Seixanta-quatre

Quan amb prou feines havia acabat de parlar, el Berg es va posar en marxa i es va enlairar. El terra va trontollar, cosa que va fer que en Mark ensopegués i caigués a la llitera, però es va posar dempeus de seguida.

—Quedeu-vos aquí —va fer—. Ara torno.

Aquesta vegada no vacil·laria.

Va córrer fins al passadís, punyint la foscor amb la llanterna, mentre es dirigia de pet al pont de comandament. Al mateix lloc d’abans, damunt del sostre, li va semblar sentir que algú reia, i un munt d’idees li van bombardejar el cap: tot d’homes i dones sanguinaris, infectats i sonats, saltarien pels plafons un cop se n’anés i atacarien les noies, a les quals acabava de deixar desemparades. Però no tenia altre remei; s’afanyaria. A més, si allà dalt realment hi havia gent, s’havien quedat de braços plegats esperant. Era possible que encara tingués una mica de temps.

Va arribar esperitat al pont de comandament, on l’Alec s’ocupava dels controls. Estava enrojolat, suat i profundament concentrat en el que feia.

—On és el Transtub? —va cridar en Mark.

L’Alec es va girar; la por li va travessar la mirada. Però en Mark no podia perdre el temps amb explicacions: l’arma del veterà estava repenjada contra la paret que tenia al costat. En Mark hi va córrer, la va agafar i es va penjar la corretja a l’espatlla; es va assegurar que estava carregada i va arrencar a córrer cap a la cambra. Cap a la Trina i la Deedee.

—Engega’m els llums! —va cridar a l’Alec, mentre sortia del pont de comandament a cuita-corrents. En algun moment havia perdut de vista la llanterna i estava sumit en una foscor absoluta. Ara per ara, estalviar combustible i energia ja no tenia cap mena d’importància. Quan havia recorregut part del passadís, els llums tènues es van encendre i li van il·luminar el camí, tot i que les ombres estaven aferrades a les parets.

Mentre les seves passes ressonaven pel passadís, li van regalimar gotes de suor als ulls. Notava com si la calor de dins del Berg s’hagués disparat. L’aire sufocant barrejat amb els nervis a flor de pell —la bogeria era una fulla esmolada que li fiblava la ment— el feia estar a punt de perdre el seny. Només havia d’aguantar una mica més. Amb tots els brins d’esforç que va ser capaç de reunir, es va limitar a concentrar-se en el que havia de fer.

Va travessar el lloc on algú havia rigut. Just quan ho feia, va sentir que algú reia sorneguerament. Era una rialla greu i gutural, molt malvada. Però el plafó continuava intacte. Va travessar la porta del dormitori i es va quedar alleujat en veure que la Trina i la Deedee continuaven abraçades a terra.

Mentre anava cap a elles, de cop i volta, un tram del sostre es va ensorrar, va quedar fet miques i l’impacte de guix i metalls va fer un gran terrabastall. Entre les runes hi van caure diversos cossos, que es van estampar sobre les dues noies. La Deedee va cridar.

En Mark va alçar l’arma i es va abraonar cap allà; no gosava disparar, però estava a punt per atonyinar-se.

Hi havia tres persones que s’estaven aixecant; empenyien la Deedee i la Trina com si fossin mers objectes que les destorbaven. Eren un home i dues dones. Reien histèricament, saltaven d’un peu a l’altre i feien anar els braços com si fossin micos salvatges. En Mark va encalçar l’home i li va endinyar la culata del Transtub a la templa. L’home va cridar i va caure a terra desplomat. En Mark va aprofitar l’impuls per girar el cos i donar una puntada de peu a una de les dones, per allunyar-la de les seves amigues. La dona va xisclar i es va enfonsar a la llitera de més a prop; aleshores en Mark li va apuntar el Transtub i va prémer el gallet. Un raig de foc blanc la va tocar, la va convertir en una llosa grisa i la va fer fonedissa.

Quan amb prou feines havia desaparegut, l’altra dona el va placar des del costat; tots dos van anar a parar a terra i, per enèsima vegada aquella darrera setmana, se li va tallar la respiració. Va rodolar, es va posar de panxa enlaire i va col·locar la dona sobre seu, mentre ella maldava per arrencar-li el Transtub de les mans.

Va veure que la Trina i la Deedee s’aixecaven, es posaven contra la paret i observaven l’escena amb els braços plegats. En Mark sabia que la Trina d’abans hi hauria intervingut i l’hauria ajudat d’alguna manera. Hauria atacat la dona i probablement l’hauria deixat fora de combat. Però aquesta Trina nova, la Trina malalta, senzillament s’estava allà, palplantada, com una nena petita espantada. Abraçada a la Deedee.

