Quaranta-vuit

En Mark es va llevar impregnat d’una suor freda, com si els esquitxos de l’aigua de dins el somni l’haguessin amarat mentre dormia. El cap li tornava a fer molt de mal, com si cada cop que es movia li rodolés alguna cosa solta per dins del crani. Encara rai que l’Alec va ser indulgent amb ell i no va parlar gaire, mentre menjaven i agafaven forces per afrontar un nou dia. Per trobar les seves amigues.

Tots dos seien al pont de comandament; la llum de mig matí entrava per les finestres. Els acaronava una brisa calenta, que udolava a través de la finestra trencada.

—Tu dormies com un tronc i no te n’has adonat —va dir l’Alec, després d’estar asseguts en silenci una estona—, però he portat el nostre trasto a fer una observació del terreny. I… he confirmat el que sospitava. Només a uns tres quilòmetres d’aquí, els de la foguera… ells… tenen la Lana, la Trina i la Deedee. Els he vist apinyats com un ramat d’ovelles.

Això va regirar l’estómac d’en Mark.

—Què… què vols dir?

—Estan portant gent d’una casa a l’altra. He vist els cabells negres de la Lana i la Trina amb la nena a coll. M’hi he acostat per assegurar-me’n. —L’Alec va respirar fondo abans d’acabar—. Almenys sabem que estan vives i on són. I ara ja sabem què hem de fer.

En Mark s’hauria hagut de sentir alleujat perquè les seves amigues no havien mort, però, en canvi, es va sentir abatut en adonar-se que, per rescatar-les, els caldria atacar i lluitar. Dos contra… quants?

—Que se t’ha menjat la llengua el gat, nano?

En Mark s’havia quedat embadalit mirant el respatller del seient del pilot, com si hi tingués pintada alguna cosa fascinant.

—No. Només tinc por. —Feia molt de temps que havia deixat de fer-se el valent amb el veterà de l’exèrcit.

—Por. Això és bo. Un bon soldat sempre té por. Et fa ser normal. És la manera com respons a la por el que et fa ser més fort o t’ensorra.

En Mark va somriure.

—Aquest discurset, te l’he sentit unes quantes vegades. Crec que ja el pesco.

—Doncs llavors, fes baixar una mica d’aigua per la gola i a treballar.

—Molt bé. —En Mark va fer un bon glop de la cantimplora i es va posar dempeus. La mala maror del somni finalment es començava a dissipar una mica.

—I què, quin és el pla?

L’Alec s’estava eixugant la boca. Va assentir cap a les entranyes del Berg.

—Rescatar les nostres amigues. Però primer mirarem les reserves d’armes de la nau.

En Mark no sabia res de Bergs, però l’Alec en sabia més que la majoria. A la zona central de la nau hi havia un dipòsit d’accés restringit, al qual només es podia accedir amb contrasenyes i escàners de retina. Com que no tenien ni el codi ni els globus oculars per entrar-hi, van decidir fer-ho de la manera tradicional: amb una destral.

Per sort, el Berg era vell i ja feia temps que havia passat els seus dies de glòria, de manera que només els va caldre fer tres torns cadascú i suar mitja hora, per esbotzar les frontisses i els panys de la porta metàl·lica. Pel terra del passadís hi van tamborinejar petits fragments d’acer, i l’enorme porta va bolcar i va xocar contra la paret oposada. L’eco va ressonar per la nau durant un minut ben bo.

L’Alec havia fet l’última destralada i ho havia aconseguit.

—Esperem que a dins d’aquesta bèstia encara hi quedi alguna cosa —va anunciar.

El magatzem d’armes era fosc i feia olor de pols. El Berg tenia electricitat, però la major part dels llums estaven trencats, excepte una petita bombeta vermella en un racó que feia que tot semblés cobert de sang. L’Alec va començar a buscar, però en Mark ja veia que la majoria de les prestatgeries estaven buides. Només hi havia porqueries i recipients inservibles escampats pertot arreu de la nau, alguns dels quals estaven de cap per avall. L’Alec renegava en veu baixa cada cop que el decebia una nova descoberta, i en Mark se sentia igual que ell. Com podrien arribar a tenir cap oportunitat de salvar la Trina amb les mans buides?

—Aquí hi ha alguna cosa —va mussitar l’Alec, amb la veu tensa, mirant d’obrir el que fos que havia trobat.

