Trenta-cinc

Quan en Mark veu a l’estació del Sub Trans la paret d’aigua abalançant-se escales avall, com una estampida escumosa de cavalls blancs, aquell breu instant se li fa etern. Es pregunta un milió de coses: com ha arribat fins allà; què ha passat a dalt, a la ciutat; si la seva família ha mort; com se li presentarà el futur o com deu ser ofegar-se.

Tots aquests pensaments li passen pel cap durant el segon que l’aigua triga a arribar a la part de baix de les escales. Aleshores, algú li agafa el braç, l’estira cap a la direcció oposada i l’obliga a donar l’esquena al desastre imminent. Veu la Trina, que l’estreba mentre els ulls li brillen de terror pur i dur, cosa que el fa reaccionar i moure’s.

Arrenca a córrer en una cursa desenfrenada; aquesta vegada ell li agafa el braç a ella, per assegurar-se que no se separen. L’Alec i la Lana són just davant seu, avancen ràpidament i passen per davant dels busca-raons que els han abordat, cosa que ara sembla tan estúpida i tan indignant que en Mark s’omple de ràbia. El moment passa; continua corrent pel túnel amb la Trina al costat. Mira un segon enrere i veu en Baxter, en Darnell, el Gripau i la Boirina, que segueixen el ritme, amb els ulls tenyits de la mateixa por que la Trina, la mateixa por que en Mark també sent.

En l’aire hi sura un soroll torrencial que a en Mark li fa pensar en la visita en família que va fer a les cascades del Niàgara. La gent crida, tot es trenca i els vidres s’esmicolen. L’Alec no sembla pas un vell quan corre fins al final de l’andana de l’estació i s’esmuny en la foscor d’un túnel de la mida d’un tren. No deuen tenir gaire temps i en Mark s’adona horroritzat que ha confiat la vida a les dues persones que té just al davant. Que és ara o mai. Que en qüestió de minuts serà viu o mort.

Algú crida darrere seu; aleshores, rep un cop fort a l’espatlla i ensopega. Es redreça, però es deixa anar de la Trina, que no pot frenar a temps i continua corrent endavant. En Mark mira enrere i veu dues coses: la Boirina ha caigut a terra i una onada d’aigua torrencial serpenteja enrabiada des de l’estació per les vies del Sub Trans. L’allau d’aigua dels carrers de sobre banya l’andana i s’escampa per l’amplitud del túnel; només és a quatre metres d’ells.

Quan l’aigua banya el cos de la Boirina, la riuada ja té diversos centímetres de profunditat. Ella s’intenta aixecar. En Mark s’inclina cap endavant per ajudar-la quan de sobte la Boirina crida i es posa dreta d’un bot, com si l’aigua li provoqués una descàrrega elèctrica.

—Està calenta! —crida mentre allarga el braç i estreny la mà d’en Mark.

Fan mitja volta i tornen a arrencar a córrer, però ara xapotegen. L’aigua s’escola per les sabates i els mitjons d’en Mark, per la part de baix dels pantalons; en nota l’escalfor i, tot seguit, es crema. Salta, com algú que entra en una banyera que està massa calenta. És desagradable i a més l’aigua està prou calenta per cremar-li la pell.

El grup continua corrent pel túnel, fent tots els possibles per avançar contra el riu creixent. De cop i volta fa mig metre d’alçada i en Mark no es pot creure com de ràpid ha passat. L’aigua li arriba per sobre els genolls i es mou més de pressa: ha de plantar els peus més fermament per evitar que l’aigua se l’endugui. Encalça la Trina; els altres són a poca distància. Ja no corren. Lluiten, utilitzen tot el cos per tirar endavant pas a pas, amb compte. L’aigua gairebé li arriba a la part de dalt de les cuixes i sap que el corrent està a punt de guanyar-los la batalla.

Crema, li escalda la pell. Li cou del dolor.

—Aquí! —crida l’Alec. Lluitant contra el riu brut i embravit, contra el corrent, xapoteja cap a l’esquerra. Hi ha uns quants esglaons i unes baranes de ferro a tots dos costats. Condueixen a un replà i a una porta—. Hem de pujar aquí dalt!

En Mark es mou cap a aquella direcció, plantant ara un peu ara l’altre, tornant a establir la posició a cada passa. La Trina fa el mateix. La Lana ja hi ha arribat. En Baxter, la Boirina, en Darnell i el Gripau són tots darrere en Mark, també obrint-se pas cap allà. No aguantaran gaire més en aquell corrent. El rugit de l’aigua és ensordidor i només es trenca amb les paraules de l’Alec i els crits de l’estació que ressonen per les parets del túnel. Aquests sorolls han disminuït de manera espectacular, i en Mark sap per què. La majoria de gent ha mort.

