Set

En Mark es va posar dret i va avançar uns quants passos. No es podia creure que hagués tocat la caixa. Fins i tot l’hauria obert si no s’hagués decidit a acostar-la al llum. Podria ser que aquells dards s’haguessin trencat durant el vol del Berg. Potser fins i tot el virus s’havia propagat per les escletxes de la caixa. Per no dir que a les prestatgeries hi havia caixes obertes, tot i que semblaven buides.

Es va espolsar les mans als pantalons i se’n va allunyar encara més.

Clac, clac, clac.

L’Alec es va aturar, esbufegant.

—Una garrotada o dues més i crec que la tindrem oberta. Hem d’estar preparats. Que has trobat cap arma?

En Mark no es trobava bé. Mentre estava allà palplantat sentia com si uns insectes microscòpics haguessin saltat de la caixa cap a la seva pell i se li endinsessin a la sang.

—No, només una caixa amb dards plens d’un virus mortal. Potser els en podem llançar alguns —pretenia ser una broma, però mentre li sortien les paraules es va sentir encara pitjor.

—Què? Un virus? —va repetir l’Alec indecís. Es va acostar a la caixa de terra—. Que… O sigui que ens disparaven això? Qui és, aquesta gent?

El pànic va envair en Mark.

—I si ens esperen a l’altra banda de la porta? —va preguntar—. I si és per clavar-nos dards al coll? Què se suposa que hi fem aquí dalt? —Podia notar que s’estava alarmant i li feia vergonya que se li notés a la veu.

—Calma’t, nano. Hem passat per moments molt pitjors que aquest —va respondre l’Alec—. Tu limita’t a trobar alguna cosa, qualsevol cosa, que li puguis fotre pel cap a algú si ens ataquen. Penses deixar que aquesta gent se surti amb la seva després d’haver endinyat dards als nostres amics? Ara som aquí dalt. No ens podem fer enrere.

La veu combativa de l’Alec el va reconfortar i li va donar confiança.

—Molt bé. M’hi poso.

—Afanya’t!

En Mark havia vist una clau anglesa penjada a la paret, a prop del mall. Va córrer a agafar-la. Havia esperat trobar una arma de debò, però aquella eina llarga i metàl·lica ja faria el fet.

L’Alec tenia el mall a les mans i estava preparat per escometre el mànec masegat de la porta.

—Tens raó que potser ens disparen just quan obrim la porta. No ens hi llancem com si fóssim un parell de goril·les. Vine aquí i espera les meves ordres.

En Mark va fer el que li havien manat i es va arrapar a la paret oposada a la porta, empunyant la clau anglesa.

—Estic a punt. —La por li recorria l’espinada.

—Som-hi doncs.

L’Alec va alçar el mall ben amunt i a continuació el va estampar contra el mànec. Encara van caldre un parell de cops més per rebentar-lo amb un cruixit. La porta es va obrir amb una envestida final i va anar a petar a la paret contrària. Gairebé immediatament tres dards van solcar l’aire, fru-fru, fru-fru, fru-fru, provinents de la paret més allunyada. Llavors es va sentir el so d’una cosa que sotraguejava contra terra, seguida de passos que s’allunyaven corrents. Passos d’una sola persona.

L’Alec va aixecar una mà com si pensés que en Mark el perseguiria. Va mirar d’esquitllentes pel marc de la porta.

—No hi ha ningú. I segur que s’ha quedat sense dards, el canalla, perquè ha llançat l’arma a terra. Començo a pensar que no hi ha gaire gent en aquest Berg. Vinga, anem a perseguir aquest porc.

L’Alec va anar una mica més lluny, escrutant cada racó. Va avançar cap a la zona poc il·luminada que hi havia més enllà. En Mark va respirar profundament i el va seguir pel passadís; va xutar l’arma dels dards amb rebuig, que va anar repicant fins a topar contra la paret, alhora que en Mark recordava en Darnell, amb aquell dard clavat al bell mig de l’espatlla. En Mark hauria volgut tenir alguna cosa més contundent que una clau anglesa a les mans.

L’Alec duia el mall inclinat, subjectant-lo amb les dues mans, mentre avançava sigil·losament pel passadís estret, que descrivia una lleugera corba, com si resseguís la part exterior de la nau. L’única llum que hi havia sorgia d’uns panells il·luminats, separats per uns tres metres, com el que havien vist abans a la sala de l’escotilla. Van deixar enrere diverses portes, però quan l’Alec les va mirar d’obrir les va trobar totes tancades.

En Mark estava fet un feix de nervis; volia estar preparat per si res li saltava a sobre. Estava a punt de preguntar a l’Alec pel disseny del Berg (recordava que l’Alec havia estat pilot) quan va sentir un cop de porta i més passos.

—Som-hi! —va cridar l’Alec.

