Vint-i-dos

L’Alec i la Lana van ser molt més prudents durant la següent part del trajecte: paraven cada quinze minuts, aproximadament, per escoltar atentament; buscaven algun senyal que els revelés la presència de guàrdies o trampes, i es mantenien a cobert dels arbres sempre que podien.

Quan l’Alec es va aturar i va fer que tothom se li arremolinés al voltant, el sol dequeia; potser faltaven dues hores perquè s’acabés de pondre del tot. En algun moment semblava que els dos adults havien decidit deixar de preocupar-se que tothom mantingués les distàncies. Eren en una petita clariana, totalment envoltats de roures gruixuts i pins altíssims (els més vells no s’havien cremat del tot amb les erupcions solars); estaven drets, damunt del sotabosc fràgil i sec. La clariana era en una petita vall entre dos turons. En Mark encara estava de bon humor i sentia curiositat pel que havia planejat el veterà.

—He intentat fer-ho tan poc com he pogut —va dir l’Alec—, però és hora que mirem la tauleta i que ens assegurem que els gargots del meu mapa encara marquen el que han de marcar. Esperem que el meu cervell envellit no ens hagi fet cap mala passada.

—Sí —va afegir la Lana—. Esperem que a hores d’ara no hàgim anat a parar a Mèxic o al Canadà.

—Que graciosa.

L’Alec va engegar la tauleta i va prémer l’aplicació dels mapes, per trobar-hi el que tenia l’historial dels viatges del Berg. També va agafar la brúixola. Mentre la resta es quedaven quiets i l’observaven, es va estar un parell de minuts examinant la tauleta, fent anar el dit ara aquí, ara allà, comparant el mapa amb el que ell havia fet a mà, aturant-se de tant en tant per tancar els ulls i pensar. En Mark es va imaginar que probablement estava tornant a traçar el camí que havien fet mentalment, intentant comparar-lo amb el que veia als mapes. A la fi, es va aixecar i va fer una volta sencera, mirant el sol i després la brúixola.

—Sí —va remugar—. Sí, sí.

Llavors es va tornar a ajupir i va inspeccionar els mapes una mica més, fent petits canvis a la versió en paper. En Mark es començava a impacientar; bàsicament estava amoïnat per si l’Alec havia decidit que s’havien desviat molt de la trajectòria. Però el que va dir a continuació li va treure un pes de sobre:

—Hosti, que bo que sóc. De debò, després de tots aquests anys, podríeu pensar que ja no em sorprenc a mi mateix. Però mireu, encara em passa.

—Molt bé, company —va sospirar la Lana.

L’Alec va donar copets al mapa, just a l’esquerra del punt que marcava el centre de les rutes del Berg a la pantalla de la tauleta.

—Si no és que tinc aquest virus menjant-se’m el cervell i no sé de què parlo, som just aquí. Probablement, a uns set o vuit quilòmetres d’on deuen aparcar el Berg cada nit.

—N’estàs segur? —li va demanar la Trina.

—Sé com interpretar els mapes i la disposició del terreny. I sé com interpretar una brúixola i el sol. Totes aquestes muntanyes, aquests turons i aquestes valls poden semblar exactament el mateix des dels teus ullets preciosos, però confia en mi. No ho són. I mira aquí —va assenyalar un punt al mapa—: això és Asheville; només queda a uns quants quilòmetres cap a l’est. Som a prop. Crec que els propers dies poden ser molt interessants.

En Mark tenia la sensació que el seu bon humor no duraria gaire més.

Van apropar-s’hi gairebé un parell de quilòmetres, endinsant-se en una de les àrees boscoses més espesses que havien creuat mai. L’Alec volia estar sota cobert, en cas que la gent a qui planejaven enfrontar-se enviés exploradors a patrullar de nit. Es van instal·lar, van fer un sopar ràpid i es van apinyar ben junts en un racó, sense fer foc, per por que els trobessin. No correrien el risc que els descobrissin tan a prop del quarter general del Berg.

Així, es van quedar asseguts formant un cercle, mirant-se fixament mentre la llum s’esvaïa en caure la nit i els grills començaven a cantar. En Mark va preguntar quin pla hi havia per a l’endemà, però l’Alec va insistir que encara no estaven a punt. Volia pensar i parlar-ne amb la Lana, abans d’exposar l’estratègia als altres.

—No creus que nosaltres hi puguem contribuir?

—Al final —va respondre asprament. I ho va deixar allà.

La Trina va fer un sospir desmesurat.

—Just quan tornaves a estar maco.

—Sí; coses que passen. —Es va recolzar sobre un arbre i va tancar els ulls—. Ara deixa’m fer servir el cervell una estona.

