Vint-i-quatre

En Mark va deixar d’intentar alliberar-se quan algú li va etzibar un cop de puny a la cara i li va provocar una fiblada de dolor a la galta. Es va adonar que era inútil mirar d’escapar-se. Es va relaxar i va deixar que el duguessin on fos que el volien portar. Va veure que l’Alec lluitava contra dos homes grossos i va observar com li estrenyien més fort la corda al voltant del coll. Els sons d’ofec del veterà li van trencar el cor.

—Para! —va cridar—. Alec, para! Que et mataran!

Evidentment, el veterà va fer cas omís del que li deia i va continuar maldant per alliberar-se.

A la fi, els van arrossegar fins a la clariana, on el foc encara espetarregava. En el moment en què en Mark es va adonar d’on era, va veure que una dona avançava endavant i llançava dos troncs més damunt d’aquell avern. La foguerada va flamejar i va espurnejar guspires vermelles. El seu capturador el va arrossegar per la foguera i el va deixar caure davant de les dues fileres de persones, que van deixar de cantar i van fixar els ulls en l’Alec i en Mark.

En Mark va estossegar i va escopir; el coll li cremava per la corda; després, va intentar incorporar-se. Un home alt —segurament el paio que l’havia arrossegat fins allà— li va posar la bota enorme contra el pit i el va empènyer altre cop a terra.

—No t’aixequis —li va dir. No estava enfadat ni alterat; només ho va dir amb una naturalitat absoluta, com si no pensés que a en Mark se li acudiria desobeir-lo.

Havien calgut dos homes per baixar l’Alec muntanya avall, i a en Mark el xocava que tot i així se n’haguessin sortit. El van deixar al seu costat. El soldat va grunyir i va rondinar, però no s’hi va resistir, perquè encara tenien agafat l’altre extrem de la corda que tenia al voltant del coll. Li va venir un bon atac de tos i va acabar escopint una glopada de sang a terra.

—Per què feu això? —va demanar en Mark a ningú en particular. Estava estirat amb l’esquena contra terra i mirava el brancatge i el reflex de les flames sobre les fulles—. No hem vingut aquí per ferir-vos, nois. Només volem saber qui sou i què feu.

—I per això has preguntat per la Deedee?

Va veure una dona que estava dreta a uns quants metres d’on era ell. Per la silueta del cos, sabia que era la dona que els havia parlat quan eren dalt de la muntanya.

En Mark no es podia creure la manca d’emoció d’aquella dona.

—O sigui que vas ser tu qui la va abandonar. Per què? I per què ens heu fet presoners, ara? Només volem respostes!

De cop i volta, l’Alec va agafar la corda d’una revolada i la va estirar mentre s’aixecava. La corda va escapar de les mans dels homes que la subjectaven, cosa que l’Alec va aprofitar per saltar-los a sobre, envestint-los amb l’espatlla com un ariet. Va atacar un dels homes per les costelles i el va placar. Tots dos van aterrar amb una bona trompada; l’Alec va començar a etzibar cops de puny i en va encertar un parell, abans que dos homes més se li llancessin a sobre i l’apartessin del cos de l’home. També en va venir un altre, i entre tots tres van poder posar l’Alec de panxa enlaire i van immobilitzar-li els braços i les cames. L’home a qui havia placat es va aixecar amb dificultat, va anar cap al veterà i li va clavar tres puntades de peu seguides a les costelles.

—Pareu! —va cridar en Mark—. Pareu!

Va estirar la seva pròpia corda i va començar a aixecar-se, però la bota va tornar a clavar-lo a terra.

—Només t’ho diré una vegada: que no se t’acudeixi tornar-te a moure —va dir el capturador, de nou amb aquella veu monòtona.

Els altres encara etzibaven cops de puny i puntades a l’Alec, però l’exsoldat es resistia a rendir-se, maldant per plantar-los cara, malgrat les possibilitats que tenia.

—Alec —va suplicar-li en Mark—, has de parar perquè si no et mataran. I de què ens serviràs si estàs mort?

Al final les paraules li van entrar el cap, tot i que era més tossut que una mula. Es va calmar i lentament es va quedar fet una bola, amb la cara fent una ganyota de dolor.

Gairebé tremolant de ràbia, en Mark va tornar a parar atenció a la dona, que s’estava allà palplantada, observant-ho tot amb aquella manca d’emoció exasperant.

—Qui sou, vosaltres? —va preguntar. Va ser l’únic que li va sortir, però va intentar conferir-hi tant d’enuig com va poder.

La dona el va mirar fixament uns instants abans de respondre-li:

—Vosaltres sou intrusos. I ara m’explicareu què passa amb la Deedee. Està amb vosaltres? És al vostre campament?

—I què t’importa, a tu? La vau abandonar! Què? Teniu por que es coli al vostre campament i que us faci posar a tots malalts? Ella està bé. No li passa res!

