Trenta-quatre

En Mark i l’Alec van seure en silenci durant una estona ben bona, escoltant els xiulets i la respiració entretallada de l’Anton mentre dormia.

—No estic segur que ens puguem refiar gaire del que ha dit aquest paio —va dir l’Alec al cap d’una estona—. Però estic inquiet, i dient això em quedo curt.

—Sí —va respondre pesadament en Mark. El cap el martellejava i notava que tenia l’estómac regirat. No recordava l’última vegada que s’havia sentit tan cansat. Però s’havien d’aixecar, havien de sortir d’aquella sala i havien de trobar la Trina i la resta.

No es va moure.

—Nano, sembles un zombi —va fer l’Alec després de girar-se per veure-li la cara—. I de fet jo també em sento com un zombi.

—Sí —va tornar a dir en Mark.

—No t’agradarà el que estic a punt de dir, però no hi podràs posar cap pega.

En Mark va arquejar les celles. Fins i tot aquest gest semblava que li xuclava tota l’energia que li quedava.

—I què és?

—Que hem de dormir.

—Però… la Trina… la Lana… —De sobte no es recordava del nom de la nena. Impossible. El cap li feia molt de mal, com si a dins del crani hi descarregués una tempesta.

L’Alec es va aixecar.

—No farem cap bé als nostres si no ens podem aguantar drets perquè estem massa cansats. Només farem una becaineta. Podem dormir una hora cadascú mentre l’altre fa guàrdia. L’Anton ha dit que els seus companys estarien reunits durant hores. —Es va aixecar del llit, va caminar ràpidament fins a la porta de l’habitació i la va tancar amb pestell—. Només per seguretat.

En Mark es va deixar caure de costat i va estirar les cames lentament a la llitera. Va plegar els braços sota el cap. Volia protestar però no li va sortir res.

L’Alec es va tornar a posar a parlar.

—Jo faré la primera guàrdia, o sigui que…

Però en Mark es va adormir abans de sentir res més.

El van envair els somnis. Els records. Més vívidament que mai. Com si l’esgotament profund hagués creat l’entorn perfecte perquè s’hi submergís.