Disset

Després de tot això, se suposava que havien de tornar a dormir. Encara faltaven hores per a l’alba.

Ningú no va dir ni ase ni bèstia després que l’Alec hagués fet el que fos al Gripau. En Mark es pensava que explotaria; estava molt confós pel que havia passat aquella última mitja hora. Volia parlar. Però la Trina el va evitar quan ell la va mirar als ulls. Es va deixar caure a terra i es va embolicar amb una manta, contenint uns quants sanglots. A en Mark se li va trencar el cor: havien estat diversos mesos sense llàgrimes i ara ja hi tornaven a ser.

Ella era tot un enigma per a ell. Des del començament havia estat més forta, més dura i més valenta del que ell havia estat mai. Primer, això l’havia posat en un compromís i l’havia avergonyit, però li encantava que ella fos així i ho havia superat. Tot i això, ella també tenia emocions amagades a la màniga i no l’espantava gens ni mica treure-les amb una bona plorada.

La Lana va continuar ocupada amb les seves coses en silenci i al final es va estirar al costat d’un arbre, a la perifèria del seu petit campament. En Mark va mirar de posar-se còmode, però estava ben despert. L’Alec per fi va tornar. Ningú no tenia res a dir, i lentament en Mark va tornar a notar els sons del bosc: d’insectes i d’una brisa suau entre els arbres. Però els pensaments encara li brollaven desaforadament.

Què havia passat? Què li havia fet l’Alec, al Gripau? Podia ser el que en Mark realment es pensava? Havia estat dolorós? Com coi podia ser que les coses estiguessin tan fotudes?

Quan finalment es va quedar adormit almenys va tenir la sort de no somiar.

—Aquest virus dels dards —va dir la Lana el matí de l’endemà, mentre tots seien com zombis, al voltant del foc que espetarregava—, crec que no va bé.

Va ser una frase estranya. En Mark va alçar els ulls per mirar la Lana. Havia estat amb la mirada fixa en les flames, repassant els esdeveniments de la nit anterior, fins que ella havia parlat i, de cop, l’havia fet baixar dels núvols.

L’Alec va dir el que pensava sense miraments:

—Doncs jo crec que la majoria de virus no van bé.

La Lana li va llançar una mirada implacable.

—Va, ja saps què vull dir. Que no ho veieu?

—Què vols que veiem? —va preguntar en Mark.

—Que sembla que afecti la gent de manera diferent? —va demanar la Trina.

—Exacte —va respondre la Lana, assenyalant-la com si n’estigués orgullosa—. La gent a qui van disparar dards va morir en qüestió d’hores. Però en Darnell i la gent que va ajudar els qui havien rebut trets van trigar un parell de dies a morir. El símptoma principal va ser una pressió intensa al crani: actuaven com si els estiguessin esclafant el cap amb cargols de fuster. I després hi ha la Boirina, que no va tenir símptomes fins al cap d’uns quants dies.

En Mark recordava molt bé el moment quan l’havien deixat.

—Sí —va murmurar—. L’última vegada que la vaig veure cantava. Estava feta una bola a terra. Deia que li feia mal el cap.

—Alguna cosa va anar diferent amb ella —va assenyalar la Lana—. Tu no hi eres quan en Darnell es va començar a posar malalt. No va morir tan ràpid com els altres, però de seguida va començar a actuar de manera estranya. La Boirina semblava que estava bé fins que va notar que li feia mal el cap. Però cap dels dos no acabava d’estar bé d’aquí dalt. —Es va donar copets a la templa diverses vegades.

—I tots vam veure el Gripau ahir a la nit —va afegir l’Alec—. Qui sap quan ho devia agafar, si feia el mateix temps que ho tenia que la Boirina, o si ho va agafar per haver estat amb ella quan va morir, però semblava boig, com si tingués la malaltia de les vaques boges.

—Mostra una mica de respecte —li va etzibar la Trina.

En Mark s’esperava que l’Alec contraataqués o es defensés, però semblava que la reprimenda li hagués donat una lliçó d’humilitat.

—Em sap greu, Trina. Em sap molt de greu. Però la Lana i jo estem intentant avaluar la situació tan bé com podem. Estem mirant d’entendre-ho tot. I el Gripau ahir a la nit evidentment no estava lúcid.

La Trina no va fer-se enrere.

—Per tant, el vas matar.

—Això no és just —va dir l’Alec fredament—. Si la Boirina va morir tan ràpidament després de tenir símptomes, és just dir que el Gripau també hauria mort. Ell representava una amenaça per a tots, però també era un amic. Em vaig apiadar d’ell i amb una mica de sort això ens haurà fet guanyar un dia o dos a tots nosaltres.

—Si no és que t’ho ha encomanat —va dir la Lana, impassible.

—Vaig anar amb compte. I em vaig rentar immediatament.

