Trenta-nou

Es va sentir una fressa sobtada, el so de diverses llanternes que feien clic i s’encenien alhora; els rajos es van entrecreuar en l’aire pertot arreu en una dansa caòtica. La gent d’en Bruce es precipitava endavant i es tornava a deixar endur pels xiscles i els crits d’atac. En Mark es va girar cap a l’Alec, que ja mirava de sortir, li agafava la samarreta i l’estirava cap a la porta oberta.

Quan la tempesta de llums els va encalçar, l’Alec estava a mig camí de la porta, amb el puny encara aferrat a la samarreta d’en Mark. Els rajos eren encegadors. Algú va agafar el peu d’en Mark, el va alçar amunt i va fer caure en Mark a terra, que va rebre un bon cop a la part de darrere del cap. De sobte, algú el va estirar per la cama i el va arrossegar per terra. Va relliscar i va anar xocant contra la gent, mentre sacsejava la cama per alliberar-se.

L’Alec el va cridar, però en Mark amb prou feines el podia sentir per sobre el riu de gent enrabiada. Diverses persones van envoltar en Mark i algú li va amollar un cop de peu a les costelles; una dona va fer un crit agut i li va etzibar un cop de puny a la panxa. Ell va gemegar i va intentar quedar-se fet una bola, però va brandar el peu tan fort que es va deixar anar de les grapes de qui l’havia capturat. Aprofitant l’avantatge del moment, es va posar de bocaterrosa i va començar a arrossegar-se cap a la porta. En l’embolic de braços i cames que s’havia originat, va intentar desesperadament que ningú no l’agafés.

Un rugit va travessar la melé. Un bram retronant, un soroll que podria venir d’una óssa que protegeix el seu cadell. Era l’Alec: de sobte, els cossos van saltar per l’aire pertot arreu. El veterà havia carregat i havia entrat en acció; s’estava desfent de la meitat de la gent que intentava enxampar en Mark. En la frenesia, algú va caure sobre la cama d’en Mark, algú altre sobre l’esquena. Es va recargolar, però, de cop, algú se li havia assegut a la cara. Hi va haver un moment en què tot semblava ridícul; era com si en Mark fos en una actuació d’uns pallassos de circ, i va estar a punt d’esclafir a riure.

Aleshores algú li va donar una bufetada a la galta, cosa que va foragitar aquella imatge del cap. En Mark va cloure el puny i va etzibar-lo, però va fallar; ho va tornar a provar una vegada i una altra, sense encertar-la; els braços li anaven com si fos un boxejador cec. En el quart o cinquè intent va amollar un cop de puny a la barbeta d’algú, que va cridar. Va arribar a veure l’Alec, que lluitava com un lleó, empenyent gent, donant cops de colze a la cara i llançant cossos a terra. Es va sentir el clac d’una llanterna que va caure i el que en va quedar va rodolar fins que va tocar la paret. La llum que desprenia brillava a terra i il·luminava el cercle de la porta que conduïa a la sala, potser a tres o quatre metres d’on era. En Mark sabia que havien d’aconseguir desfer-se dels seus atacants i travessar-la, perquè si no estarien perduts.

En Mark s’havia posat de quatre grapes, però algú li va saltar a l’esquena, cosa que el va fer anar a parar a terra una altra vegada. Un braç li va agafar el coll i el va començar a estrènyer. A en Mark li van venir arcades mentre maldava per respirar i a la vegada li estaven tallant la respiració. Els pulmons li feien mal. Va posar les mans sota seu i les va prémer contra terra, girant-se cap a un costat, per desfer-se de l’atacant. Es va tombar i va etzibar una puntada de peu a la cara de l’agressor; en l’últim segon es va adonar que era una dona. El cap se li va tirar enrere, cap a l’esquerra, i del nas li va començar a regalimar sang.

Dues persones més van precipitar-se sobre en Mark per darrere, li van agafar els braços i el van alçar. Ell es va intentar alliberar, però el tenien agafat massa fort. Un home es va posar davant seu, amb un somriure depravat esbossat a la cara. Va enretirar el braç i va amollar el puny a l’estómac d’en Mark. El noi es va desplegar en notar l’explosió de dolor i nàusees. Li van venir arcades, però a l’estómac no hi tenia res per vomitar.