La Trina va buscar en Mark amb la mirada, per trobar-hi consol, però ell es va limitar a respondre-li amb un somriure. Feia molt de temps que s’havia acostumat a les maneres de fer del veterà. A més, en part estava d’acord amb ell. En Mark no tenia idea de què havien de fer l’endemà. ¿Com aconseguirien informació d’un lloc i de gent dels quals no sabien res de res?

—Com estàs, Deedee? —va demanar. La nena seia amb les cames encreuades i mirava fixament un punt a terra—. Què hi passa, pel teu caparró?

Ella va arronsar les espatlles i el va mirar esbossant mig somriure.

En Mark es va adonar que potser estava amoïnada pel que hauria de fer l’endemà.

—Ei, escolta, no cal que pateixis per demà. No deixarem que et passi res dolent de cap de les maneres, entesos?

—M’ho promets?

—T’ho prometo.

La Trina es va inclinar cap endavant i va abraçar la nena. Si quedava un bri de dubte sobre si l’Alec i la Lana havien deixat córrer la batalla que tothom mantingués les distàncies —i encara menys que es toqués—, el dubte es va esvair. Cap dels dos no va dir ni piu.

—Tot això és cosa de grans —va dir la Trina a la nena—. Tu no et preocupis, d’acord? Et posarem en algun lloc segur i després només intentarem parlar amb algunes persones. Res més. Tot anirà la mar de bé.

En Mark estava a punt d’afegir-se a les paraules de consol de la Trina quan va sentir un soroll en la llunyania. Semblava com si algú cantés.

—Ho sentiu, això? —va xiuxiuejar.

Els altres van parar l’orella; sobretot l’Alec. Va obrir els ulls de bat a bat i es va posar més dret.

—El què? —va demanar la Trina.

—Escolta. —En Mark es va posar un dit als llavis i va inclinar el cap en direcció a la veu distant.

Era un so vague, però realment se sentia alguna cosa. El so d’una dona cantant alguna mena de cant, no tan lluny del que s’havia pensat al principi. Un calfred li va recórrer tot el cos: li recordava la Boirina cantant quan va començar a sucumbir a la malaltia.

—Què collons és això? —va mussitar l’Alec.

Ningú no li va contestar; tothom es va limitar a continuar escoltant. Era una veu aguda que cantussejava; fins i tot hauria pogut ser agradable si no semblés completament fora de lloc. Si realment hi havia algú per allà cantant així… resultava estrany. Un home se li va afegir, i després unes quantes persones més, fins que va semblar un autèntic cor.

—Però què coi? —va preguntar la Trina—. Que hi ha una mena d’església per aquí, o què?

L’Alec es va inclinar cap endavant, amb una expressió greu estampada a la cara.

—Detesto dir això, però hem de veure què és. Hi aniré jo: vosaltres quedeu-vos aquí i estigueu callats. Tal com ho veig, podria ser una trampa.

—Vinc amb tu —va dir en Mark, impulsivament. No es podia quedar allà quiet sense fer res. A més, estava mort de curiositat.

L’Alec no n’estava tan segur. Va mirar la Lana i la Trina.

—Què? —va fer la Trina—. No creus que les dones ens les puguem manegar soles? Aneu, va. Estarem la mar de bé. Oi, Deedee?

La nena no feia gaire bona cara; semblava que els càntics realment l’havien espantat. Però va fer que sí amb el cap i va provar de fer el seu millor somriure.

—Molt bé, doncs —va dir l’Alec—. Vinga, Mark. Anem a veure què és.

La Deedee es va escurar el coll i va allargar les mans com si volgués dir alguna cosa.

—Què tens? —va preguntar-li la Trina—. Que en saps res?

La nena va assentir enèrgicament, encara amb una careta de por, i de sobte va començar a parlar:

—Són ells. La gent amb qui vaig viure. Són ells. Ho sé. Es van tornar estranys; van començar… a fer coses. Deien que els arbres i les plantes i els animals eren màgics. Em van deixar perquè deien que jo era… un dimoni. —En dir la darrera paraula va començar a ploriquejar—. Perquè em van disparar i no em vaig posar malalta.

En Mark i els altres es van mirar: tot plegat resultava encara més estrany.

—Doncs, llavors millor que hi anem a donar un cop d’ull —va dir la Lana—. Com a mínim assegureu-vos que són prou lluny o que no vénen cap aquí. Però aneu amb compte!

L’Alec va assentir; semblava ansiós per anar-ho a veure. Va donar un copet suau a l’espatlla d’en Mark i estava a punt de marxar, però la Deedee va afegir una darrera cosa:

—Vigileu amb l’home lleig sense orelles.

Es va recolzar sobre l’espatlla de la Trina i va començar a sanglotar. En Mark va mirar l’Alec, que va fer que no amb el cap perquè no pressionés la nena. Va fer gestos a en Mark i, sense dir res, tots dos es van endinsar al bosc.