va revelar un passadís llarg que desapareixia en la foscor.

—Un generador, n’estic segur —va respondre l’Alec.

—Suposo que no podrien viure aquí sota sense tenir electricitat, com a mínim. Si no, com funcionaria, això? —Continuava enfocant amb la tauleta.

—Exacte. Hem viscut al bosc o en assentaments molt de temps. Això em fa venir records.

—Bergs, generadors… Creus que deuen tenir una tona de combustible emmagatzemada aquí o que el porten d’algun altre lloc?

L’Alec s’ho va pensar un moment.

—Home, ha passat un any, i costa un munt mantenir els Bergs flotant. Suposo que el porten fins aquí.

—Continuem? —va preguntar en Mark, tot i que la resposta era evident.

—Sí.

En Mark va entrar al passadís primer i va esperar que l’Alec l’imités.

—I què fem si algú ens veu? —Xiuxiuejava, però la seva veu sonava alta en l’espai reclòs—. Ara mateix ens aniria bé tenir una o dues armes a mà.

—Digue-m’ho a mi. Mira, no tenim gaires opcions ara mateix. I no hi tenim gaire a perdre. Senzillament, continuem avançant i anem veient què passa.

Havien començat a avançar, quan van sentir un soroll metàl·lic rere seu, seguit de grinyols i xerrics d’engranatges. No va caldre que en Mark mirés cap allà per saber que la plataforma d’aterratge, suposadament amb un Berg a sobre, havia començat a baixar a terra.

L’Alec va actuar molt més calmadament de com se sentia en Mark. Es va haver d’inclinar perquè el sentís per sobre del xivarri:

—Esperem a veure en quina sala entra i després ens amagarem a l’altra. Millor que no ens enxampin en aquest passadís.

—Entesos —va dir en Mark, amb el cor accelerat i els nervis a flor de pell. Va apagar la tauleta; no la necessitaven amb la llum que entrava de fora.

Van tornar a la porta i la van tancar; tot seguit es van ajupir en la penombra de la passarel·la mentre el Berg immens descendia. Afortunadament, la cabina de comandament era a l’altra banda, de manera que hi havia poques possibilitats que els veiessin. Un cop va ser a terra, es van sentir més sons metàl·lics i grinyols, i la nau va començar a moure’s pels rails a la sala de la dreta. L’Alec i en Mark van córrer fins a la sala oposada i es van amagar al darrere de tot, per fer-se fonedissos en la foscor.

L’espera va ser angoixant, però al final el Berg va quedar a lloc. Quan es va deixar de moure, la plataforma d’aterratge gegantina va començar a tornar-se a moure cap amunt, a poc a poc però amb fermesa. Fos qui fos que havia conduït la nau ja n’havia desembarcat, perquè en Mark podia distingir veus per sobre els sorolls i després va sentir el so de la porta rodona que s’obria.

—Vinga —li va dir l’Alec a cau d’orella—. Seguim-los.

Es van esmunyir a fora i van creuar la passarel·la sigil·losament. Els passatgers del Berg havien deixat la porta de sortida entreoberta i l’Alec es va ajupir al costat de l’obertura i es va inclinar per escoltar. Va donar-hi un cop d’ull. Aparentment satisfet que no hi hagués ningú, va assentir amb el cap en direcció a en Mark i es va tornar a esmunyir al passadís. En Mark el va seguir just quan la plataforma d’aterratge sobre seu començava a girar una altra vegada i els arbustos, la terra i els arbrets tornaven a dirigir-se cap al cel.

Pel corredor que s’obria pas davant seu hi van ressonar veus, però estaven massa distorsionades per entendre-les. L’Alec va agafar la tauleta que tenia en Mark i se la va ficar a la motxilla. Llavors va agafar el braç d’en Mark i el va començar a estirar endavant, caminant arran de la paret, amb els ulls entretancats. Aviat tot tornaria a submergir-se en la foscor.

Van avançar pel passadís, pas a pas, amb molt de compte. Qui fos que hagués arribat havia decidit aturar-se i parlar, perquè les veus s’anaven tornant més nítides, a mesura que continuaven seguint-les. Semblava com si només n’hi hagués dues. L’Alec finalment també es va aturar, i de sobte en Mark va poder sentir què deien paraula per paraula.

—Al nord —deia una dona—. S’ha cremat com en un forn de llenya. Segur que aquella gent que van agafar ahir a la nit hi han tingut alguna cosa a veure. Ho sabrem ben aviat.

Un home li va contestar:

—Més ens val. Com si les coses no estiguessin prou malament, després de perdre l’altre Berg. Els d’Alaska no poden passar més de nosaltres. Ara que s’ha torçat tot, em jugo el que vulguis que no en tornarem a saber res més.

—Segur —va dir la dona—. Creus que som prescindibles?

—Sí, però se suposava que no havíem de ser nosaltres. No és culpa nostra que el virus estigui mutant.

La plataforma d’aterratge va fer un so metàl·lic; presumiblement havia acabat de girar. Tot era fosc. Els desconeguts van començar a marxar, trepitjant fort, com si portessin botes. Un d’ells va engegar una llanterna, la llum de la qual va brillar de sobte davant seu. L’Alec va tornar a agafar en Mark i els van seguir a una distància prudencial.

Els dos desconeguts no van tornar a parlar fins que van arribar a una porta. En Mark va sentir el xerric de les frontisses mentre s’obria. Llavors l’home va dir una cosa mentre entraven en una sala que en Mark no va poder veure.

—Per cert, ja li han posat un nom. L’hi diuen l’Erupció.

La porta es va tancar.