Com si aquest pensament s’hagués de fer realitat, contra el genoll d’en Mark hi topa un cos; després el riu se l’endú: és una dona. Té la cara blavosa de mort, emmarcada per una mata de cabells que flota. Fa giragonses lentament mentre el torrent se l’emporta túnel endins. Després en vénen més. Alguns estan vius, però la majoria no es mouen; en Mark s’adona que segurament són morts. Els vius agiten els braços i les cames, intentant nedar o plantar els peus a terra. En Mark té el pensament fugaç que els haurien d’intentar ajudar, que els haurien d’agafar la mà. Però és massa tard: si ells se’n surten, ja hauran tingut prou sort.

L’Alec ha arribat a les escales, s’ha aferrat a la barana de ferro i puja dos esglaons. En Mark fa una altra passa endavant, lent; ara l’aigua li arriba a la cintura. El crema, el rosteix. L’Alec s’inclina avall i ajuda la Lana a pujar les escales. Seguidament, la Trina ho aconsegueix; li agafa la mà. Puja amunt. En Mark és el següent. Fa el darrer pas tremolós i el veterà, que no para de salvar-li la vida, l’agafa per l’avantbraç. Quan l’Alec l’estira fort, el cos li salta amunt i va a petar a les escales; gairebé cau de morros. La Trina l’agafa i l’abraça.

El Gripau se’n surt, després en Darnell i després la Boirina. Tots, tret de l’Alec, pugen els esglaons fins al replà i s’apinyen davant de la porta. Al noi més jove, en Baxter, li està costant. A en Mark de cop el colpeix la vergonya quan s’adona que el nen encara és allà fora. Li falten un parell de metres per arribar a l’Alec i l’aigua l’envesteix per la banda, puja més i més i li esquitxa la cara esporuguida.

En Mark baixa corrents les escales, tot i que la Trina el crida. Va fins al costat de l’Alec i es pregunta què pot fer. A en Baxter li passen cadàvers a prop; en Mark veu que un peu impacta contra l’espatlla del nano. Just al seu costat de sobte hi apareix un cap, que escup aigua i torna a desaparèixer a l’aigua.

—Fes una passa! —li crida l’Alec.

El noi respon i fa el que li han dit. Després en fa una altra. Estan a punt de poder-lo agafar, però l’aigua el colpeja a l’esquena i fa que sembli impossible que encara no l’hagi engolit.

Aquesta vegada és en Mark qui crida per encoratjar-lo.

—Només un parell més, va.

En Baxter avança, perd l’equilibri i queda de bocaterrosa. L’Alec salta cap a ell, agafa el braç del noi just quan el corrent se’ls endú, a punt d’engolir-los en la foscor. En Mark veu que tot passa molt de pressa i reacciona abans de tenir temps per pensar: s’aferra a la barana de ferro amb la mà esquerra i s’inclina endavant amb la dreta, just per agafar la màniga de l’Alec abans que l’aigua l’arrossegui. L’Alec estira la mà i s’aferra al braç d’en Mark abans que la roba comenci a esquinçar-se.

El cos d’en Mark s’endinsa al corrent, però ell s’aferra a la barana; l’aigua torrencial el tira cap a un costat i l’estampa contra la paret de ciment del costat de la via. A l’Alec i en Baxter, amb els cossos entrellaçats, els passa el mateix. En Mark sent com si el braç se li estigués a punt de desprendre; els músculs, adolorits, se li tensen cada cop més. Per ignorar el dolor, es concentra a no deixar-se anar. L’aigua li entra per la boca; l’escup. Té gust de terra i de gasolina, i li crema la llengua.

Nota que algú l’agafa pel braç, li subjecta la samarreta i el colze, l’estira. Per l’altra banda, l’Alec li està pujant per sobre com si fos una corda, amb totes dues mans, cosa que vol dir que deuen haver perdut en Baxter. En Mark no pot fer res, ja no li queden forces, cada part del seu cos li fa mal i li bull. Només es pot agafar fort i mantenir la unió intacta. El cap se li enfonsa sota l’aigua i tanca els ulls; es força a resistir la necessitat de respirar, que el mataria.

Perd tota noció de moviment. Només nota aigua, calor i soroll torrencial. I el dolor, que li recorre tot el cos.

Llavors, surt a la superfície, sent unes mans al pit, sota el braç. L’arrosseguen per les escales. L’Alec és just davant seu, agafat a la barana. En Baxter està ben aferrat entre les cames de l’Alec, com en un combat de lluita lliure. En el mateix moment que en Mark mira cap allà, la cara d’en Baxter emergeix de l’aigua; el noi respira, escup i crida.

Se n’han sortit. Tots se n’han sortit.

Al cap de poc, tots estan drets al replà. Tots i cadascun d’ells. El nivell d’aigua ha pujat fins al replà i hi comença a regalimar.

Cada centímetre de l’Alec emana esgotament. Està xop de cap a peus, respira feixugament i entretalladament. Trontolla fins a la porta i l’obre. A en Mark se li acut que potser està tancada. La història es podria haver acabat definitivament. Però no: la porta no està tancada i l’Alec l’obre de bat a bat.

Fa senyals a tothom perquè la travessin.

—Prepareu-vos per pujar escales —fa el veterà.