Trenta-set

La gent va començar a aplaudir-ho i a aclamar-lo després d’haver-ho dit, com si la frase de benvinguda no hagués estat prou estranya, cosa que a en Mark li va provocar un calfred. En Bruce va esperar que acabessin d’ovacionar-lo abans de tornar a parlar. En Mark estava impacient per sentir què diria a continuació.

—En Frank i la Marla han tornat d’un vol pels voltants d’Asheville. Tal com ens pensàvem, han apuntalat els murs de primera. Humanitat i caritat, amics meus? Aquells dies fa temps que s’han acabat. La CP ha creat un exèrcit de monstres, de gent que solia estar disposada a donar tot el que tenia per ajudar el veí necessitat. Ara ja no. Aquests merdosos d’Alaska i Carolina del Nord, de la nostra estimada Asheville, han girat l’esquena als assentaments una vegada per totes. Pitjor: ens han girat l’esquena a nosaltres! A nosaltres!

Això va provocar una munió de crits furiosos, picades de peus i cops als reposabraços de les cadires. Els sons van ressonar per tota la sala fins que en Bruce va tornar a parlar.

—Ens van enviar aquí! —va cridar. Parlava més alt—. Ens van encarregar que participéssim en el pitjor fracàs dels drets civils des de la Guerra del 2020. Un holocaust! Però ells deien fermament que era per a la supervivència de la raça humana. Deien que era per salvar els pocs recursos que tenim, per poder alimentar la gent que ells van jutjar que eren dignes de viure. Però qui són ells per decidir qui és digne de viure i qui no? —Va fer una petita pausa abans de continuar—. Molt bé, senyores i senyors, sembla que nosaltres no som dignes de viure. Ens van enviar aquí a fer-los la feina bruta i ara han decidit abandonar-nos. I jo us pregunto: qui s’ha cregut que és, aquesta gent?

Pràcticament va dir l’última frase cridant i una altra vegada la multitud es va posar histèrica. Tothom cridava i picava de peus a terra. El rugit va fer que a en Mark les temples li fessin un mal punyent i que notés dolor a dins del front. Es pensava que no s’acabaria mai, però va cessar, de sobte. Es va imaginar que en Bruce devia haver fet algun gest perquè callessin.

—Les coses són així —va dir, molt més calmat—. Cada dia que passa, els subjectes de prova s’estan tornant més fanàtics en el seu culte estrafolari. Nosaltres hem fet un tracte amb ells. Ells volien la nena. Sembla que la volen sacrificar als esperits. Crec que ara ja no ens podem fer enrere. No els podríem ajudar. Amb prou feines passen un dia sense barallar-se; reorganitzen les faccions i comencen de zero fins que tornen a estar com gat i gos. Però hem fet un tracte amb els que encara sembla que hi toquen una mica: estic cansat i fart de preocupar-me de qui saltarà de dalt d’un arbre per atacar-me cada cop que surto a fora.

Va callar i va permetre un moment de silenci llarg i persistent.

—Nosaltres els hem entregat la nena i les dues dones que anaven amb ella. Sé que és dur, però així guanyem una mica de temps i no ens hem de preocupar d’aquesta gent. No vull malgastar la munició valuosíssima que tenim per defensar-nos d’una secta.

De sobte en Mark va sentir un brunzit a les orelles. La nena. Les dues dones. «Entregat». Les coses que l’Anton havia dit quan eren en aquella cambra. Tot li retrunyia dins del cap; el feia tremolar. Va tornar a pensar en la gent del foc, que estaven com un llum; ara que es pensava que les coses no podrien anar pitjor, justament rebia un bon revés. Havien malgastat tot aquell temps al búnquer i les seves amigues ja no hi eren.

En Bruce encara parlava, però en Mark no es podia concentrar en el que deia. Es va inclinar per xiuxiuejar a l’Alec a cau d’orella:

—Com les poden haver entregat a… a aquella gent? Hem de marxar. Qui sap què els faran, aquells pirats.

L’Alec va fer un gest amb la mà perquè es calmés.

—Ja ho sé. Ho farem. Però recorda per què hem vingut aquí. Escoltarem el que ha de dir aquest home i després marxarem. T’ho prometo. La Lana significa el mateix per a mi que la Trina per a tu.

En Mark va assentir i es va tornar a recolzar sobre la paret. Va procurar escoltar el que deia en Bruce des de la tarima.

