Cinquanta-tres

En Mark va començar a sentir el desori, després de passar per dues cases més. Crits, rialles i sons que semblaven de metall que xocava amb metall. Els crits eren el que li feia més por, i no sabia si estava preparat per veure’n l’origen. Va intentar no pensar en el fet que podria acabar tan malament com la gent que sentia. Potser ja havia començat a estar com ells.

Després d’esquivar diverses cases més serpentejant-hi, l’Alec i ell finalment van arribar al carrer que havien vist des del cel.

L’Alec va alçar la mà per aturar en Mark darrere d’aquella última casa de l’illa. Donava al carrer, però tot i això estaven a recer i no quedaven a la vista. Es van quedar a l’ombra d’un tendal mig destrossat.

—Molt bé —va dir l’Alec, traient-se la motxilla—. Ara és l’hora. Mengem i hidratem-nos. Després passarem a l’acció.

En Mark es va sorprendre de veure que gairebé no sentia por, almenys en aquell moment. Potser perquè estaven fent un breu descans i la situació encara no semblava real. Però feia tant de temps que esperava aquell moment que l’únic que sentia era ànsia d’entrar en acció i deixar que passés el que hagués de passar. El cap el tornava a martellejar molt, i sense saber com sabia que només aniria de mal en pitjor. No podia perdre el temps.

Van seure i van cruspir-se una mica de menjar deshidratat que havien pispat del Berg. En Mark va assaborir cada glop d’aigua de la cantimplora. Tenia la idea fugaç que aquella podia ser l’última vegada que en begués. Va fer que no amb el cap. Cada cop li costava més i més foragitar els pensaments morbosos que li venien al cap. Va engolir l’últim parell de mossegades que li quedaven i es va aixecar.

—Ja no ho aguanto més —va dir. Es va ajupir, va recollir la motxilla i se la va posar a l’esquena—. Marxem d’aquí i anem a buscar els nostres.

L’Alec el va fulminar amb la mirada.

—Vull dir que tota aquesta espera… Ja no puc més. —Li feia mal el cap, però feia mans i mànigues per passar-ho per alt—. Vinga, som-hi.

L’Alec es va posar dret, va agafar les coses i es va preparar. Quan va haver acabat, tots dos van agafar les armes, preparats per a la batalla.

—Recorda-ho —va dir l’Alec—, no hi ha manera de defensar-se dels Transtubs, però això no vol dir res si ens els prenen. Que ni se t’acudeixi, i ho repeteixo, que ni se t’acudeixi deixar que ningú se t’acosti prou per prendre-te’l de les mans. I no et treguis la corretja de l’esquena. Aquesta és la nostra prioritat número u: que no ens prenguin els Transtubs.

En Mark va agafar el seu amb força, com si algú l’hi intentés prendre en aquell moment, allà mateix, i va assentir amb el cap:

—No t’hi amoïnis. No deixaré que s’hi acosti ningú.

L’Alec va allargar la mà.

—Ens en sortirem, d’aquesta, però només per si de cas…

En Mark va estrènyer la mà del veterà, amb força.

—Gràcies per haver-me salvat la vida mil milions de cops.

—Ha estat un honor servir amb tu, nano. Potser avui me la salvaràs tu un parell de cops més.

—Faré tot el que pugui.

Van sospesar les armes i van girar per la cantonada de la casa. L’Alec va mirar en Mark i va assentir; tot seguit, va arrencar a córrer esperitat. En Mark el va imitar i va córrer darrere seu.

La colla principal d’infectats era més avall del carrer, però hi havia prou gent a la vora perquè tots dos estiguessin alerta. Una dona seia al bell mig del carrer i picava de mans seguint un ritme. Uns quants metres més enllà, hi havia dos homes que es barallaven pel que semblava que era una rata morta. Un altre home estava dret a la cantonada, cantant a plens pulmons.

En Mark i l’Alec van travessar el carrer i es van dirigir cap a la primera casa. Igual que la major part de cases d’aquell barri ric, era enorme i estava mig cremada i ensorrada. El que n’havia quedat estava podrit. En Mark seguia de ben a prop l’Alec, que es va aturar al costat de la casa. Es van apropar lentament fins a la paret i van recuperar l’alè. Ningú no semblava que s’hagués adonat de la seva presència, encara. Naturalment, molts ni tan sols havien alçat la mirada, quan havien sobrevolat la zona amb el Berg just sobre seu, amb els propulsors retronant eixordadorament.

—Molt bé —va dir l’Alec—. Quan he vist la Lana i les altres, les estaven portant a una casa de per allà. —Va assenyalar amb el cap en direcció al carrer de la dreta—. Però em penso que hauríem d’escorcollar-les totes per assegurar el tret. Si les han traslladat, val més que no ens saltem la casa on siguin. Si podem evitar el grup principal de xalats del final del carrer, molt millor.

