Trenta-dos

No havien sentit dir gran cosa al parell de desconeguts, però a en Mark no li feia gens de gràcia com sonava tot plegat.

—L’Erupció. Ha dit que li han començat a dir l’Erupció, al virus.

—Sí. —L’Alec va tornar a encendre la tauleta. La brillantor va revelar la seva cara, la cara d’un home que semblava que mai de la vida no hagués somrigut. Tot eren arrugues i plecs—. Això no pot ser bo. Si té un sobrenom, vol dir que és una cosa grossa i que molta gent en parla. No pot ser gens bo.

—Hem de descobrir què ha passat. A aquella gent que ballava al voltant del foc els van atacar molt abans que a nosaltres. Almenys al seu assentament. Potser eren una mena de subjectes de prova?

—Llavors, tenim dos objectius, nano. Un: trobar la Lana, la Trina i aquella mocosa tan maca. I dos: esbrinar què passa aquí.

En Mark no hi podia estar més d’acord.

—Doncs som-hi.

L’Alec va apagar la tauleta i va deixar el passadís a les fosques.

—Tu passa la mà per la paret —va mussitar—. Intenta no trepitjar-me.

Van començar a desfer el camí pel passadís. En Mark feia passes lleugeres i respirava tan suaument com podia, procurant no fer soroll. El brunzit de maquinària en la llunyania havia augmentat i la paret vibrava mentre els seus dits traçaven una línia invisible sobre la superfície freda. Van arribar a un lloc on un contorn rectangular finíssim de llum resseguia la porta per on havien entrat els dos desconeguts del Berg. L’Alec va vacil·lar quan s’hi va trobar just al davant i a continuació se’n va allunyar de puntetes, que era la cosa menys de soldat que en Mark li havia vist fer.

En Mark va decidir ser una mica més valent. S’hi va aturar al davant i s’hi va inclinar, parant l’orella contra la porta.

—No és intel·ligent —va dir-li l’Alec amb un xiuxiueig farcit de duresa.

En Mark no va contestar; estava concentrat en el que podia sentir. Paraules esmorteïdes, impossibles de desxifrar. Però la conversa semblava una mica pujada de to.

—Va, vinga —va dir l’Alec—. Vull explorar una mica abans que algú ens tanqui en un calabós i llenci la clau.

En Mark va assentir, tot i que dubtava que el veterà l’hagués pogut veure gaire bé. Es va allunyar de la porta i va tornar al seu lloc, al costat de la paret que quedava a la banda oposada, amb la mà arrapant-se a la superfície llisa. Van continuar caminant i aviat els va tornar a embolcallar la foscor, a mesura que deixaven enrere la llum tènue que rajava pels marcs de la porta.

El passadís es va estretir; el món estava en silenci excepte pel brunzit de maquinària. En Mark no s’explicava què havia passat exactament, però es va adonar que s’hi tornava a veure. Hi havia una brillantor vermella difusa en l’aire, suficient per veure que davant seu l’Alec semblava un dimoni horripilant. En Mark va aixecar la mà i va moure els dits: semblaven coberts de sang. Va suposar que l’Alec també se n’havia adonat; no va dir res i van continuar avançant.

Finalment van arribar a una porta gran que hi havia a la paret esquerra; estava lleugerament entreoberta. Sobre seu hi penjava una bombeta vermella que era dins d’una gàbia metàl·lica. L’Alec es va aturar i va mirar fixament endavant, com si esperés que algú li expliqués què l’esperava a dins. Els brunzits i el so de la maquinària en marxa havien pujat de volum i ara ho impregnaven tot, fins al punt que en Mark no podia parlar fluixet i que l’Alec el sentís.

—Suposo que això respon la pregunta dels generadors —va dir. Li estava començant a fer molt mal el cap i es va sorprendre d’adonar-se que estava esgotat. Havien estat desperts tota la nit i mig dia més—. Potser aquí és on són. Va, obre-ho ja.

L’Alec el va mirar:

—Paciència, noi. Siguem prudents. Un soldat impulsiu és un soldat mort.

—I un soldat lent implica que la Trina i els altres podrien acabar morts.

En lloc de respondre, l’Alec va allargar la mà i va obrir la porta enfora, cap al passadís. Els sons de la maquinària van créixer molt i, de dins, en va emanar una onada de calor, juntament amb una pudor de combustible.

—Hosti, tu —va dir l’Alec—, m’havia oblidat de la pudor que feia això. —Va tancar la porta amb compte—. Espero que trobem alguna cosa més útil aviat.

Van arribar a la porta següent després de recórrer uns vint metres; n’hi havia més just a continuació, fins que al final, de cara a ells, n’hi havia una altra. Cadascuna d’aquestes portes també estava entreoberta uns set o vuit centímetres i quedava il·luminada per una bombeta ficada en una gàbia, igual que la de la sala dels generadors. Excepte que aquells llums eren grocs i amb prou feines desprenien llum.