—… el foc s’ha apagat, gràcies a l’última tempesta que hi ha hagut fa un parell d’hores. El cel està negre, però ja no hi ha flames. Ens trobarem amb esllavissaments de fang pertot arreu. Pel que sembla, els subjectes de prova han fugit a les cases mig cremades de la muntanya. Amb sort, es quedaran allà una temporada abans de tornar-se a desesperar i anar a Asheville per trobar-hi menjar. Però crec que no correrem cap risc si anem a la ciutat demà o demà passat. Hi entrarem per la força i exigirem els nostres drets. Hi anirem a peu i esperem enxampar-los per sorpresa.

Abans que continués es van sentir uns quants murmuris de preocupació.

—A veure, no podem negar que ara es tracta del nostre brot. Tots hem vist els símptomes, just aquí, al lloc més segur, casa nostra. Senzillament, és impossible que els nostres superiors acceptessin alliberar aquest virus sense tenir-ne algun antídot per invertir els efectes. I jo dic que ens el donaran o moriran tots. Encara que hàgim d’anar fins a Alaska per fer-ho. Sabem que tenen un Pla Trans al quarter general. Hi anirem amb el Pla Trans i farem que ens donin el que ens mereixem!

Van esclatar més ovacions i picades de peu a terra, que van ressonar en l’aire.

En Mark va fer que no amb el cap. Era evident que aquesta gent era inestable. La sala estava impregnada d’una energia salvatge, com si fossin un niu d’escurçons a punt d’atacar. Fos quin fos el motiu d’estendre aquest virus, quedava clar què feia a la gent: els feia tornar bojos i semblava que trigava més temps a mesura que s’estenia. I si Asheville, la ciutat supervivent més gran en centenars de quilòmetres, realment havia alçat murs per no contagiar-se de la malaltia, les coses no devien anar gaire bé. Llavors, l’últim que necessitaven era un grapat de soldats infectats rondant pels carrers. I el Pla Trans…

En Mark encara notava punxades i martellejos al cap, i li costava aclarir les idees. Sabia que s’havia de centrar en la Trina, que l’havia de recuperar. Però, i tota aquesta informació nova? Va donar un cop de colze a l’Alec i el va mirar com dient que se li estava acabant la paciència.

—Aviat, nano —va xiuxiuejar—. No deixis perdre mai l’oportunitat d’aconseguir informació. Després anirem a buscar els nostres. T’ho prometo.

En Mark no estava disposat a sacrificar la Trina a canvi d’informació. No després del que havien hagut de passar per sobreviure durant tant de temps. No podia esperar gaire més.

A la sala hi tornava a regnar el silenci.

—La Coalició… Post… erupcions. —En Bruce va pronunciar cada paraula amb una dicció i un ressentiment exagerats—. Qui es creuen que són, aquesta gent? Déus? Poden triar carregar-se la meitat sencera de la població de l’est dels Estats Units? Com si la CP tingués més dret a viure que els altres?

Després d’això hi va haver una altra pausa llarga. En Mark no ho suportava més. Va arrossegar-se fins on hi havia l’Alec i a poc a poc va mirar per sobre la cadira. En Bruce era un home gros, amb una calba que brillava sota la llum tènue; tenia la cara pàl·lida i una mica deixada, perquè tenia una barba d’uns quants dies. Els músculs dels braços i les espatlles li sobresortien a la samarreta ajustada i negra; s’estava dret, amb les mans juntes al davant, mirant a terra. Si en Mark no hagués sentit tot el que havia dit aquell home, hauria pensat que estava resant.

—No us sentiu malament, amics meus. No hauríem pogut dir que no al que ens van demanar que féssim —va dir en Bruce, alçant lentament els ulls per mirar la seva audiència, que li prestava tota l’atenció del món—. No vam tenir cap altre remei. Ens van convèncer utilitzant els mateixos recursos que ara ens neguen. Nosaltres també hem de menjar, oi? No és culpa nostra que el virus no acabés sent el que ells s’esperaven. L’únic que podem fer és el que hem fet des que les erupcions solars van arrasar la Terra: lluitar amb dents i ungles per viure. Darwin ens va ensenyar que per sobreviure cal adaptar-se a la natura. Molt bé, la CP està intentant enganyar la natura. Ha arribat l’hora que lluitem per nosaltres mateixos. Nosaltres… volem… viure!

Hi va haver una altra ronda estentòria de crits, xiulets, aplaudiments i picades de peus, que va durar una bona estona. En Mark es va tornar a esmunyir al costat de l’Alec, sentint més fort que mai que havien de sortir d’allà. Estava a punt de dir-ho a l’Alec quan la multitud va fer silenci i la veu d’en Bruce va envair la sala com si fos el xiulet amplificat d’una serp.

—Però primer, amics, necessito que feu una cosa per a mi. Tenim dos espies al final de l’auditori. Pot molt ben ser que siguin de la CP. Els vull lligats i emmordassats abans que compti fins a trenta.