—Doncs val més que ens hi posem —va contestar en Mark—. Aquesta?

L’Alec va assentir.

—Vinga.

Es van allunyar de la paret, on havien estat sota cobert, es van dirigir cap a la porta principal i van topar directament amb un home que estava just davant l’entrada. Portava la roba esparracada, tenia la cara bruta i un tall profund que li recorria la major part de la galta.

—Surt del mig —va cridar l’Alec—. Allunya’t de la porta i vés al jardí o, si no, en menys de cinc segons estaràs mort.

L’home els va mirar sense cap mena d’expressió. Va alçar les celles i va fer el que li havien dit: va sortir amb calma del porxo i va caminar, a poc a poc, fins al jardí farcit de males herbes i pedres. I va continuar caminant, sense mirar enrere, fins que va arribar a la vorera, va girar a la dreta i es va dirigir a la bullícia del final del carrer.

L’Alec va fer que no amb el cap.

—Estigues preparat per si algú se’ns tira a sobre.

En Mark va plantar els peus i va apuntar l’arma.

L’Alec va agafar el Transtub amb una mà i va allargar el braç amb la que li quedava lliure per obrir la porta. Va fer un pas enrere quan es va obrir, perquè en Mark tingués via lliure si calia disparar. Però aquell lloc estava buit.

—Passa tu primer perquè et pugui cobrir —va dir l’Alec, gesticulant amb el braç perquè en Mark entrés.

—O perquè vegis com se’m mengen abans que puguis cobrir-me.

—Confia en mi, nano. És millor per a tu si sóc darrere teu. Va, mou-te.

Una onada d’emoció recorria el cos d’en Mark. La por ja no el torbava; es moria de ganes de fer alguna cosa. Va assentir lleugerament cap a l’Alec, va avançar pel porxo i va entrar a la casa, apuntant amb l’arma a dreta i esquerra mentre escorcollava la sala. Hi feia calor i tot era polsegós i fosc; l’únic rastre de llum eren els rajos de sol que s’escolaven pels forats a les parets, tot i que les escales semblaven molt més il·luminades.

El terra cruixia a cada passa que feia.

—Para i escolta un segon —li va dir l’Alec des de darrere.

En Mark es va quedar quiet i va parar bé l’orella. A banda dels sons llunyans de la dansa caòtica que hi havia al final del carrer, no sentia res. La casa estava en silenci.

—Anem de dalt a baix —va suggerir l’Alec.

Les escales estaven massa trencades per pujar-hi. En Mark ho va deixar córrer després d’esfondrar el peu al tercer esglaó.

L’Alec va fer-li senyals indicant una porta que semblava probable que portés al soterrani.

—A cagar. No sento res per aquí dalt. Mirem al soterrani i, si no, continuem.

En Mark va sortir amb compte de les escales i va anar fins a la porta del soterrani. Va fer una mirada de confirmació a l’Alec, va posar la mà a la maneta i va obrir la porta. L’Alec va apuntar l’arma al forat, per si algú els atacava, però no va passar res. Una revolada d’aire humit i tòxic va embolcallar en Mark, i li van venir arcades. Va haver de tossir i d’empassar-se saliva un parell de vegades per evitar vomitar.

Aquesta vegada l’Alec va decidir anar al capdavant: va travessar l’entrada i va anar al replà. Va allargar el braç cap enrere per treure la llanterna de la motxilla, la va encendre i va il·luminar les escales. En Mark es va inclinar i va veure partícules de pols que ballaven en el raig brillant. L’Alec va posar un peu endavant per començar a baixar, però, de cop i volta, es va sentir una veu provinent de sota:

—Ss… si us ac… acosteu en… encendré el ll… llumí.

Era la veu d’un home, feble i tremolosa. L’Alec va mirar en Mark inquisitivament.

De reüll, en Mark va percebre moviments al final de les escales i va assenyalar amb l’arma cap a aquella direcció. L’Alec va enfocar la llanterna cap a baix i va il·luminar la persona que havia parlat, que va aparèixer d’entre la foscor. Tremolava de cap a peus i estava ben xop, amb els cabells embullats al cap i la roba regalimant. A terra ja s’hi estaven formant petits bassals. La cara de l’home estava completament pàl·lida, com si no hagués sortit del soterrani des de feia setmanes. La brillantor de la llanterna li va fer entretancar els ulls.

Al principi, en Mark es va preguntar si suava a cor què vols. Però després va pensar que potser l’home tenia una mena de canonada trencada o aigües subterrànies. Però aleshores va ensumar l’oloreta de gasolina o de querosè; si més no, era algun tipus de combustible. I es va adonar que l’home portava coses a les mans i les subjectava amb força contra la cintura. En una mà hi tenia una capsa rectangular. A l’altra, un llumí.

—Una passa més i l’encenc —va dir l’home.