Quaranta-sis

En Mark és en una sala de reunions del Lincoln Building, fet una bola sota l’enorme taula on suposa que homes i dones molt importants solien reunir-se per parlar de coses també molt importants. Li fa mal la panxa per la dieta de menjar porqueria, que ara ja deu estar caducat, i pels refrescos que furguen de les màquines expenedores que hi ha repartides per tot l’edifici. Ha estat difícil carregar-se aquestes coses, però, a un parell d’exsoldats com l’Alec i la Lana, ja els havien entrenat per carregar-se el que fos, oi? Gent i objectes; tant li feia.

El Lincoln Building és un lloc terrible. Hi fa més calor que a l’infern. Està infestat de la fetor nauseabunda i vomitiva de cadàvers podrits, de gent que va morir de l’onada inicial de calor i radiació. Són pertot arreu. En Mark i els seus nous amics han inspeccionat de dalt a baix tot el quinzè pis, però la pudor fètida encara impregna l’aire. És una cosa a la qual senzillament no et pots acostumar. I, naturalment, no hi ha res per fer. L’avorriment s’ha instal·lat a l’edifici com un càncer, a punt per desgastar-los el seny. I no cal ni parlar de l’amenaça de radiació que hi ha a l’exterior, encara que l’Alec creu que per fi està disminuint. Tot i això, s’han mantingut tan lluny de les finestres com han pogut.

Però malgrat tot, hi ha una cosa que en Mark continua pensant que fa que tot no sembli tan dolent com podria ser: ell i la Trina estan més units que mai. Molt units. Somriu com un beneit i s’alegra que no el vegi ningú.

La porta s’obre i es tanca; se senten passes. Una llauna rodola per terra i algú murmura paraulotes en veu baixa.

—Hola —aquest algú xiuxiueja. En Mark creu que és en Baxter—. Que estàs despert?

—Sí —és la resposta grogui d’en Mark—. I, si no ho estava, ara ja ho estaria. No hi tens gaire gràcia, en això de ser silenciós.

—Em sap greu. M’han enviat a buscar-te: hi ha un vaixell que va per Broadway directe cap a nosaltres. Anem a veure-ho.

En Mark no es pensava que sentiria mai aquelles paraules: un vaixell que va per un dels carrers més famosos del món, on se suposa que hi haurien de circular cotxes. Però Manhattan s’ha convertit en una quadrícula de torrents i rius, on el sol ferotge es reflecteix constantment en l’aigua i forma flaixos espectaculars i enlluernadors. És com si tinguessin un cel tant damunt com sota seu.

—De debò? —pregunta finalment en Mark, quan s’adona que ha estat uns instants en silenci, astorat per la notícia. Prova de no fer-se il·lusions que el rescatin.

En Baxter se’n burla:

—No, m’ho invento. Vinga.

—Suposo que ja no hi ha radiació, si no és que el condueixen un parell de monstres de circ. —En Mark es frega la cara i els ulls, i surt volant de sota la taula enorme. Es posa dret i s’estira, torna a badallar, fent enrabiar en Baxter perquè no s’està afanyant. Però al final li pica la curiositat.

Surten al passadís, on una onada nova de calor i pudor atordeix els sentits d’en Mark. Després de setmanes així, encara li vénen nàusees i malda per no vomitar.

—On s’han ficat? —pregunta; suposa que l’Alec i la Lana són els qui han vist el vaixell i l’estan observant.

—Al cinquè. Fa mil vegades més pudor allà baix, però és on hi ha la línia de flotació. És com de peixos i humans podrits. Espero que no hagis menjat fa poc.

En Mark arronsa les espatlles, perquè no vol pensar en cap mena de menjar. N’està tip, de llaminadures i de bosses de patates fregides, cosa que mai no hauria pensat que li pogués passar.

Tots dos van fins al replà de les escales i comencen la baixada de deu pisos fins al cinquè. Tot està en silenci, excepte pels cops i els frecs de les seves passes, i en Mark troba que l’emoció que sent per qui podria haver-hi en aquell vaixell supera la pudor que augmenta a mesura que baixen. A les escales hi ha taques de sang. Veu un floc de cabells i un tros de carn en una de les baranes. No es pot imaginar la por que devia haver impregnat aquest lloc quan hi va haver les erupcions solars, ni els horrors consegüents. Per sort —almenys, per a ells—, quan ells hi van arribar, no hi quedava ningú viu.

Ja són al replà del cinquè pis, i la Trina els espera a la porta de l’escala.