En Mark s’hi va acostar i va mirar per sobre l’espatlla de l’Alec. Gran part de l’objecte quedava en la penombra, però semblava que era una caixa grossa amb diverses tanques metàl·liques.

—És inútil —va dir l’Alec finalment quan les mans li van relliscar de les tanques per tercera vegada—. Porta’m la destral.

En Mark la va agafar a cuita-corrents del passadís on l’Alec l’havia deixat després d’abatre les frontisses de la porta. La va sospesar, preparat per provar sort a obrir la caixa.

—Ho penses fer tu? —va preguntar l’Alec, posant-se ben recte—. N’estàs segur?

—Eh? Què vols dir?

L’Alec va assenyalar la caixa.

—Nano, tens idea de què hi podria haver, aquí dins? Explosius. Aparells d’alt voltatge. Verí. Vés a saber.

—I? —el va temptar en Mark.

—Home, jo no començaria a clavar-li cops o abans del migdia podríem acabar morts. Hem d’anar amb compte. Hem de ser delicats; cal donar cops precisos a les tanques.

En Mark va estar a punt d’esclafir a riure.

—Com que al teu cos no hi ha ni una sola cèl·lula delicada, crec que ho provaré jo.

—Tu mateix —va contestar l’Alec, reculant una passa i fent una reverència—. Però vigila.

En Mark va aferrar el mànec de la destral amb força i es va inclinar cap endavant; en lloc de llançar-s’hi de pet, va etzibar destralades fluixes a les sivelles petites, però tossudes com una mula. Li regalimava suor del front i li va estar a punt de relliscar la destral de les mans un parell de vegades, però al final va aconseguir trencar el primer precinte i va atacar el següent. Al cap de deu minuts, les espatlles li feien un mal inhumà i els dits li havien quedat pràcticament entumits d’aferrar-se tan fort a la destral. Però havia escapçat totes les tanques.

Es va posar dret i va estirar l’esquena, incapaç d’evitar fer un gest de dolor.

—Ostres, no ha estat tan fàcil com semblava.

Tots dos van riure, cosa que va fer preguntar a en Mark d’on havia sortit aquella lleugeresa sobtada. La tasca que els esperava era traïdora i feia por. Però, per algun motiu, evitava centrar-se en aquelles sensacions.

—Et sents bé, ara que has suat la cansalada, oi? —va preguntar l’Alec—. Va, mirem què hi ha aquí dins. Agafa aquest cantó.

En Mark va posar els dits per sota la vora prima de la tapa i va esperar el senyal de l’Alec. El veterà va comptar fins a tres i aleshores tots dos la van aixecar: pesava, però van aconseguir alçar-la i moure-la fins a la paret, on va xocar i va fer un soroll fort que va ressonar. L’únic que en Mark hi podia veure eren formes brillants i allargades que reflectia el llum vermell. Semblava com si estiguessin humides.

—Què són? —va demanar en Mark. Va donar un cop d’ull a l’Alec i va veure que feia uns ulls com unes taronges i cara de boig—. Per aquesta mirada, diria que saps exactament què són.

—Oi tant —va mussitar l’Alec—. Ho sé. Oi tant que sí.

—I? —Ara en Mark es moria de curiositat per saber-ho.

En comptes de respondre-li, l’Alec es va inclinar i va agafar un dels objectes de la caixa. El va alçar (era de la mida i la forma d’un rifle) i el va inspeccionar detingudament, sospesant-lo amb les mans. Semblava que estava fet majoritàriament de metall i plàstic, i tenia uns tubets que baixaven en espiral i que en recorrien tot el cos. Un extrem era semblant a la culata d’una arma convencional, amb un gallet, i l’altre era com una bombolla allargada amb un canó que en sobresortia. Hi havia una corretja per portar-lo penjat a l’espatlla.

—Què és això? —va preguntar en Mark, notant que tenia la veu sobresaltada.

L’Alec feia que no amb el cap d’una banda a l’altra, amb una incredulitat evident, mentre continuava examinant l’objecte que tenia a les mans.

—Tens idea de quant valien aquestes coses? Eren tan cares que no van arribar mai al mercat. No em puc creure que en tingui un a les mans.

—Què? —va demanar en Mark, ple d’impaciència—. Què és?

L’Alec per fi va aixecar el cap i el va mirar als ulls.

—Aquest trasto es diu Transtub.

—Transtub? —va repetir en Mark—. I què fa?

L’Alec va alçar l’arma estranya, com si fos una relíquia sagrada.

—Dissol la gent en aire.