A en Mark li va fer un salt el cor i va arrencar a córrer, seguint l’Alec pel passadís encorbat. En Mark només va poder entreveure fugaçment una ombra corrent davant seu, però feia pinta de ser un dels de les granotes verdes que havien vist abans, però sense la part que cobria el cap. L’individu va cridar alguna cosa, però les paraules que van ressonar per les parets del passadís eren indesxifrables. Sense cap mena de dubte, es tractava d’un home. Segurament el que els havia disparat.

Els motors van pujar de revolucions i el Berg va començar a moure’s, volant endavant a tota potència. En Mark va perdre l’equilibri, va xocar contra una paret, va rebotar i va ensopegar amb l’Alec, que estava espaterrat a terra. Tots dos es van aixecar com van poder i van agafar les armes.

—El pont de comandament és just allà —va cridar l’Alec—. Afanyem-nos!

No va esperar una resposta: va girar pel passadís i en Mark el va seguir. Van arribar a un espai obert amb cadires i una taula just quan l’home a qui perseguien s’esmunyia per una escotilla rodona que menava al que devia ser el pont. Va començar a tancar la porta, però l’Alec va llançar el mall just a temps. Es va estampar contra la paret, al costat de l’escotilla, i va caure a terra, cosa que va fer encallar la porta. En Mark no havia parat de córrer: va avançar l’Alec, va arribar primer al pont de comandament i s’hi va esmunyir, sense permetre’s pensar en el que estava fent.

Donant un cop d’ull ràpid, va veure dos seients de pilot, finestres a sobre d’uns panells amples farcits de quadres de comandament i controls, i pantalles amb informació. En un dels seients hi havia una dona que premia botons desesperadament mentre el Berg avançava; els arbres desapareixien sota seu a un ritme trepidant. En Mark amb prou feines ho havia assimilat tot quan algú el va placar per la dreta; tots dos cossos van anar a parar a terra.

A en Mark se li va tallar la respiració; l’atacant l’intentava immobilitzar. El mall de l’Alec va copejar l’espatlla de l’home i el va llançar a terra. En caure, va fer un grunyit de dolor i en Mark es va aixecar com va poder, maldant per recobrar l’alè. L’Alec va engrapar l’home per la granota verda i se’l va acostar a la cara.

—Què hi passa aquí? —va cridar l’exsoldat, esquitxant-lo de saliva.

La pilot va continuar fent anar els controls, fent cas omís del caos que hi havia al voltant. En Mark s’hi va acostar, sense saber ben bé què fer. Es va tranquil·litzar i va utilitzar el to més autoritari que va poder.

—Para això ara mateix. Fes mitja volta; porta’ns a casa.

Ella va fer com si sentís ploure.

—Digues! —va bramar l’Alec a l’home.

—No som ningú! —va respondre l’home amb un gemec patètic—. Només ens han enviat a fer la feina bruta.

—Us han enviat? —va repetir l’Alec—. Qui us ha enviat?

—No t’ho puc dir.

En Mark escoltava el que passava a l’altra banda. L’enfurismava que la pilot ignorés les seves instruccions.

—T’he dit que paris aquest trasto! Ara! —Va alçar la clau anglesa però es va sentir molt ridícul.

—Només segueixo ordres, fill —va contestar la dona, sense ni un bri d’emoció a la veu.

En Mark estava buscant una manera de replicar, però de sobte li va cridar l’atenció el soroll que sentia que feia l’Alec, que no parava d’etzibar cops de puny a l’home, que era a terra.

—Qui us ha enviat? —repetia l’Alec—. Què hi ha als dards que ens heu disparat? Una mena de virus?

—No ho sé —va dir l’home ploriquejant—. Sisplau, sisplau, no em facis mal. —L’atenció d’en Mark s’havia centrat en l’home de la granota verda, a qui de sobte li va canviar la cara, com si l’hagués posseït un fantasma—. Fes-ho —va dir una veu deshumanitzada—. Estavella-la.

—Què? —va dir l’Alec—. Què passa?

La pilot es va girar i va mirar en Mark, que li va tornar la mirada, perplex. Ella tenia els mateixos ulls sense emoció, com de morta, igual que l’home de la granota verda.

—Només segueixo ordres.

Va allargar el braç i va accionar una palanca cap endavant, fins al fons. Tot el Berg va sotraguejar i va començar a caure en picat; de cop i volta, a les finestres del pont de comandament només s’hi veia bosc.

En Mark va sortir volant i va xocar contra els quadres de comandament. Alguna cosa enorme es va fer miques i el rugit dels motors el va eixordar; l’impacte va ser estrepitós i va anar seguit d’una explosió. El Berg es va aturar i alguna cosa dura va aparèixer volant per la sala i va picar contra el cap d’en Mark.

Va notar el dolor i va tancar els ulls abans que la sang comencés a ennuvolar-li la vista. I de mica en mica va anar perdent la consciència mentre sentia que l’Alec cridava el seu nom en un túnel subterrani, fosc i sense fi.

«Un túnel; que encertat», va pensar abans de desmaiar-se del tot. Allà és on tot havia començat, al capdavall.