Quinze

En Mark es va llevar amb un dolor punyent al costat. Havia dormit hores sobre una pedra, si s’havia de jutjar pel tacte. Va fer un gemec en rodolar per posar-se de panxa enlaire, va mirar el cel il·luminat a través de les branques dels arbres i va recordar el somni que havia tingut tan vívidament com si mirés una pel·lícula.

Aquell dia l’Alec els havia salvat i d’aleshores ençà ho havia tornat a fer innombrables vegades. Però en Mark sabia que li havia tornat el favor en més d’una ocasió. Les seves vides estaven tan entrellaçades com les roques i la terra de la muntanya on acabaven de dormir.

Els altres es van aixecar en el transcurs de la mitja hora següent. L’Alec els va fer un esmorzar ràpid amb ous que havia pispat de la Barraca. Aviat haurien de caçar; en Mark s’alegrava de no haver-ne de ser un expert, tot i que havia fet la part que li tocava. Mentre menjaven asseguts, encara en un silenci relatiu i procurant al màxim evitar tocar-se els uns als altres o tocar coses que els altres ja havien tocat, en Mark rumiava. Li feia molta ràbia que algú ho hagués desbaratat tot justament quan eren a tocar de sentir-se una mica normals.

—Esteu a punt per marxar? —va demanar l’Alec quan tothom s’havia acabat l’esmorzar.

—Sí —va contestar en Mark. La Trina i la Lana van assentir amb el cap.

—Aquesta tauleta ens ha caigut del cel —va dir l’Alec—. Amb el mapa i la brúixola, estic gairebé segur que arribarem allà directament. I vés a saber què hi trobarem.

Van emprendre la marxa, a través d’arbres mig cremats i arbustos joves.

Van caminar tot el dia: baixaven per l’espadat d’una muntanya i pujaven pel d’una altra. En Mark no parava de preguntar-se si trobarien un altre campament o un altre poble: corria el rumor que hi havia assentaments al llarg de les Muntanyes Apalatxes. Era l’únic lloc apropiat per viure després de les erupcions solars, de la pujada del nivell del mar i de la destrucció massiva de les ciutats, dels pobles i de la vegetació. En Mark només esperava que un dia tot tornés a ser normal. Potser fins i tot mentre encara visqués.

A la tarda es van aturar a la vora d’un riu per descansar; de sobte la Trina va fer espetegar els dits per cridar l’atenció d’en Mark. Quan la va mirar, ella va fer un gest amb el cap assenyalant el bosc. Es va aixecar i va anunciar que havia d’anar al lavabo. Després de marxar, en Mark va esperar un parell de minuts ben bons i va dir que ell també hi havia d’anar.

Es van trobar a uns cent metres d’on havien acampat, al costat d’un roure ben gros. Va notar una sensació de frescor en l’aire que feia molt de temps que no sentia; era gairebé una olor de natura, plena de vida.

—Què passa? —va preguntar ell. Encara que no hi hagués ningú que els vigilés, entre tots dos hi havia una distància d’uns dos metres.

—Estic farta d’estar així —va respondre ella—. Mira’ns. Amb prou feines ens hem abraçat des que el Berg va atacar el poble. Tots dos fem bona cara i ens trobem bé, o sigui que em sembla estúpid que estiguem tan separats.

Les seves paraules el van omplir d’alleujament. Tot i que sabia que les circumstàncies no podien ser pitjors, s’alegrava de sentir que ella encara volia estar a prop seu.

En Mark va somriure.

—Doncs… a prendre pel cul aquesta merda de quarantena! —Li va semblar molt estúpid dit així.

—Guardem el secret, perquè la Lana no armi un escàndol. —Va caminar cap on era ell, el va envoltar amb els braços i li va fer un petó—. Com anava dient, en qualsevol cas crec que les regles no tenen ni cap ni peus. No tenim símptomes; per tant, amb sort estem fora de perill.

En Mark no hauria pogut parlar encara que hagués volgut. Es va inclinar i li va fer un petó, i aquest cop va ser un petó molt més llarg.

Van caminar agafats de la mà fins a arribar prop del campament; aleshores es van separar. En Mark no sabia quant de temps podria dissimular, tenint en compte els sentiments que irradiava en aquell moment. Però per ara no volia enfrontar-se a la ira de la Lana o l’Alec.

