Onze

Els crits amb prou feines semblaven humans.

La Trina va recular un parell de passes quan va arribar a la barraca precintada i es va girar per encarar en Mark i l’Alec. Les llàgrimes li rodolaven galtes avall i, mentre es quedava palplantada panteixant, en Mark va pensar que mai no havia vist ningú tan increïblement trist. Fins i tot després d’haver passat tot el mal tràngol de «el món s’acaba».

—Sé que és terrible —va dir vociferant per sobre els xiscles del presoner. En Mark sabia que era un home o un noi, però no tenia ni la més remota idea de si era algú que coneixia. Els sons que feia eren espantosos—. Però ens hi ha obligat. Ha dit que si no ho fèiem es tallaria les venes. I des de llavors només ha anat de mal en pitjor. No sabem per què no s’ha mort com la resta. Però des del principi la Lana s’ha assegurat que anéssim amb compte. La preocupava que hi pogués haver alguna cosa contagiosa solta. Tan bon punt hi va haver més persones que es començaven a posar malaltes, les va posar en quarantena. Va passar ràpid.

En Mark estava atordit. Va obrir la boca per fer una pregunta, però la va tornar a tancar. Creia que en sabia la resposta.

L’Alec ho va dir per ell:

—Aquí hi ha en Darnell, oi?

La Trina va assentir amb el cap, i una nova onada de llàgrimes li va caure cara avall. En Mark l’únic que volia era abraçar-la, tenir-la agafada la resta del dia i de la nit. Però només podia recórrer a les paraules.

—No passa res, Trina. No passa res. Heu fet el que tocava. Com ha dit la Lana, en Darnell sabia que potser s’havia infectat. Tots hem d’anar amb peus de plom fins que no estiguem segurs que aquesta cosa s’ha deixat d’estendre.

De la cabanya, en van sortir nous crits, que s’escolaven per les esquerdes. Semblava com si en Darnell s’estigués esquinçant la gola; en Mark només desitjava tapar-se les orelles.

—El cap!

En Mark es va girar de sobte i va observar la cabanya. Era la primera vegada que en Darnell havia fet servir paraules de debò. En Mark no ho va poder evitar: va córrer cap a una finestra segellada amb taulons que tenia un forat d’uns cinc centímetres al mig.

—Mark! —va cridar l’Alec—. Torna aquí!

—No passa res! —va respondre en Mark—. No tocaré res.

—No em farà gens de gràcia si et fots malalt. Gens ni mica.

En Mark va intentar tranquil·litzar-lo amb la mirada.

—Només vull veure el meu amic. —Va prémer la roba amb força contra el nas i va arquejar les celles enèrgicament cap a l’Alec.

El veterà va grunyir i va apartar els ulls. Però la Trina el mirava fixament; era evident que es debatia entre aturar-lo o unir-s’hi.

—Queda’t allà —li va dir ell, abans que la Trina pogués moure un dit. La veu li havia quedat esmorteïda per la màscara, però l’havia sentit prou clarament. Va assentir lleugerament amb el cap i va abaixar els ulls.

En Mark va mirar el buit entre els dos taulons de la finestra. A dins, els crits havien cessat, però podia sentir que en Darnell ploriquejava fluixet i repetia gemegant les mateixes paraules una vegada i una altra.

—El cap, el cap, el cap.

En Mark va fer una altra passa endavant, i una altra. L’escletxa era a només uns quants centímetres d’on tenia la cara. Es va ajustar el tros de roba per darrere el coll, assegurant-se de tenir el nas i la boca ben tapats. Es va inclinar endavant i va mirar cap a dins.

Sobre el terra brut s’estenien rajos de llum esquinçats de la posta de sol imminent, però bàsicament era fosc. Va veure els peus i les cames d’en Darnell en un punt de llum, ben aferrats al cos, però la cara la tenia amagada. Pel que semblava, tenia el cap enfonsat als braços.

