Cinquanta-set

Aquella pregunta el va punyir com si li haguessin clavat milions de claus al cor. Va mirar de convèncer-se a si mateix que hi havia un milió de motius pels quals podia haver dit allò. Potser al soterrani no hi havia prou llum, potser s’havia donat un cop al cap o potser hi veia borrós. Però li havia vist als ulls el que passava en realitat. No tenia idea de qui era. Ni la més remota.

—Trina… —Va buscar les paraules—. Trina, sóc jo. En Mark.

Al pis de dalt es va sentir un estrèpit; s’havia trencat alguna cosa. Després, hi va haver uns quants cops sords. I passes.

—Hem de sortir d’aquí —va ordenar l’Alec—. Ara mateix.

La Trina no havia deixat de mirar en Mark; arrugava la cara pel desconcert. Tenia el cap inclinat, com si per dins rumiés qui podia ser aquell noi que tenia al davant. Però també estava espantada i morta de por; tenia un aire inquiet.

—Potser hi ha un tractament —es va sentir mussitar en Mark, que estava en una mena d’estat de trànsit. L’única persona del món amb qui volia estar, a qui volia sana i estàlvia—. Potser…

—Mark! —va cridar l’Alec—. Que s’aixequin! Ara!

Va mirar enrere i va veure que el seu amic era al peu de l’escala, amb l’arma alçada per disparar a qualsevol que gosés baixar primer. A dalt se sentien més sorolls: la gent corria i cridava. Hi havia trencadisses. Aleshores en Mark va percebre vagament uns moviments a la finestra: van aparèixer un parell de peus, que, de cop, van deixar de ser-hi.

—Ja ho arreglarem —va dir, tornant a centrar l’atenció en les dues noies—. Vinga, hem de sortir d’aquí.

El volum creixent de brogit feia que la por d’en Mark li sortís per les orelles, però sabia que havia d’anar amb peus de plom amb la Trina. No tenia idea de com reaccionaria si la feia afanyar.

—Deedee —va dir, tan suaument com va poder. Va recollir el Transtub i es va penjar la corretja a l’espatlla—. Vine aquí, Deedee. Agafa’m la mà i aixeca’t.

Un fort estrèpit va ressonar pertot arreu; provenia de les escales. Algú acabava d’obrir la porta i l’havia fet xocar contra la paret. Els crits havien esdevingut insuportables. En Mark va sentir la pujada de voltatge i el xiulet característics del Transtub de l’Alec, i també va percebre els esbufecs d’indignació provinents de dalt, que es van produir quan la gent va veure que un dels seus companys desapareixia en un raig de boirina grisa. Es va imaginar l’escena, però tota l’estona tenia la mà estesa i mirava de semblar tranquil per a la Deedee.

La nena es va limitar a mirar-lo de fit a fit durant uns instants exasperants; pel que semblava, li brollaven un miler de pensaments. En Mark no es va permetre moure’s, només continuava somrient i mantenint la mà allargada. Finalment ella va estirar el braç i li va agafar la mà; va deixar que ell l’aixequés. Sense deixar-la anar, en Mark es va inclinar, va esmunyir l’altre braç per l’esquena de la Trina i la va agafar amb fermesa. Va utilitzar totes les forces que li quedaven per alçar-la de terra i la va posar dreta.

Ella no s’hi va resistir, però a en Mark el preocupava que caigués, si la deixava anar.

—Qui ets? —va repetir—. Has vingut per salvar-nos?

—Sóc el teu millor amic de tota la vida —va respondre-li ell, procurant que el que ella havia dit no el ferís profundament—. Aquesta gent se’t va endur i ara no penso deixar que et passi res. Tornarem a casa i tota la pesca.

—Sisplau —va dir—. Sisplau, no deixis que em tornin a fer mal.

Se li va obrir un abisme al pit, que amenaçava d’empassar-se-li el cor.

—Per això sóc aquí. Tu només has de caminar, entesos? Camina i no et separis de mi.

Més brogit provinent de dalt: un xiscle, una finestra que s’esmicolava. Passes a les escales. L’Alec va disparar un altre tret.

La Trina va moure’s i va recolzar tot el pes sobre els peus.

—Molt bé. Estic bé. Faré el que sigui per sortir d’aquí.

—Així m’agrada, Trina. —De mala gana, en Mark va treure el braç de l’esquena d’ella i es va centrar en la Deedee: es va ajupir endavant per mirar-la als ulls—. Això farà molta por, d’acord? Però després ja estarà. No et separis de…

—Estaré bé —va fer la nena, interrompent-lo. Un foc sobtat li centellejava als ulls i la feia semblar deu anys més gran—. Anem.

