Quaranta-u

—De pressa, vés a tancar l’escotilla! —va cridar l’Alec a en Mark—. Els botons de control són just al costat. Jo engegaré aquesta princeseta. L’estamparem contra el terra de sobre, si cal!

L’Alec va sortir del compartiment sense esperar cap resposta i se’n va anar nau endins. Malauradament, el llum va desaparèixer amb ell i va deixar en Mark tot sol a les fosques. Però, de l’obertura de la plataforma d’aterratge, en començava a sortir un bri de llum tènue, i en Mark va poder veure la seva llanterna.

La va recollir, va córrer fins on havia trobat les tauletes i els va tornar a posar la corretja, amb l’esperança de viure prou temps per poder veure quina informació hi emmagatzemaven. Va fer clic a la llanterna per encendre-la i va donar una ullada ràpida al voltant de l’habitació amb el raig brillant. Va sentir veus i crits, eclipsats pel retrò del motor, i va tornar a la crua realitat.

Tenien visita, probablement es preparaven per saltar des de dalt, tal com l’Alec i ell havien fet abans. Havia d’aconseguir tancar l’escotilla abans que la gent intentés entrar a la nau.

Va córrer-hi i va començar a buscar els comandaments de la porta, que estava envoltada de cables, passadors i plaques que connectaven la maquinària hidràulica de la porta amb les parets revestides de l’enorme bodega del Berg. Va trobar els botons de comandament a l’esquerra, els va inspeccionar, va triar el botó que tocava i el va prémer. El motor va començar a funcionar i, amb un estrèpit i diversos grinyols, la rampa es va començar a tancar, pivotant cap amunt a poc a poc.

Va sentir més veus, que semblaven menys llunyanes. Feia pinta que hauria de contenir els seus perseguidors fins que la porta s’acabés de tancar del tot. Va apartar-se de la sortida, perquè no el veiessin des de fora, i es va recolzar sobre la paret, mirant al voltant com si del no-res pogués aparèixer una arma màgica. Però no va trigar gens a acceptar la realitat: només tenia la llanterna i els punys.

La rampa semblava que no s’hagués de tancar mai: només havia fet la meitat del recorregut. Les frontisses grinyolaven a mesura que la gran superfície de metall pujava, tancant-se com les imatges a càmera lenta d’una planta dionea capturant un insecte. En Mark es va mentalitzar: segur que els intrusos aconseguirien arribar on ell era abans que el trasto s’hagués tancat del tot. Va agafar la llanterna amb força, empunyant-la com si fos una espasa curta, a punt per lluitar. La sala de fora estava molt més il·luminada que abans, cosa que volia dir que la plataforma d’aterratge segurament havia girat fins a posar-se vertical.

Dues persones van saltar a la rampa i van començar a enfilar-se cap a la nau. Eren un home i una dona. En Mark va tensar els músculs i va brandar l’arma, intentant tocar l’home, però va fallar i l’home el va engrapar per la samarreta i va tirar-li el cos endavant bruscament. A en Mark se li va escapar la llanterna, que va anar a parar a fora rodolant; en sentir com repicava i com s’esmicolaven tot de vidres va saber que ja se’n podia ben oblidar. En Mark va xocar contra el metall de l’escotilla i va mirar fixament la cara de l’home: no hi tenia cap mena d’expressió, ni tan sols un senyal de fatiga o tensió de l’esforç que acabava de fer.

—Ets un collons d’espia —va dir el desconegut, tan calmadament com si haguessin estat asseguts fent un cafè—. I a sobre, intentes robar-nos el Berg. I, per acabar-ho de rematar, ets un mitja merda, oi que sí?

—Estava a punt de dir el mateix de tu —va contestar en Mark. Tot s’havia tornat surrealista.

L’home va actuar com si hagués sentit ploure.

—El tinc —va cridar a l’altra persona—. Entra, que no es tanqui la porta!

En Mark hi va caure: eren els dos pilots que havia sentit parlar abans.

—Em sap greu, tio —va fer en Mark. La sensació de surrealisme havia esdevingut una palpitació estranya al pit que el feia sentir com si estigués fora de si. El cap el martellejava de dolor—. Em temo que no et puc deixar entrar sense el carnet de soci.

Va semblar que l’home es desconcertava. La seva companya era més lluny, al cantell de la porta, arrossegant-se per entrar a la nau abans que la porta es tanqués. En Mark notava com si alguna cosa dins seu hagués canviat. No entenia què era, però se sentia diferent, i no pensava deixar pujar aquesta gent de cap de les maneres.

Va engrapar la samarreta de l’home i va etzibar una coça brutal a la dona amb el peu esquerre. L’hi va plantar just a l’estómac; ella va cridar i es va tirar enrere, agitant els braços per agafar-se al seu company. Però era massa tard. Va ensopegar, però abans de caure de la rampa el cap li va xocar contra el genoll de l’altre pilot. En Mark va sentir com la dona queia al terra de la sala.

Ara l’escotilla gairebé s’havia tancat del tot; hi havia una obertura d’un metre i mig, com a màxim, i es movia d’una manera exasperadament lenta. L’home es va acostar a la vora de la porta per veure si la seva amiga estava bé, però es va girar per tornar a encarar-se a en Mark, ple de ràbia. En Mark també es moria de ràbia. De la ràbia més intensa que havia sentit mai. Com si a dins seu hi descarregués una tempesta.

Va allargar la mà i va agafar la samarreta del seu enemic, la va estrènyer i va grunyir dues paraules que, sense saber com, li van calmar la tempesta interior:

—Et toca.