En Mark va grunyir i va continuar mirant de desempallegar-se de la dona. Va sentir un gemec i va veure que l’home que havia tombat abans s’estava posant de quatre grapes. No treia els ulls de sobre en Mark; uns ulls impregnats d’odi i de bogeria. Va ensenyar les dents i va grunyir.

L’home el va envestir de quatre grapes, com si s’hagués convertit en una mena d’animal rabiós. Va agafar impuls i es va capbussar en la batussa entre en Mark i la dona, com un lleó que ataca la seva presa. Va xocar contra la dona i de sobte tots dos es van fondre en una abraçada. Van sortir de sobre d’en Mark i van rodolar per terra, com si allò fos algun tipus de joc. En Mark encara feia mans i mànigues per recuperar l’alè, però es va posar de costat i després de bocaterrosa. Va posar els genolls sota seu. Els colzes. Va impulsar-se amunt. Es va repenjar sobre una llitera i al final es va poder quedar dret.

Va apuntar el Transtub primer a l’home i després a la dona. Els va disparar dos trets nets. El so va retronar en l’aire i tots dos van desaparèixer.

En Mark sentia la seva pròpia respiració, feixuga i forçada. Va mirar sense esma la Trina i la Deedee, que encara continuaven en la mateixa posició. Era difícil de dir quina de les dues semblava més terroritzada.

—Em sap greu que hàgiu hagut de veure això —va balbucejar en Mark, incapaç de trobar res més per dir—. Vinga, anem als comandaments. Ens en… —Havia estat a punt de dir endurem la Deedee, però es va contenir. No sabia com reaccionaria la Trina—. Anem a un lloc segur —va acabar dient.

Un esclafit de riure va ressonar pertot arreu; era el mateix so horripilant d’abans. Va anar seguit d’una sèrie d’estossecs, però, quan es van suavitzar, es va tornar a sentir aquell atac de riure angoixant. A en Mark li feia la sensació que era un riure típic d’un hospital psiquiàtric; malgrat la calor, se li va posar la pell de gallina. La Trina tenia els ulls fixos a terra; la seva mirada estava tan buida que en Mark va tornar a notar una onada de nostàlgia. Es va acostar més a les noies i els va allargar una mà. L’home, amagat a les bigues del sostre, continuava rient.

—Ens en podem sortir —va dir—. Només heu de donar-me la mà i caminar amb mi. No trigarem gens a estar… fora de perill. —No havia pretès embarbussar-se amb el final de la frase.

La Deedee va alçar el bracet masegat, va estrènyer-li el dit del mig i s’hi va agafar. Això va semblar que provocava alguna mena de reacció en la Trina, que es va apartar de la paret i es va recolzar sobre els peus. No havia apartat els ulls d’aquell punt del terra i encara tenia la Deedee agafada per les espatlles amb totes dues mans, però semblava que, si es movien, els seguiria.

—Molt bé —va xiuxiuejar en Mark—. Ara no farem cas d’aquest home que riu i caminarem amb calma i tranquil·litat fins al pont. Som-hi.

Es va girar i va començar a avançar, tot i que la Trina tenia el rostre impassible. Agafat a la mà de la Deedee, va caminar de pressa cap a la porta del dormitori. En mirar enrere, va veure que la Trina encara estava aferrada a la nena, com si estiguessin enganxades amb pega. Sobre el sostre se sentia una repicadissa de passes que el va fer estar a punt d’aturar-se, però va fer el cor fort i va continuar endavant.

Van creuar la porta i van entrar al passadís: no tenien cap lloc més on anar. El corredor encara era més fosc; els llums d’emergència arrenglerats a dalt de les parets només desprenien una brillantor pàl·lida.

Després d’ullar a dreta i esquerra, en Mark es va dirigir cap al pont de comandament. Quan només havia fet una passa, es va sentir fressa.

I, de cop i volta, va esclatar un retrò just sobre seu. Un esclafit de riure. La cara i els braços d’un home que estava de cap per avall van aparèixer sobtadament, just davant seu. Abans que hi pogués fer res, se li va escapar un xiscle dels llavis, i es va quedar petrificat de cap a peus.

En aquell estat d’estupor, va ser incapaç de reaccionar a temps: l’home va arrencar-li el Transtub de les mans i li va trencar la corretja. En Mark va mirar de recuperar-lo, però el desconegut havia estat ràpid com un llamp.

Després va desaparèixer per les bigues del sostre, sense deixar de riure. Les passes esclafadores i el riure burleta es van esvair a mesura que corria cap a un altre indret de la nau.