Quatre

Els crits esquinçaven l’aire mentre la gent terroritzada fugia en totes direccions. En Mark es va ajupir i va agafar en Darnell posant els braços sota les espatlles del noi. El so dels dards tallant l’aire a dreta i esquerra, buscant objectius, el va fer afanyar i li va foragitar qualsevol pensament del cap.

En Mark estirava en Darnell, arrossegant-lo per terra. La Trina havia caigut però la Lana era allà i la va ajudar. Totes dues van córrer a ajudar-lo: cadascuna va agafar un peu d’en Darnell. Amb esbufecs sincronitzats van alçar-lo amb esforç i el van treure de la Plaça, lluny de l’espai obert. Era un miracle que a ningú més del grup l’hagués tocat un dard.

Fru-fru, fru-fru, fru-fru. Clac, clac, clac. Crits i cossos a terra.

La pluja de projectils no parava al seu voltant, i en Mark, la Trina i la Lana es movien arrossegant els peus tan ràpid com podien, carregant en Darnell maldestrament. Van passar per darrere uns arbres; en Mark va sentir uns quants clacs forts mentre els dards s’enfonsaven a les branques i els troncs, i van tornar a l’espai obert. Van travessar amb pressa una petita clariana i van entrar en un carreró entremig de diverses cabanyes de troncs construïdes sense ordre ni concert. Hi havia gent pertot arreu, trucant desesperadament a les portes, saltant per finestres obertes.

Aleshores, en Mark va sentir el rugit dels propulsors i un vent càlid li va tocar la cara. El rugit va augmentar, el vent va bufar amb més força. Va mirar amunt, seguint el soroll, i va veure que el Berg havia canviat de posició, per perseguir els fugitius. Va veure el Gripau i la Boirina. Estaven apressant la gent perquè s’afanyés; els seus crits es fonien amb el so eixordador del Berg.

En Mark no sabia què fer. Trobar aixopluc era la millor sortida, però hi havia massa gent intentant fer el mateix, i unir-se al caos amb en Darnell a remolc seria la seva perdició. El Berg es va tornar a aturar i un cop més els desconeguts amb les granotes estrafolàries van alçar les armes i van obrir foc.

Fru-fru, fru-fru, fru-fru. Clac, clac, clac.

Un dard va fregar la samarreta d’en Mark i va anar a parar a terra; algú el va trepitjar i el va enfonsar. Un altre dard va tocar un home de ple al coll justament mentre passava corrents per davant seu: va cridar i de cop es va tirar endavant mentre la sang li rajava de la ferida. Quan va caure, es va quedar quiet i tres persones van ensopegar-hi. En Mark només es va adonar que s’havia aturat, consternat pel que passava al seu voltant, quan la Lana li va cridar que continués movent-se.

Era evident que els que disparaven sobre seu havien millorat la punteria. Els dards tocaven gent a dreta i a esquerra, i l’aire s’omplia de crits de dolor i de terror. En Mark es va sentir profundament indefens: no hi havia manera de protegir-se d’aquell bombardeig. L’únic que podia intentar fer era deixar enrere la màquina voladora, una tasca impossible.

On era, l’Alec? El paio dur amb tots els instints de batalla? On havia anat?

En Mark es va continuar movent, arrossegant el cos d’en Darnell, forçant la Trina i la Lana a igualar-ne la velocitat. El Gripau i la Boirina corrien al seu costat, intentant ajudar sense fer nosa. La pluja de dards continuava des de dalt; més crits, més cossos abatuts. En Mark va girar a la cantonada, va esquitllar-se pel carreró que menava a la Barraca, arrapat a l’edifici que tenia a la dreta per protegir-se, ni que fos a mitges. No hi havia tanta gent que hagués anat per allà i calia esquivar menys dards.

El grupet ranquejava tan ràpid com podia carregant el seu amic inconscient. En aquesta part de l’assentament, les estructures pràcticament s’havien construït les unes sobre les altres, i no hi havia espai per agafar una drecera i escapar cap als boscos del voltant de les muntanyes.

—Gairebé som a la Barraca! —va cridar la Trina—. Afanyem-nos, abans que tornem a tenir el Berg a sobre!