Va sentir un altre bram de l’Alec i aleshores el veterà va placar una de les persones que tenien en Mark agafat. Tan aviat com en Mark va tenir el braç lliure, el va impulsar enrere amb força i va encastar el colze a la barbeta de l’altra persona, de tal manera que va aconseguir alliberar l’altre braç. Es va abraonar endavant i va envestir l’home que l’havia llançat a terra d’un cop de puny, el qual va anar a parar a terra fent un gemec de dolor.

En Mark es va deixar d’ocupar d’ell. Es va posar dret com bonament va poder i es va dirigir directe cap a la llanterna perduda, que havia vist rodolar fins a xocar contra la paret. Va lliscar per terra i la va agafar, aferrant-la fort amb el puny. Es va aixecar i va brandar el mànec metàl·lic de la llanterna, fins i tot abans de mirar si algú se li acostava per atacar-lo. Va colpejar un home a l’orella, que va cridar i va anar a petar a terra. L’Alec, que havia pispat la llanterna d’algú altre, s’estava aixecant d’una esbatussada que havia tingut amb dues o tres persones que estaven immòbils als seus peus. En Mark va córrer cap a ell i tots dos van formar un cercle per enfrontar-se als atacants restants, que els superaven molt en nombre. Apinyats en dos grups, un a cada banda del passadís, semblava que es preparaven per a una darrera envestida en la qual en Mark i l’Alec quedarien al mig.

En Mark va enfocar la llum de la llanterna i va veure que el grupet que hi havia entre ells i la porta de la sala semblava el més petit dels dos: potser hi havia vuit persones en total. Almenys l’atzar els havia donat aquesta treva. Com si l’Alec i ell es comuniquessin telepàticament, van bramar i van anar a envestir el grupet alhora. S’hi van llançar al damunt i van enviar els cossos volant per l’aire. En Mark estava fet una fúria en una lluita de desesperació: etzibava puntades de peu, cops de genoll i brandava la punta de la llanterna a qualsevol cosa que es mogués. Va anar avançant a través de la barrera de gent, barallant-se, arrossegant-se i empenyent, esquivant a tothora qualsevol que intentés aferrar-se-li a una extremitat o a la roba.

Sense saber com, en Mark va arribar a l’altra banda, i tenia via lliure fins a la porta oberta. L’Alec també va lluitar per obrir-se pas entre la gent, en l’últim moviment va caure, però es va tornar a aixecar d’una revolada. I de sobte tots dos corrien cap a la porta circular, impulsant-se amb els braços i les cames. En qüestió de segons, l’Alec havia arribat a la porta i l’empenyia per tancar-la. De l’obertura, en van sorgir diversos braços, que l’hi impedien.

—Ajuda’m! —va cridar.

En Mark va colpejar els braços i els dits de la porta amb la llanterna; aleshores, l’Alec va tornar a empènyer la porta endavant i la va esclafar contra els qui encara intentaven entrar a dins. Es van sentir crits i xiscles, i diverses mans van desaparèixer. Però una altra onada va empènyer la porta i gairebé va fer caure l’Alec.

En Mark va deixar la llanterna per ajudar l’Alec. Junts van aguantar el cantell de la porta, la van obrir bruscament i la van esclafar contra els qui intentaven entrar. Més braços van desaparèixer, però de seguida en van sorgir de nous, just quan en Mark i l’Alec van brandar la porta i van tornar a fer-ne impactar el cantell contra els agressors. Va haver-hi més crits d’agonia, però hi van quedar aferrats menys braços. Ho van repetir una vegada i una altra. Més ràpidament i amb més força; cada vegada s’hi acostaven més.

—Una més, i de ben bèstia —va vociferar l’Alec.

En Mark es va preparar, va obrir la porta, va cridar i va llançar-s’hi amb totes les forces. El tros de metall va esclafar ossos, va fer miques dits i totes les extremitats van desaparèixer.

L’Alec es va inclinar cap a la porta i la va tancar amb un so metàl·lic.

En Mark va girar el volant.