Setze

En Mark va sacsejar la Trina perquè es despertés i es va aixecar a cuita-corrents, estirant-la amunt a ella també. El Gripau estava malalt de segur i només era a uns quants metres d’on havien acampat. No sabien res de la seva malaltia, però això només feia més por. La Trina semblava desorientada, però en Mark no va afluixar: la va mig arrossegar fins a l’altra banda de les brases apagades del foc que havien fet al vespre.

—Alec! —va cridar—. Lana! Desperteu-vos!

Com si tots dos encara fossin militars, al cap de tres segons ja s’havien posat dempeus. Però cap dels dos encara no s’havia adonat de la presència del visitant.

En Mark no va malgastar ni un segon per explicar-los-ho.

—Gripau, m’alegro que hagis vingut i que estiguis bé. Però… estàs malalt?

—Per què? —va demanar el Gripau, encara de genolls. La seva cara només era una ombra—. Per què em vau deixar d’aquella manera després de tot el que hem passat junts?

A en Mark se li trencava el cor. La pregunta no era de resposta fàcil.

—Jo… Jo… Vam intentar que vinguessis amb nosaltres.

El Gripau va actuar com si sentís ploure.

—Tinc coses al cap. Necessito ajuda per treure-me-les. Abans que se’m mengin el cervell i se’n vagin cap al cor. —Va gemegar, un so que a en Mark li semblava més propi d’un gos ferit que d’un humà.

—Quins símptomes tens? —va preguntar la Lana—. Què li ha passat, a la Boirina?

En Mark va observar com el Gripau alçava les mans enlaire i les premia a les temples. Fins i tot la seva silueta resultava esgarrifosa fent aquell gest.

—Tinc… tinc coses al cap —va repetir lentament. Amb èmfasi. El to tenia una bona dosi de ràbia—. De tota la gent d’aquest planeta abandonat, em pensava que els qui han estat amics meus durant un any estarien disposats a ajudar-me a treure-me-les. —Es va posar dret i va començar a cridar—: Traieu-me aquestes coses del cap!

—Tranquil·litza’t, Gripau —va dir l’Alec, en un to clarament amenaçador.

En Mark no volia que la situació esclatés i passés alguna cosa de la qual tots es penedirien.

—Gripau, escolta’m. T’ajudarem com puguem. Però necessitem que seguis i que paris de cridar. No hi ajudarà gens, que ens cridis.

El Gripau no va contestar, però semblava que tenia el cos rígid. En Mark veia que tenia els punys closos.

—Gripau? Necessitem que seguis. I després ens expliques tot el que ha passat des que vam marxar del poble.

Ell no es va moure.

—Vinga —va pressionar-lo en Mark—. Et volem ajudar. Tu només seu i relaxa’t.

Al cap d’uns quants segons, el Gripau el va obeir; va caure a terra desplomat, com si li haguessin disparat un tret. De costat, s’anava gronxant endavant i endarrere i emetia gemecs.

En Mark va respirar fondo; sentia que la situació tornava a estar sota un cert control. S’adonava que ell i la Trina estaven drets l’un al costat de l’altre, però ni l’Alec ni la Lana no semblava que ho haguessin vist, encara. En Mark va avançar unes quantes passes, cap al costat del braser, i es va asseure.

—Pobre nano —va sentir que l’Alec remugava rere seu, però per sort no ho va dir prou fort perquè el Gripau ho sentís. De vegades el veterà deia exactament el que pensava.

Per sort, l’instint d’infermera de la Lana va guanyar i va prendre les regnes de la conversa.

—Molt bé —va començar—. Gripau, sembla que et fa molt de mal. Em sap molt de greu. Però si t’hem d’ajudar, hem de saber unes quantes coses. Et trobes prou bé per parlar-ne?

El Gripau continuava gronxant-se i gemegant baixet. Però va respondre:

—Ho intentaré. Però no sé quant de temps les coses del cap em deixaran parlar. Millor que us afanyeu.

—Bé —va contestar la Lana—. Molt bé. Comencem per quan et vam deixar al poble. Què vas fer?

—Vaig seure a la porta i vaig parlar amb la Boirina —va dir el Gripau amb una veu cansada—. Què més podia fer? És la meva millor amiga; la millor amiga que he tingut mai. No hi ha res més que m’importi. Com pot ser que algú abandoni el seu millor amic?