En Mark va notar que se li escapava un lleu somriure dels llavis.

—Perfecte. Som-hi.

Li va agafar la mà, la va enllaçar amb la de la Trina i les va estrènyer totes dues. Aleshores, va empunyar el Transtub i se’l va posar ben ferm contra el pit, a punt per disparar.

—Quedeu-vos just darrere meu —va dir, mirant-les ara l’una ara l’altra, per assegurar-se que ho havien entès. La Trina ara semblava una mica més lúcida; els ulls se li havien esclarit—. Just darrere meu, eh?

Va agafar l’arma, va deixar el dit al gallet i es va girar per encarar-se al peu de l’escala, on l’Alec mantenia la posició.

Quan en Mark havia avançat dues passes cap a l’Alec, amb la Deedee i la Trina estalonant-lo, de sobte, la finestra que els quedava a l’esquerra va explotar cap endins i un tros de totxo, acompanyat d’una pluja de vidres, va espetegar a terra. La Deedee va cridar i la Trina va saltar endavant i va ensopegar amb l’esquena d’en Mark. En Mark va trontollar cap endavant, però va recuperar l’equilibri abans de caure. Va apuntar el Transtub a la finestra trencada, on un home havia esmunyit el braç per l’obertura estreta que s’havia format i palpava les parets.

En Mark va prémer el gallet. La primera llampada de foc blanc va fallar i va fer un forat a la paret que va provocar un núvol de pols. Ho va tornar a intentar i aquesta vegada va encertar-la. El braç es va dissoldre en una matèria grisa i després es va esfumar. Dues persones més van aparèixer al lloc on hi havia hagut l’home, però en Mark sabia que l’escletxa de la finestra era massa petita perquè hi pogués entrar ningú. Es va girar i va tornar a avançar cap a les escales, on l’Alec es mantenia ferm. Va disparar a algú de dalt en el mateix moment en què en Mark el va mirar.

—No hi ha cap altra alternativa: hem de sortir per aquí dalt —va grunyir el veterà, sense perdre de petja la porta—. Probablement, a fora hi estan arribant per moments més psicòpates d’aquests.

—Estem a punt —va respondre en Mark, encara que no tenia ni la més remota idea de com aconseguirien desempallegar-se, tots quatre, de l’horda de bojos infectats per l’Erupció—. Potser les noies haurien d’anar entremig de nosaltres.

—Exacte. Jo aniré al davant, tu cobreix la rereguarda, aquesta vegada. Surti’ns-en d’aquesta no serà gens agradable.

En Mark va assentir i va recular una passa. La Trina semblava que cada vegada tingués el cap més clar, tot i que encara no havia mostrat cap indici que es recordés d’ell. Va agafar la mà de la Deedee i la va guiar fins al costat de l’Alec, que va picar l’ullet a la nena i va començar a pujar les escales. La Trina el va seguir amb la Deedee al darrere. En Mark anava a la cua, per si de cas algú trobava una altra manera d’entrar al soterrani.

Van ascendir, pas a pas, cap al desori que els esperava a dalt.

—Sortiu del mig! —va cridar l’Alec—. D’aquí a tres segons començaré a disparar.

La bullícia d’activitat va augmentar: una cacofonia de crits, xiulets, burles i rialles. En Mark va deixar córrer la idea de defensar la rereguarda, va mirar amunt i va veure cinc o sis cares apinyades a la porta, esperant-los, amb uns ulls embogits i amb set de sang. Va sentir una por creixent tan intensa que li va costar respirar. Però sabia que si aconseguien sortir a fora, podrien tenir l’oportunitat de sortir-se’n.

—S’ha acabat el temps! —va rugir l’Alec. Tot seguit, va disparar tres llampades del Transtub. Va enviar dues dones i un home al País de Mai Més.

De cop i volta, tothom se’ls va abraonar, cridant, xisclant i aglomerant-se a la porta. L’Alec va engegar un parell de trets més, però aleshores la situació va ultrapassar el límit. En un tres i no res, en Mark tenia deu persones a sobre, saltant, botant i esgarrapant-lo.

L’Alec va caure enrere, sobre la Trina i la Deedee, que al seu torn es van estampar sobre en Mark. Tots van caure escales avall, fets un farcell de braços i cames. I els infectats els van envestir.