Vint-i-u
En Mark es va despertar. No va ser per cap crit ni per cap xiscle, i no es va posar ben dret ni va ofegar un crit ni va fer cap altra cosa dramàtica. Senzillament, va obrir els ulls i de seguida es va adonar que els tenia plens de llàgrimes i que tenia la cara xopa. El sol havia sortit i brillava radiant a través dels arbres.
La paret d’aigua.
Mai de la vida no oblidaria com s’havia sentit en veure-la baixant aquelles escales com una mena de bèstia vivent. I l’horror de veure com engolia els qui estaven a primera línia.
—Estàs bé?
La Trina. Genial.
Es va eixugar la cara ràpidament i es va girar amb l’esperança que no s’adonés que acabava de fer una bona plorada mentre dormia. Però només amb una mirada aquesta esperança se li va esfondrar. Semblava una mare preocupada.
—Ehem, hola —va murmurar ell. Se sentia molt incòmode—. Bon dia. Com va?
—Mark, no sóc idiota. Digue’m què passa.
Ell la va mirar, intentant comunicar-li amb els ulls que no volia parlar-ne. Aleshores, va veure la Deedee, que estava recolzada sobre un arbre d’allà a la vora, pelant l’escorça d’una branqueta. No feia cara d’estar precisament feliç, però almenys aquella mirada de melangia profunda li havia desaparegut. Era un començament.
—Mark?
Es va girar cap a la Trina una altra vegada.
—Jo… Només era un malson.
—Sobre què?
—Ja ho saps.
Va arrufar les celles.
—Però quina part era? Parlar-ne et podria ajudar.
—No ho crec. —En Mark va sospirar, però es va adonar que no estava sent gaire amable. Ella només l’estava provant d’ajudar a sentir-se millor—. Era just abans que l’aigua arribés a l’andana. Quan ens vam defensar d’aquells aspirants a gàngsters. M’he despertat just quan començava la part dolenta. —La part dolenta. Com si tot el que havia passat abans hagués estat bufar i fer ampolles.
La Trina va mirar a terra.
—M’agradaria que poguessis deixar de tenir aquests somnis. Ens en vam sortir, i això és l’únic que importa. Has de mirar de deixar enrere el passat. —Una expressió de disculpa es va apoderar de la seva cara—. A veure, és més fàcil de dir que de fer. Suposo que jo només vull que puguis deixar enrere el passat. Només això.
—Ja ho sé, ja ho sé. Jo també.
Va allargar la mà i li va donar copets al genoll, cosa que semblava estúpida en aquella situació, però ho va poder fer perquè l’Alec i la Lana estaven tornant d’agafar aigua fresca del riu.
—I ella com ho porta? —va preguntar a la Trina, donant un cop d’ull a la Deedee.
—Molt bé, crec. Encara no ha obert gaire el cor, però almenys sembla que estigui còmoda amb mi. No em puc ni imaginar el terror que ha hagut de passar després que l’abandonessin, pobreta.
Això va tornar a desfermar la ràbia que sentia en Mark.
—Com van poder? Vull dir… Quina mena de desgraciats…
La Trina va assentir.
—Sí… però no ho sé. Als grans mals, grans remeis.
—Sí, però no deu tenir més de quatre anys! —Feia aquella barreja de xiuxiuejar i cridar alhora. No volia que la Deedee el sentís, però no ho podia evitar. Li feia molta ràbia.
—Ja ho sé —va dir la Trina suaument—. Ja ho sé.
La Lana se’ls va apropar; els seus ulls mostraven que entenia com se sentia en Mark.
—Millor que anem tirant —va dir—. Ja ho trobarem.
El dia es va fer llarg i pesat.
Al principi, en Mark no es refiava de la gent del poble de la Deedee; encara el preocupava el lloc que ella havia assenyalat quan li havien preguntat on se n’havien anat tots. Si la nena ho havia dit bé, volia dir que eren allà a fora, en algun lloc, fent qui sap què. No tenia motiu per témer-los: només eren gent com qualsevol altra. Que fugien d’un atac. Que fugien d’una malaltia. Però tenia un mal presagi sobre la manera com la Deedee n’havia parlat. I es recordava d’ella molt vívidament quan s’havia assenyalat la ferida amb aquella mirada acusadora. Tot això l’inquietava.
Al cap d’unes quantes hores de no tenir-ne cap senyal, es va relaxar i es va concentrar en la tasca pesada de caminar, caminar i més caminar. Pel bosc, creuant rius i passant a través de la bardissa. Preguntant-se si hi havia cap motiu per anar a aquell lloc que tractaven de trobar.
A mitja tarda es van aturar a descansar. Van menjar barretes de cereals i van beure aigua del riu que hi havia a la vora. En Mark pensava constantment que hi havia una cosa que sempre havien tingut: aigua en abundància. Almenys, això ho tenien.
—Ens hi estem apropant —va dir l’Alec mentre menjava—. Potser haurem d’anar més amb compte: podria ser que hi hagués guàrdies vigilant aquell lloc. Posaria la mà al foc que hi ha un munt de gent a qui li agradaria que la seva casa nova fos un búnquer ben maco o el que sigui que és això. Segur que el lloc estava ple de menjar per a emergències.
—I nosaltres sí que n’hem tingut una, d’emergència —va murmurar la Lana—. Sigui qui sigui aquesta gent, val més que ens puguin donar bones explicacions.
L’Alec va fer un altre mos i es va posar el que acabava de mossegar a un costat de la boca.
—Així m’agrada.
—Que no us ensenyen bones maneres a l’exèrcit? —va preguntar la Trina—. Ja m’entens, és igual de fàcil fer una mossegada després de dir una cosa que just abans de dir-la.
L’Alec va mastegar la barreta.
—Ah, sí? —Va riure com si rauqués i, de la boca, li’n van sortir tot de trossets de la barreta, cosa que el va fer riure encara més fort. Va estossegar, es va recobrar i va tornar a esclafir a riure.
Era molt estrany veure l’Alec actuar així; al principi, en Mark no sabia com reaccionar. Però es va submergir en la bona maror i va esclafir a riure, tot i que havia oblidat per què li resultava graciós. La Trina tenia un somriure esbossat a la cara i la Deedee reia a cor què vols. Les rialles van omplir en Mark d’alegria i li van foragitar el malestar.
—Per com us esteu posant, sembla que algú s’hagi tirat un pet —va dir la Lana amb cara de pòquer.
Això va fer que tots encara riguessin una estona més, sobretot perquè, quan semblava que les rialles començaven a apagar-se, l’Alec feia com si es tirés un pet. En Mark va riure fins que li va fer mal la cara i va intentar deixar de riure de totes passades, cosa que el va fer riure encara més.
Al final, el riure es va calmar i va acabar amb un gran sospir de l’exsoldat, que es va posar dret.
—Tinc la sensació que podria córrer trenta quilòmetres —va dir—. Anem tirant.
Mentre marxaven, en Mark es va adonar que el somni de la nit passada li tornava a semblar un record llunyà.