—Em penso que demà passat hi haurem arribat —va anunciar l’Alec quan van haver tornat—. Potser no serà fins que el sol es pongui, però hi arribarem. Descansarem i després mirarem què farem l’endemà.

—Sona bé —va dir en Mark distretament mentre tornava a ficar les coses dins la motxilla. Encara se sentia com si flotés, almenys es notava alleujat temporalment de tot el merder.

—Doncs menys xerrar i més treballar —va dir l’Alec.

La frase no tenia gaire sentit per a en Mark, però va arronsar les espatlles i va mirar la Trina. Portava escrit un somriure a la cara. En Mark esperava que els altres dos s’adormissin ben d’hora aquella nit.

Quan van sortir després del veterà i la Lana, van haver de resistir les ganes d’anar agafats de la mà.

Aquella nit, el campament estava tranquil i a les fosques, amb l’excepció dels roncs de l’Alec i la respiració suau de la Trina sobre el pit d’en Mark. S’havien esperat que l’Alec i la Lana caiguessin rodons i van córrer a abraçar-se.

En Mark va mirar en direcció a les branques dels arbres i hi va trobar un tros de cel ras des d’on podia veure estels brillants. La seva mare li havia ensenyat les constel·lacions quan era petit i ell havia transmès aquesta informació preuada a la seva germaneta, la Madison. La part preferida d’en Mark eren les llegendes de cada constel·lació; li encantava compartir-les, sobretot perquè era una raresa veure el cel estrellat quan vivies en una ciutat descomunal com Nova York. Cada sortida que feien al camp li proporcionava un plaer enorme. Passaven hores assenyalant els diversos mites i llegendes que penjaven del cel.

Va trobar Orió; el cinturó brillava més que mai. Orió. Era la constel·lació preferida de la Madison, perquè era molt fàcil de reconèixer i s’associava a una llegenda realment bona: el caçador, amb l’espasa i els dos gossos, lluitava contra un toro demoníac. En Mark adornava el relat una mica més cada vegada que l’explicava. Pensar-hi li va fer venir un nus a la gola i se li van negar els ulls. Enyorava moltíssim la Madison. Moltíssim. La part més fosca d’ell gairebé volia oblidar la seva germana perquè li dolia molt trobar-la tant a faltar.

Va sentir un catacrac de branquillons que cruixien al bosc.

Els pensaments sobre la seva germana es van evaporar i en Mark es va posar ben dret; pràcticament va apartar la Trina de sobre seu abans de poder pensar què feia. Ella va murmurar alguna cosa i va rodolar per posar-se de costat, endinsant-se altra vegada en aquell son evidentment profund, just quan es va sentir un altre catacrac al bosc.

Va posar una mà a l’espatlla de la Trina mentre es posava de quatre grapes i va escodrinyar el voltant. Era massa fosc per veure res entre la munió d’arbres, malgrat la llum de la lluna i les estrelles. Però se li havia agusat l’oïda considerablement des que l’electricitat i els llums artificials en gran part havien esdevingut cosa del passat. Es va tranquil·litzar i es va concentrar. Va escoltar. Sabia que podia ser un cérvol, un esquirol…, un munt de coses. Però les suposicions no l’havien fet sobreviure un any en el món devastat pel sol.

Hi va haver més cruixits de branques i branquillons. Eren d’alguna cosa pesada i, sens dubte, bípeda.

Estava a punt de cridar l’Alec quan davant seu va aparèixer una ombra que havia sortit de darrere un arbre. Es va sentir el so del fregadís d’un llumí que s’encén just abans que prengui vida; el llumí encès va revelar la identitat de l’home que el sostenia.

El Gripau.

—Però què…? —va dir en Mark, traient-se un pes de sobre—. Gripau. Hosti, nano, m’has clavat un ensurt de por.

El Gripau va caure de genolls i es va acostar el llumí encès a la cara. Feia pinta de demacrat; tenia els ulls humits i angoixats.

—Estàs… estàs bé? —va preguntar en Mark, amb l’esperança que el seu amic només estigués cansat.

—No —va respondre el Gripau, amb la cara tremolant com si estigués a punt d’esclafir a plorar—. No ho estic, Mark. No estic gens bé. Tinc coses al cervell.