En Mark es va girar per poder mirar endavant, agafant en Darnell per la samarreta i tenint-lo al darrere. Caminar cap enrere li havia sotmès els músculs de la cama a una tensió terrible; li cremaven les cames i li començaven a agafar rampes. No hi havia res que els fes alentir la marxa, de manera que en Mark va accelerar, i la Lana i la Trina van igualar la velocitat, agafant cadascuna una cama d’en Darnell. El Gripau i la Boirina es van apinyar amb ells i cadascun va sostenir un braç, per carregar part del pes. Van escolar-se pels carrerons estrets, trepitjant arrels que sobresortien i terra eixarreïda, tombant a l’esquerra i a la dreta i després altre cop a l’esquerra. El rugit del Berg, ensordit per les cases i les rengleres d’arbres que hi havia entremig, venia de la dreta.

En Mark finalment va girar per una cantonada i va veure la Barraca a l’altra banda d’una petita clariana. Va començar a fer l’esprint final just quan, per l’altre costat, va irrompre una onada de residents fugitius, desesperats i frenètics; es van escampar per totes direccions i van anar a cada porta que veien. En Mark es va quedar de pedra en veure que el Berg s’abalançava ràpidament sobre seu, més a prop de terra que abans. Només hi havia tres persones a l’escotilla de la nau, però van obrir foc tan bon punt el Berg va quedar suspès en l’aire.

Una pluja de petits rajos platejats va caure sobre la gent de la clariana. Cada projectil semblava que encertés el blanc, clavant-se als colls i als braços d’homes, dones i nens. Cridaven i es desplomaven a terra gairebé a l’instant, alguns ensopegaven amb si mateixos en aquella ànsia desenfrenada per trobar aixopluc.

En Mark i el grup es van arrambar al costat de l’edifici més proper i van deixar en Darnell a terra. El dolor i el cansament es van apoderar dels braços i les cames d’en Mark; va sentir com si s’hagués de desplomar al costat del seu amic inconscient.

—L’hauríem hagut de deixar allà —va dir la Trina, amb les mans als genolls, maldant per prendre alè—. Ens ha fet anar més lents i igualment encara és al bell mig de l’acció.

—Mort, pel que sabem —va fer amb veu ronca el Gripau.

En Mark el va mirar bruscament, però el nano segurament tenia raó. Podia ser que s’haguessin jugat la vida per salvar algú amb el qual potser no hi havia res a fer.

—I ara què? —va preguntar la Lana, mentre anava cap a la cantonada de l’edifici per mirar la clariana. Els va mirar per sobre l’espatlla—. S’estan carregant gent indiscriminadament. Per què fan servir dards en lloc de bales?

—No té cap sentit —va respondre en Mark.

—I nosaltres no hi podem fer res? —va dir la Trina, amb el cos tremolant de frustració més que no pas de por—. Per què permetem que aquesta gent ens faci això?

En Mark va anar fins on era la Lana per observar la situació. Els cossos s’escampaven per la clariana, amb dards clavats que apuntaven cap al cel com un bosc en miniatura. El Berg encara estava enlairat, llançant flames blaves amb els propulsors.

—On tenim els de seguretat? —va xiuxiuejar en Mark a ningú en particular—. S’han agafat el dia lliure o què?

Ningú no li va contestar, però li va cridar l’atenció veure moviments a la porta de la Barraca; va sospirar alleujat. Era l’Alec, que movia els braços frenèticament perquè anessin fins on era ell. El veterà semblava que sostenia dos rifles enormes amb garfis als extrems units amb grans rotlles de corda.

Soldat fins al moll de l’os, fins i tot després de tots aquests anys; el veterà tenia un pla i necessitava ajuda. Lluitaria contra aquests monstres. I en Mark també.

En Mark es va enretirar de la paret i va mirar al voltant. Va veure un tros de fusta a l’altra banda del carreró. Sense dir als altres el que feia, va córrer per agafar-lo i després va anar fins a la clariana d’una revolada, dirigint-se directament a la Barraca i a l’Alec, fent servir la fusta d’escut.

A en Mark no li calia mirar amunt: sentia el brunzit característic dels dards dirigits cap a ell. Va sentir el clac sòlid d’un d’ells que tocava la fusta. Va continuar corrent.