—D’acord. Ja ho entenc. M’alegro que algú estigués amb ella.

—Em necessitava. Vaig veure que la cosa anava a pitjor i per això vaig entrar i la vaig agafar. Li vaig posar la cara sobre el meu pit, la vaig abraçar i li vaig fer un petó al front. Com una nena. Com la meva nena. Mai no he estat tan feliç com quan la vaig veure morir lentament als meus braços.

En Mark es va regirar, esgarrifat per les paraules del Gripau. Esperava que la Lana fos capaç d’esbrinar alguna cosa del que estava passant.

—I com va morir? —va preguntar la Lana—. Va sentir molt de dolor, com en Darnell?

—Sí. Sí, Lana. Va sentir molt de dolor. Cridava i cridava fins que aquelles coses van deixar el seu cap i van entrar al meu. Després la vam treure d’aquell patiment.

En fer aquest darrer comentari, va semblar com si un silenci mortal hagués caigut sobre el bosc, i a en Mark se li va tallar la respiració. Va notar que l’Alec es movia, però la Lana li va fer un gest perquè no ho fes.

—Nosaltres? —va repetir—. Què vols dir, Gripau? I a què et refereixes quan dius que aquelles coses se’t van ficar al cap?

El seu amic va prémer les mans contra les temples.

—Com pots ser tan imbècil? Quantes vegades t’ho he de dir? Nosaltres! Jo i les coses del meu cap! No sé què són! Em sents? No… sé… què són! Imbècil, imbècil de merda!

Dels llavis, en va escapar un gemec inhumà, punyent i fort, que pujava de to i de volum. En Mark es va aixecar i va recular un parell de passes. Va semblar com si l’esclat del Gripau fes tremolar els arbres i foragités fins a l’última criatura que hi havia en un quilòmetre a la rodona. Només se sentia aquest so terrorífic.

—Gripau! —li va cridar la Lana, però el nom va quedar perdut en els xiscles.

El Gripau feia oscil·lar el cap endavant i endarrere amb les mans mentre continuava cridant. En Mark va mirar els seus amics, tot i que no els podia veure bé la cara; no tenia idea de què calia fer, ni tampoc la Lana, aparentment.

—Ja n’hi ha prou —amb prou feines havia sentit dir a l’Alec, quan el veterà va avançar, va passar per davant d’en Mark i el va apartar del mig. En Mark va ensopegar i va poder recuperar l’equilibri; es preguntava què tenia planejat l’exsoldat.

L’Alec va caminar directament cap al Gripau, el va engrapar per la samarreta i el va estirar cap amunt, arrossegant-lo bosc endins. Els xiscles no van cessar, només se succeïen més esporàdics i espaiats, mentre respirava feixugament i maldava per alliberar-se. Aviat es van perdre en la penombra dels arbres, però en Mark podia sentir com s’arrossegava per terra el que quedava del Gripau. Els gemecs es van esvair a mesura que s’allunyaven.

—Però què fa aquest home? —va demanar la Lana, tensa.

—Alec! —va cridar-lo en Mark—. Alec!

No hi va haver cap resposta, només els crits i els esgarips continuats del Gripau. I de sobte van cessar. Es van tallar com si l’Alec l’hagués llançat en una sala insonoritzada i hagués tancat la porta.

—Què co… —va mussitar la Trina darrere d’en Mark.

Ben aviat es van sentir passos decidits que es dirigien cap a ells. Durant un instant, en Mark es va deixar endur pel pànic, pensant que el Gripau havia aconseguit alliberar-se de l’Alec, li havia fet mal i, pres per la bogeria, tornava per liquidar els altres. Assedegat de sang.

Però de la penombra fosca dels arbres, en va sortir l’Alec, que tenia la cara amagada a l’ombra. En Mark tan sols es podia imaginar la tristesa que devia portar escrita a la cara.

—No em podia arriscar que fes cap bogeria —va dir el veterà, amb la veu sorprenentment tremolosa—. No podia. No si això és per un virus. He… He d’anar-me a rentar al riu.

Va estendre les mans endavant i se les va mirar uns instants. Després va marxar cap al rierol que hi havia a la vora. Abans que s’esvanís entre els arbres, a en Mark li va semblar sentir-lo plorar.