Continuava ploriquejant i murmurant. I tremolava de cap a peus, com si l’hagués enxampat una tempesta.

—Darnell? —va preguntar en Mark—. Hola, sóc en Mark. Sé que deus estar fet pols, nano. Em… Em sap greu. Ei, hem enxampat els cabrons que t’han fet això. Ens hem carregat el Berg i tota la pesca.

El seu amic no va respondre; només es va quedar allà, en la penombra, tremolant i gemegant. Murmurant aquelles dues paraules:

—El cap, el cap, el cap.

Va sentir com si els budells se li desplomessin al fons d’un pou i es va trobar buit per dins. Havia viscut molt de terror i mort, però veure el seu amic, patint tot sol, el matava. Sobretot perquè era inútil. Innecessari. Per què algú voldria fer mal a altres persones, després de tot el dolor i el sofriment que hi havia hagut al món? No estaven prou malament, les coses?

Una fúria sobtada es va apoderar d’ell. En Mark va donar un cop de puny a la fusta dura de la cabanya i es va fer sang als artells. Desitjava que algun dia algú pagués per tot allò.

—Darnell? —va tornar a preguntar en Mark. Havia de dir alguna cosa, havia de fer-lo sentir millor—. Darnell, potser… potser tu ets més fort que els altres, i per això no t’has mort. Tu aguanta, nano. Espera que passi. Ja… —Paraules buides. Això era el que semblava. Com si estigués mentint al seu amic.

»Ja ho veuràs, el sergent i jo, la Trina, la Lana o qui sigui, ho arreglarem. Tu només…

De sobte el cos d’en Darnell es va engarrotar: les cames li van quedar garratibades, i els braços, rígids als costats. Del coll esquinçat, en va emergir un altre xiscle, pitjor que els anteriors; li va sortir com si fos el rugit d’un animal enfuriat. En Mark va recular, sorprès, però va tornar a mirar a dins ràpidament, amb els ulls tan a prop com podia de l’escletxa, però sense arribar a tocar-la. En Darnell havia rodolat fins al mig del terra; tenia la cara plenament visible, sota un raig de llum; tremolava i tremolava.

La sang li cobria el front, les galtes, la barbeta i el coll. Li embullava els cabells. Li rajava dels ulls i les orelles; li gotejava dels llavis. Finalment va aconseguir controlar els braços i els va prémer contra les temples; es retorçava ara cap aquí, ara cap allà, com si intentés arrencar-se aquella cosa directament del coll. I els crits continuaven; només els interrompien les dues paraules que semblava que sabia.

—El cap! El cap! El cap!

—Darnell —va mussitar en Mark, sabent que no hi hauria manera de parlar amb el seu amic en aquell moment. I, tot i sentir-se malament i culpable, en Mark també sabia que no podia entrar allà per mirar d’ajudar-lo, de cap de les maneres. Vorejaria l’estupidesa.

—El caaaaaaaaaaap! —va xisclar en Darnell fent un gemec llarg i interminable, d’una ferocitat que va fer recular en Mark una altra vegada. No sabia si ho podria suportar més.

A dins es van sentir moviments; peus que s’arrossegaven. Llavors, va sonar un clac fort contra la porta. I després un altre. I un altre.

Clac. Clac. Clac.

En Mark va tancar els ulls. Va saber què significaven aquells sons terribles. De sobte la Trina era al seu costat: el va abraçar i el va estrènyer fort mentre sanglotava. L’Alec va protestar, però només a mitges. Ja no hi havia res a fer.

Es van sentir uns quants clacs més i després un darrer xiscle llarg, punyent, que va acabar en un so d’escanyament i de bombolleig. Després d’això, en Mark va sentir que en Darnell es desplomava a terra i feia un sospir.

Se’n donava vergonya, però en aquell moment de silenci en Mark es va sentir alleujat perquè per fi havia acabat aquell calvari. I perquè no li havia passat a la Trina.