Seixanta-u

Hi havia tants documents que en Mark no sabia per on començar. Tots els arxius tenien un número assignat i semblava que s’haguessin desat en un ordre aleatori. En Mark era conscient que no tenia temps de llegir tots els arxius, de manera que va decidir començar-los a obrir a l’atzar, a veure què hi havia.

Va anar passant d’un arxiu a l’altre i hi va trobar desats molts missatges, memoràndums i comunicats oficials. La majoria eren missatges personals, copiats en uns quants arxius, entre el senyor Spilker i els seus amics, especialment una tal Ladena Lichliter. Tots dos havien treballat per a la Coalició Post-erupcions, una entitat de la qual la gent dels assentaments havia sentit a parlar però pràcticament no en sabia res. Pel que en Mark va poder copsar, el grup havia unit totes les agències governamentals del món que havia pogut. S’havien instal·lat a Alaska, un lloc que es rumorejava que havia quedat només lleugerament afectat per les erupcions solars, i miraven de tornar a posar el món en marxa.

Tot semblava molt noble, i frustrant per als qui hi estaven involucrats, fins que en Mark va topar amb una conversa entre el senyor Spilker i la Ladena Lichliter, que semblava que era la seva confident més propera, que li va eriçar els pèls dels braços. Havia llegit per sobre un text rere l’altre, però aquest se’l va mirar de dalt a baix dues vegades:

«Però què coi…?», es va preguntar en Mark. CCP… El tal Bruce havia mencionat que eren part de la gent que estava al darrere de l’atac del virus. O havia dit CP, la Coalició Post-erupcions? Potser l’un formava part de l’altre. I el quarter general era en alguna part d’Alaska. Va continuar buscant.

Al cap d’uns quants minuts, va trobar una sèrie de missatges, units en un sol arxiu, que gairebé li van provocar un atac de cor. Els calfreds d’abans es van convertir en una suor freda.

En Mark va haver d’apagar la tauleta una estona. Notava un brunzit a les orelles i la cara li bullia. El cap el martellejava.

Tot el que en Mark havia presenciat la darrera setmana havia passat amb el consentiment del Govern en funcions del món devastat per les erupcions. No havia estat obra de terroristes ni de bojos. S’havia aprovat i executat amb l’objectiu de controlar la població. Amb l’objectiu d’eliminar completament zones senceres per deixar més recursos per als supervivents.

A en Mark li tremolava tot el cos de ràbia, que s’aguditzava per la bogeria que li creixia per dins. Estava assegut en una foscor absoluta, mirant al buit, però davant dels ulls veia puntets. Puntets que prenien formes. Formes de rajos de foc que el feien pensar en les erupcions solars. Formes de cares de gent que cridava demanant auxili. Dards amb virus que esquinçaven l’aire, es clavaven en colls, en braços i en espatlles. Es va començar a preocupar, perquè veia formes que li dansaven al davant; es va preguntar si aquesta revelació havia estat el cop final que l’havia fet caure pel penya-segat de la bogeria.

Tremolava i la suor li amarava la pell. Va començar a plorar; després va cridar tan fort com va poder. Una allau de ràbia com la que no havia sentit mai el va envair. Va sentir un estrèpit. Li venia de la falda.

Va mirar avall, però no s’hi veia. El seu intent d’engegar la tauleta va resultar en va. Va palpar al voltant fins que va trobar la llanterna i la va encendre. La pantalla de la tauleta havia quedat destrossada: s’havia doblegat formant un angle estrany. Estava tan enfadat que havia trencat el trasto dels collons. Mai no hauria pensat que tingués prou força.

Sense saber com, malgrat la bogeria que li martellejava el cap, va ser capaç de formular un pensament coherent. Sabia què havien de fer i que era la seva última oportunitat. Si la gent del búnquer anava a Asheville per enfrontar-se a qui fos que els havia donat les ordres, en Mark i els seus també hi anirien. Entrar a la ciutat emmurallada era l’única manera que a en Mark se li acudia de trobar la gent que havia expedit l’ordre letal. L’única esperança era que tinguessin alguna manera d’aturar la malaltia. Es volia curar.

A Asheville. Allà era on havien d’anar. Just com havia dit el bèstia d’en Bruce durant el discurs a l’auditori. Excepte que en Mark volia ser el primer d’arribar-hi.

Es va aixecar; estava una mica trasbalsat per les imatges que se li havien arremolinat al cap. La ràbia li bategava per tot el cos, com si substituís la sang que li bombava el cor i que li fluïa per les venes. Quan es va aixecar, però, va notar que es tranquil·litzava. Va tornar a il·luminar la tauleta esquerdada amb la llanterna i després la va llançar a l’altra banda de la sala. Es va estampar contra terra i va repicar-hi. Esperava que algun dia tindria l’oportunitat de dir a aquell CCP el que pensava de la decisió que havia pres.

El dolor li fiblava al cap; una onada sobtada d’esgotament el va envair: era una sensació pesant i arrossegadora, com si carregués una manta que pesava dues tones. Va caure de genolls, es va posar de costat, descansant el cap sobre el terra fred. Hi havia moltes coses per fer. No tenia temps de dormir. Però estava tan, tan cansat…

Per una vegada, va tenir somnis agradables.