Seixanta-tres

En Mark no recordava haver-se quedat sense paraules d’una manera tan flagrant.

L’Alec es va deixar caure a terra, repenjant-se sobre un genoll.

—T’ho dic de debò, nano. Em sento estrany; el cap em juga males passades: he vist coses rares. Ara em trobo una mica millor, però no vull acabar com aquella gent. Necessito morir i no vull esperar fins demà.

—Què… Per què… —En Mark balbucejava mirant de trobar les paraules adients. Era inevitable que passés, però de totes maneres el xocava d’una manera molt punyent—. Què vols que faci?

El veterà el va fitar.

—Ho he pensat…

Va tenir espasmes; es va retorçar en una posició poc natural, amb el cap enrere i la cara amb ganyotes de dolor. Un crit sufocat i ofegat li va emanar de la gola.

—Alec! —va cridar en Mark, corrent cap a ell. Quan, de cop i volta, el veterà li va amollar un cop de puny, el va haver d’esquivar. L’Alec va caure a terra—. Què tens?

El cos del veterà es va relaxar; es va posar de quatre grapes, respirant amb molta dificultat.

—Jo… jo no… no ho sé. Tinc coses estranyes a la closca.

En Mark es va passar la mà pels cabells, mirant al voltant angoixat, com si, d’un racó fosc de la bodega, en pogués sortir una solució màgica a tots els problemes. Quan es va girar per tornar a mirar l’Alec, va veure que s’havia posat dret i alçava les mans com si es rendís.

—Escolta’m —va dir l’Alec—. Tinc idees. Això no pinta bé, ja ho sé. Però… —Va assenyalar en direcció a la cambra on dormien la Trina i la Deedee—. Allà hi ha un tresor de nena a qui podem salvar. Encara que sigui l’última cosa que fem. Hem d’arribar a Asheville i l’hem de deixar allà. Després…

Va arronsar les espatlles; un gest commovedor que ho deia tot. Els altres ja no hi tenien res a fer.

—Un tractament… una cura —va dir en Mark, notant-se el desafiament a la veu—. Aquell paio, en Bruce, creia que potser hi havia un antídot. També hem d’anar allà per això i…

—Bah, bajanades —va cridar l’Alec, interrompent-lo—. Tu escolta’m, abans que ja no sàpiga el que em dic. Sóc l’únic que sap fer volar aquest trasto. Vull que vinguis als controls i que m’observis, que aprenguis tot el que puguis i que ho retinguis en aquest caparró que tens. Només per si de cas. Tenies raó… hem de portar aquesta nena a Asheville, encara que sigui l’última cosa que faci.

Una sensació fosca i asfixiant va embolcallar en Mark. Ben aviat es tornaria boig o es moriria. Però la idea de l’Alec anava pel mateix camí que la seva, i l’única cosa que podia pensar era entrar en acció.

—Doncs som-hi —va dir, defugint l’onada de llàgrimes que de sobte li havia vingut—. No perdem ni un segon més.

Els braços de l’Alec van quedar garratibats enfora, però aleshores va cloure els punys i els va tornar a posar al seu lloc, amb la cara tensa, com si lluités contra la seva força de voluntat. Als ulls hi va tornar a regnar la claredat i va mirar en Mark uns instants ben llargs. Era com si tot el que havien passat l’any anterior —els records, els horrors i fins i tot les rialles— els passés ràpidament pel davant, i en Mark es va preguntar si l’Alec i ell tornarien a tenir mai el cap tan clar. La bogeria estava per caure.

El soldat va assentir breument i tots dos van anar cap a la porta.

Van arribar al pont de comandament sense veure cap rastre de la Trina ni de la Deedee. En Mark tenia l’esperança que s’haurien despertat i, potser, per art de màgia, la Trina estaria millor, riuria i es recordaria de tot. Era una idea estúpida.

Mentre l’Alec es posava als controls, en Mark va mirar a fora. Un rastre de l’alba havia il·luminat el cel a l’est; la foscor s’esvaïa amb un deix lilós que acariciava les cases i els arbres en la llunyania. La majoria d’estrelles ja no es veien; ben aviat el sol despuntaria. Tenia la sensació que, quan el dia acabés, tot hauria canviat per sempre.

—Per ara, estic bé —va dir l’Alec, aixecant-se per inspeccionar els comandaments i les pantalles del panell—. Per què no vas a veure les noies? En un tres i no res ens enlairarem. Farem una desfilada aèria, a veure què hi trobem.

En Mark va assentir i li va donar uns copets a l’esquena; semblava un gest ridícul, però era l’únic que se li havia acudit. Estava amoïnat pel seu amic. Va encendre la llanterna, es va allunyar de la sala del pont de comandament i va entrar a un passadís curt que conduïa a la cambra on havia deixat la Trina, descansant plàcidament en una llitera amb la Deedee.

Quan pràcticament havia arribat a la porta de la cambra, en Mark va percebre un so estrany damunt seu, com si hi hagués rates que es belluguejaven pels plafons del sostre. Aleshores, va sentir el so nítid d’un home que reia per sota el nas, només a uns quants centímetres sobre seu. Una onada d’horror el va envair. Va córrer pel passadís i es va girar; va prémer l’esquena contra la paret. Va mirar al sostre, enfocant-ne els plafons amb la llanterna, però no hi va veure res fora de l’habitual.

Es va aguantar la respiració i va escoltar.

Allà dalt hi havia alguna cosa que es movia, gairebé rítmicament.

—Eh! —va cridar—. Qui… —Quan es va adonar que encara no havia vist la Trina, va callar de cop. Si algú, o fins i tot alguna cosa, havia entrat al Berg…

Va córrer fins a la porta i la va obrir d’una estrebada, il·luminant, desesperat, el dormitori on havia vist la Trina per darrera vegada. El cor se li va calar: a la cambra no hi havia ni una ànima. Només s’hi veien llençols rebregats i una manta. Però aleshores, de reüll, va veure la Trina a terra i la Deedee asseguda al seu costat. S’agafaven de les mans i totes dues tenien la cara esquitxada de terror.

—Què? —va preguntar en Mark—. Què passa?

La Deedee va assenyalar el sostre amb un dit tremolós.

—L’home del sac és aquí dalt. —Va fer una pausa; tremolava de cap a peus, una imatge que a en Mark li trencava el cor—. I ha vingut amb els seus amics.