—De pressa! —diu, mentre assenteix amb el cap perquè la segueixin. Comença a trotar i parla per sobre l’espatlla mentre baixen treballosament per un passadís llarg, en direcció a la paret de finestres més llunyana.

—És un iot gros; sembla com si abans de les erupcions solars fos car i maco. Ara sembla que l’haguessin construït fa cent anys. No em puc creure que floti, i encara menys que corri.

—I hi has vist gent? —demana en Mark.

—No. Segur que són a sota. Als comandaments, el pont o com n’hi vulguis dir.

Sembla que en sap tant, de vaixells, com en Mark.

Tomben per una cantonada i veuen l’Alec i la Lana en una part on les finestres han quedat destruïdes i l’aigua del mar acaricia la paret exterior, que queda a uns trenta centímetres sota seu. El Gripau i la Boirina estan asseguts a terra i miren cap a fora. En Mark sent el vaixell abans de veure’l, un estossec ofegat de motors que han tingut dies millors. Aleshores, l’embarcació maltractada apareix de darrere un edifici petit; la popa està una mica enfonsada en l’aigua, a mesura que el iot avança esbufegant. Fa uns deu metres de llargada i uns cinc d’amplada; té cinta aïllant i fulloles de contraplacat que tapen juntures trencades i forats escampats pertot arreu. Hi ha una finestra de vidre fumat amb esquerdes com teranyines, que sembla un ull abominable que els mira mentre s’apropa.

—Saben que som aquí? —pregunta en Mark. L’únic que vol pensar és que aquesta gent ve a rescatar-los. Que, com a mínim, porta menjar i aigua—. Els heu saludat?

—No —respon l’Alec de manera tallant—. Pel que sembla, comproven tots els edificis. Saquegen tot el que poden, sens dubte. Però a hores d’ara, ja ens deuen haver vist.

—Només espero que siguin bona gent —xiuxiueja la Trina, com si no volgués que els desconeguts la sentissin.

—Si són bona gent volaré fins a la lluna i tornaré —respon l’Alec amb una veu completament monòtona—. Estigueu a l’aguait, nanos. Seguiu el meu exemple.

Ara el vaixell és molt a prop seu i l’aire s’ha impregnat dels sorolls que emet i de l’olor de benzina. En Mark pot veure vagament l’ombra de dues persones darrere de la finestra fumada, i sembla que totes dues són homes. Almenys tenen els cabells curts.

Els motors del iot s’aturen i la popa comença a girar, de manera que l’embarcació pot posar-se longitudinalment contra l’edifici. L’Alec i la Lana reculen, i en Mark s’adona que en algun moment el Gripau i la Boirina han corregut fins a la paret més allunyada. La Trina, en Baxter i en Mark estan apinyats, ben junts, amb una tensió evident a la cara.

Una persona del pont de comandament puja a coberta. És un home, que sosté una arma colossal amb totes dues mans; la boca de l’arma apunta als espectadors de dins el Lincoln Building. És un paio lleig, que té els cabells grisos embullats al cap, una barba deixada —de la mena de barbes que semblen un bolet salvatge al coll—, i porta ulleres negres. Té la pell bruta i cremada pel sol, i la roba esparracada.

Apareix una altra persona i en Mark se sorprèn de veure que és una dona amb el cap afaitat. S’ocupa d’assegurar el vaixell contra la paret, mentre el seu company s’acosta a la finestra trencada, on hi ha l’Alec i la Lana.

—Vull veure totes les mans —els diu l’home, brandant l’arma endavant i endarrere, aturant-se uns instants a mirar-los un per un, a tots.

—Mans enlaire, totes dues. Vinga.

La majoria fan el que els ordena, excepte l’Alec. En Mark espera que l’home no faci cap bogeria que els acabi matant a tots.

—Creus que faig conya? —diu el desconegut amb una veu crua i aspra—. Fes-ho ara o moriràs.

L’Alec alça les mans cap al cel a poc a poc.

L’home amb l’arma no sembla que hagi quedat satisfet. Respira més feixugament del que és normal i mira l’Alec de fit a fit, a través de les ulleres fosques. Aleshores, branda l’arma cap a en Baxter i dispara tres ràfegues de trets. Els sons d’explosió sacsegen l’aire i en Mark ensopega enrere fins que s’estampa contra la paret d’un compartiment. Les bales han arremès contra el pit d’en Baxter, pertot arreu hi ha ruixades de boirina vermella, i l’han fet caure d’esquena amb un cop fort. Ni tan sols no ha cridat; la mort ja li ha arribat. Té el tors cobert de sang i de pell destrossada.

L’home inspira profundament.

—Ara espero que fareu el que jo digui.