—Tenim els nostres motius —va respondre la dona—. Els esperits parlen i nosaltres seguim les seves ordres. Des que van ploure dimonis del cel, hem deixat el nostre poble i hem buscat llocs més sagrats. Molta de la nostra gent es va negar a venir amb nosaltres. Són en algun lloc, segurament conspirant amb els dimonis. Potser tu espies per a ells.

En Mark no es podia creure les paraules absurdes que havia dit aquella dona.

—Deixaries una nena dolça morir perquè podria estar malalta? No m’estranya que l’altra gent del vostre poble no es quedés amb vosaltres.

La dona va semblar que estava realment confosa.

—Escolta’m, noi. Els altres són molt més perillosos que nosaltres: ataquen sense avisar, maten sense consciència. El món està plegat de mals que adopten moltes formes. I nosaltres no ens volem arriscar, sobretot des que heu invocat el nom de la Deedee. Sou presoners i ens encarregarem de vosaltres. Si us alliberéssim, correríem el risc que aviséssiu els qui ens volen mal.

En Mark la va mirar fixament; el cap li rodava. De sobte, va tenir un mal pressentiment. Com més parlava aquella dona, més el notava.

—La Deedee ens va dir que els dards van venir del cel. Vam veure cadàvers al vostre poblet. A nosaltres ens va passar el mateix. L’únic que mirem de saber és per què.

—Aquella nena va portar el dimoni sobre nosaltres. Les seves maneres de fer demoníaques ho van provocar. Per què creieu que la vam abandonar? Si l’heu rescatat i l’heu portat a prop nostre, heu fet una cosa abominable, no us ho podeu imaginar.

—Què és aquesta ximpleria? —va balbucejar l’Alec—. Senyora, tenim problemes més greus del que us podríeu imaginar.

—Ens heu de deixar marxar —va afegir en Mark ràpidament abans que l’Alec pogués dir res més. Podia ser el paio més dur de tot el grup, però era l’últim a qui recórrer a l’hora de negociar—. Només mirem de trobar un lloc segur per viure. Sisplau. Us prometo que marxarem. No parlarem de vosaltres amb ningú i mantindrem la Deedee ben lluny, si voleu. Ens podem encarregar d’ella.

—M’entristeix veure que poc que ho entens —va respondre la dona—. De debò.

En Mark volia cridar però es va forçar a aguantar el tipus.

—Mireu, per què no fem les explicacions que toquen i ens anem tornant? No seria just? Jo vull entendre-ho. I realment necessito que vosaltres ens entengueu. No podeu parlar en comptes de tractar-nos com a animals? —Quan ella no va contestar, es va aferrar a alguna cosa per mantenir la conversa en marxa—. Doncs… i si comencem pel començament? Com hem arribat a aquestes muntanyes, per exemple.

Tenia una mirada absent.

—Sempre he cregut que els dimonis intentarien ser amables quan ens vinguessin a buscar. Ens heu enganyat perquè us portéssim aquí i us lliguéssim, perquè així podríeu ser amables i tornar-nos a enganyar. Dimonis. Tots sou dimonis. —Va assentir amb el cap amb fermesa cap a l’home que estava a la vora d’en Mark i l’Alec.

L’home va enretirar el peu i va etzibar una puntada a les costelles d’en Mark. Una fiblada de dolor li va esclatar al costat i va cridar, incapaç d’evitar-ho. L’home li va tornar a pegar, aquesta vegada a l’esquena, directe al ronyó. Un dolor punyent va recórrer en Mark i els ulls se li van negar mentre cridava encara més fort.

L’Alec va protestar:

—Para, fill de la gran… —Però el va interrompre un dels seus capturadors, que es va ajupir i li va amollar un cop de puny a la cara.

—Per què feu això? —va cridar en Mark—. No som dimonis! Heu perdut la xaveta! —Un altre cop de peu punyent li va anar a parar a les costelles; el dolor era insuportable. Es va quedar fet una bola, envoltant els braços al cos, preparant-se per a l’escomesa continuada, conscient que no tenia cap possibilitat d’escapar-se.

—Pareu.

La paraula va ressonar per l’aire des de l’altra banda del foc; era la veu profunda i potent d’un home. Els homes que estomacaven en Mark i l’Alec es van apartar d’ells immediatament i es van agenollar, abaixant el cap. La dona també es va agenollar i va mirar a terra.

En Mark, encara estremit pel dolor, va estirar les cames, mirant de veure qui havia donat aquella ordre senzilla, però efectiva. Va notar moviments a través de les flames i els va seguir fins que l’home es va fer visible i se li va apropar. Quan era a pocs centímetres d’ell, es va aturar, i els ulls d’en Mark el van recórrer de dalt a baix: duia botes, texans, una samarreta de quadres ajustada i tenia la cara terriblement coberta de cicatrius; amb prou feines semblava humana. En Mark va reaccionar volent apartar els ulls, però no s’ho va permetre. Va coincidir amb la mirada del desconegut desfigurat i la va fixar en aquells ulls penetrants i ferits.

L’home no tenia cabells. Ni orelles.