—Això que les portes estiguin obertes em fa mala espina —va xiuxiuejar en Mark—. I és massa fosc a dins de les sales.

—On vols anar a parar? —va demanar l’Alec—. Estàs a punt per girar cua i tornar-te’n cap a casa?

—No. Només dic que hi hauries d’entrar tu primer.

L’Alec va riure per sota el nas. Va allargar la cama i va obrir la primera porta empenyent-la; s’obria cap endins. Va fer un cruixit metàl·lic mentre la llum tènue i groga vessava sobre el terra, tot i que no bastava per revelar res més. La porta es va aturar amb un soroll sord i suau; després, només hi va haver silenci.

L’Alec es va escurar el coll i va anar fins a la sala del costat, en lloc d’entrar a la primera. També va obrir la porta empenyent-la suaument amb el peu i el resultat va ser molt similar. Gairebé tot era foscor, no hi havia senyals de gent ni s’hi sentia res. Va anar a la porta següent i la va obrir de la mateixa manera; després va anar a l’última porta, al final del passadís. Res de res.

—Suposo que és millor que hi entrem —va dir. Es va girar cap a en Mark i va inclinar el cap: una ordre clara perquè en Mark el seguís a l’última sala. En Mark es va posar ben a prop seu a corre-cuita, preparat per fer el que li manessin. L’Alec va palpar els voltants del marc de la porta buscant-hi un interruptor, però no va trobar-hi res; hi va entrar, i en Mark el va seguir. Es van quedar drets uns instants, esperant que els ulls se’ls acostumessin a aquell lloc; escorcollant la foscor.

Al final l’Alec va sospirar i va tornar a treure la tauleta.

—De què serveix tenir generadors si no va cap dels llums? Això no funcionarà gaire estona més. —La va engegar.

El llum de l’aparell va projectar una brillantor blava fantasmagòrica per l’enorme sala (era més gran del que en Mark s’hauria imaginat) i va revelar dues fileres llargues de lliteres alineades contra totes dues parets; segurament n’hi havia deu a cada banda. Totes estaven buides excepte una, gairebé al final de tot, on hi havia la figura d’una persona asseguda que els donava l’esquena; semblaven les espatlles encorbades d’un home vell. Un calfred va recórrer l’espinada d’en Mark en veure’l. En la llum tènue, la sala gairebé buida i el silenci persistent, en Mark es va sentir com si estigués mirant l’esquena d’un fantasma a punt de dictaminar el seu destí tràgic. L’home no es va moure, ni tampoc no va fer cap soroll.

—Hola? —va dir l’Alec; la veu va ser com un estrèpit en el silenci.

En Mark va moure el cap per mirar-lo, impactat.

—Què fas?

La cara de l’Alec estava amagada en la penombra perquè la tauleta apuntava a terra.

—Seré amable —va xiuxiuejar— i li faré unes quantes preguntes. —I després en veu més alta va afegir—: Hola? Que em sents? Et faria res donar-nos un cop de mà?

Va respondre una veu aspra i barbotejadora, com la que en Mark s’imaginava que devia fer un home en un llit de mort. Les paraules eren un embut de síl·labes perdudes.

—Què? —va preguntar l’Alec.

L’home no es va moure; no va contestar. Seia al seu llit de monja, sense mirar-los; era la desferra d’un cos humà. Tenia el cap cot i les espatlles encorbades.

De cop i volta, en Mark havia de saber —necessitava saber— què havia dit aquell home. Va començar a caminar pel passadís que hi havia entre les lliteres, fent cas omís del breu rampell de protesta de l’Alec. Mentre anava cap a aquell home, movent-se ràpid entre les lliteres, va sentir que l’Alec s’afanyava per encalçar-lo, amb la llum de la tauleta amunt i avall, que projectava ombres estranyes a les parets.

En Mark va alentir la marxa quan es va apropar a l’home encorbat; va notar que un formigueig fred li recorria la pell. El desconegut tenia les espatlles amples i el pit gruixut, però el seu posat el feia semblar fràgil i llastimós. En arribar a prop seu, en Mark se’n va mantenir allunyat; va veure que tenia la cara en la penombra i que continuava amb el cap cot.

—Què has dit? —va preguntar en Mark quan va ser davant seu. L’Alec va posar-se-li al costat i va alçar la tauleta per il·luminar el desconegut, manifestament deprimit. L’home seia endavant amb els colzes als genolls, les mans premudes entre si i tot el rostre com si es pogués fondre i regalimar a terra en qualsevol moment.

Aquell home va alçar els ulls lentament i els va mirar, amb el cap inclinat sobre el coll com si fos maquinària rovellada. Tenia un posat greu, la cara llarga i més arrugada del que ho hauria d’estar. Els seus ulls eren cavernes fosques que semblava que no pogués penetrar ni la llum.

—Jo no els hi volia entregar —va dir en un to ronc—. Oh, Déu meu, jo no volia. A aquells salvatges, no.