Cinquanta-dos

Va voler arrencar-li els ulls, com si l’impacte de la caiguda no li hagués fet ni una rascada. Dels llavis, li’n sortien esgarips, com si fos una mena de criatura torturada. No podia respirar i els genolls li feien mal de quan havia caigut al terra dur. Va rodolar, maldant per agafar aire, mentre aferrava les mans de la dona per mirar d’apartar-se-les de la cara. Ella es va desempallegar de les seves mans i li va clavar les urpes a les orelles, al nas i a les galtes; no parava d’esgarrapar-lo i atonyinar-lo. Ell va continuar defensant-se.

—Ajuda’m! —va bramar a l’Alec.

—L’has d’apartar perquè pugui disparar bé! —va respondre l’Alec.

En Mark es va retòrcer i va donar un cop d’ull ràpid a l’Alec. Estava dret, feia saltirons d’una banda a l’altra, mentre apuntava l’arma, esperant a poder disparar a la dona amb el Transtub.

—Vine i… —va començar a cridar, però de sobte els dits de la dona eren a la seva boca i li estiraven els llavis. Li va posar el dit en forma de ganxo a la galta i va estirar, com si intentés esquinçar-li el lateral de la cara, però el dit li va relliscar enfora. La mà va volar en l’aire, però l’hi va estampar contra la cara amb un cop de puny. El mal i la ira el van recórrer com si hagués encès una traca.

Ara que per fi podia respirar, va posar les mans sota el cos de la dona i va tirar enfora les espatlles; aleshores va estirar fort. Ella va sortir volant i va caure d’esquena a terra amb un cop ben audible, que la va silenciar momentàniament. A continuació, va mirar de posar-se de quatre grapes amb penes i treballs. Però en Mark s’havia posat dret primer i es va tirar endavant, va plantar el seu pes al peu esquerre i li va etzibar una puntada amb el peu dret, de manera que la punta de la sabata va impactar al costat de la cara de la dona, que va cridar i va caure; es va quedar feta una bola, agafant-se la cara amb les mans. Es gronxava endavant i endarrere, gemegant.

En Mark de seguida es va apartar d’ella.

—Vinga, fes-ho!

Però l’Alec no ho va fer. Va caminar amb calma fins al costat d’en Mark, amb la punta de l’arma dirigida a la dona que patia.

—No paga la pena. Estalviem-nos-ho per quan trobem una bona peça.

—Però, i si ens segueix? I si va a buscar els seus amics i ens malbarata l’oportunitat de sorprendre’ls?

L’Alec va mirar la dona llargament i després va alçar els ulls cap a en Mark.

—Si t’has de sentir millor, fes-ho tu. —Es va girar i va començar a caminar cap a la casa següent, inspeccionant la zona, per si hi havia enemics potencials.

En Mark va anar fins on li havien caigut el Transtub i la motxilla quan s’havia esbatussat amb aquella pirada. No va treure-li els ulls de sobre mentre recollia els dos objectes, es llançava la motxilla a l’esquena, s’ajustava les corretges i alçava l’arma amb totes dues mans, un cop les tenia lliures. Va apuntar a la dona i va caminar ben a prop seu, fins que va ser-hi a pocs metres. Encara estava en posició fetal, ploriquejant i gemegant, gronxant-se endavant i endarrere. En Mark va descobrir que no sentia cap mena de llàstima ni pena. Havia deixat de ser humana, havia perdut l’oremus del tot i no era culpa seva. Probablement, tenia amics a la vora o feia comèdia perquè se n’anessin i la deixessin sola.

No. Ja no hi havia temps per a la compassió.

Va retrocedir una passa, va prémer amb fermesa la culata de l’arma contra el pit, va precisar una mica millor la punteria i va prémer el gallet. Un brunzit i un brogit van omplir l’aire; aleshores, el Transtub va fer una estrebada enrere i va disparar un raig d’una llum blanca brillant que es va enfonsar al cos de la dona. No va tenir temps de cridar abans que el cos se li convertís en una onada ondulada i grisa, va explotar en una boirina fina i va desaparèixer al cap d’un instant.

En Mark havia reculat un parell de passes i gairebé havia ensopegat, però s’alegrava de no haver caigut. Va observar el buit on hi havia hagut la dona estirada, després va mirar amunt i va veure que l’Alec s’havia aturat i el fitava amb una expressió difícil d’interpretar. Però semblava que hi havia una barreja de xoc i d’un orgull inconfusible.

—En els nostres —va dir en Mark, totalment segur que mai abans no s’havia sentit fer una veu tan dura—. Això és l’únic en què hem de pensar.

Va alçar l’arma, la va recolzar en l’espai entre el coll i l’espatlla i la va sostenir amb una mà, mentre deixava caure l’altra al costat. Aleshores, amb calma i tranquil·litat, va anar fins on era l’Alec.

El soldat l’esperava, però no va dir ni ase ni bèstia. Es van dirigir cap a la casa següent.