—No té sentit parlar-ne —va dir en Mark. Anava de caiguda a mesura que avançava la conversa—. Potser ho tenim tots i només trigarà més a matar-nos segons el sistema immunitari de cadascú.

L’Alec es va incorporar i es va recolzar sobre els genolls.

—Ens hem desviat del que la Lana volia dir. Hi ha alguna cosa d’aquest virus que no va bé. No és coherent. No sóc científic, però podria ser que estigués mutant o alguna cosa per l’estil? Podria ser que estigués canviant a mesura que va d’una persona a l’altra?

La Lana va assentir.

—Mutant, adaptant-se, fent-se més fort… qui sap. Però alguna cosa passa. I sembla que triga més a matar-te a mesura que s’estén, cosa que, contràriament al que es podria pensar, significa que el virus s’està propagant de manera efectiva. Tu i en Mark no éreu aquí, però hauríeu d’haver vist com de ràpid van morir les primeres víctimes. Res a veure amb la Boirina. Va ser sangonós, brutal i terrible durant una hora o dues, però després ja s’havia acabat. Van tenir convulsions i van sagnar, cosa que només va ajudar a estendre el virus a més incubadors humans.

En Mark es va alegrar d’haver-s’ho perdut. Però tenint en compte el que havia vist passar a en Darnell al final, aquella gent podria ser que hagués tingut sort que els passés tan ràpidament. En Mark recordava amb massa claredat el so d’en Darnell donant-se cops de cap contra la porta.

—Té a veure amb el cap —va mussitar la Trina.

Tothom la va mirar. Acabava de dir una cosa evident, però vital.

—Sense cap mena de dubte té a veure amb el cap —va coincidir en Mark—. Tots tenien un dolor descomunal. I perdien el senderi. En Darnell al·lucinava: no hi tocava. I després la Boirina… I després el Gripau.

La Trina va plantejar una pregunta:

—Potser van disparar la gent amb coses diferents: com sabem que tots tenien el mateix?

En Mark va fer que no amb el cap.

—Vaig mirar les caixes del Berg —va dir—; semblava que totes tenien el mateix número d’identificació.

L’Alec es va aixecar.

—Molt bé, si està mutant i si algun de nosaltres l’ha agafat, esperem que ens doni una setmana o dues abans que perdem el senderi. Vinga, som-hi.

—Molt bé —va murmurar la Trina mentre s’aixecava.

Al cap de pocs minuts, tots tornaven a emprendre la marxa.

En algun moment, a mitja tarda, van albirar un altre assentament. Es desviava del trajecte que l’Alec tenia marcat al mapa, però entre els arbres en Mark va poder veure diverses estructures de fusta; eren de les grosses. Es va animar amb la idea de tornar a veure gent.

—Hi hauríem d’anar? —va preguntar la Lana.

L’Alec va semblar que en sospesava els pros i els contres, abans de respondre:

—Mmm. No ho sé. Estic impacient per continuar avançant i seguir el mapa. No en sabem res, d’aquesta gent.

—Potser ens aniria bé anar-hi —va raonar en Mark—. Podria ser que sabessin alguna cosa del búnquer, del quarter general o com es digui el lloc d’on va sortir el Berg.

L’Alec el va mirar; era evident que estava considerant totes les opcions que tenien.

—Jo crec que hauríem de donar-hi un cop d’ull —va dir la Trina—. Si més no, podem avisar-los del que ens ha passat a nosaltres.

—D’acord —va transigir l’Alec—. Però només una hora.

La pudor els va aclaparar quan el vent va canviar de direcció, just quan s’apropaven a les primeres construccions: petites cabanyes de troncs amb sostres de palla.

Era la mateixa pudor que havia assaltat en Mark i l’Alec quan s’havien acostat al seu poble, després d’estavellar el Berg i de desfer el camí cap a casa. La pudor de carn podrida.

—Uf! —va fer l’Alec—. Ja n’he tingut prou. Girem cua ara mateix.

En aquell mateix moment, va quedar clar d’on venia la ferum. Camí avall, hi havia diversos cadàvers apilats els uns sobre els altres. Aleshores va aparèixer algú: una nena petita que caminava cap a ells, provinent de la pila de cadàvers. Devia tenir cinc o sis anys; portava la roba bruta i tenia els cabells embullats.

—Nois —va dir en Mark. Quan els altres el van mirar, va assenyalar amb el cap la nena que s’apropava. Ella es va aturar a uns cinc metres d’ells. Tenia la cara bruta, l’expressió trista i no deia res. Només els mirava amb ulls enfonsats. La fetor de podrit flotava en l’aire.

—Hola —va fer la Trina—. Estàs bé, maca? On són els teus pares? On hi ha la resta de gent del poble? Estan… —No li va caldre acabar; la pila de cadàvers parlava per si sola.

La nena va respondre amb una veu fluixeta i va assenyalar el bosc rere en Mark i els altres.

—Van córrer cap al bosc. Van fugir corrents.