Quaranta-quatre

Una calma sorprenent el va envair.

Que no s’ho esperava? Que no havia acceptat el fet que les seves probabilitats de no contagiar-se de la malaltia eren gairebé nul·les? La Trina segurament la tenia. I la Lana i l’Alec també. Per què la Deedee semblava que en fos immune —de fet li havien disparat un dard feia dos mesos—, això ja quedava fora del seu abast. Però què era el que en Bruce havia dit? Tenia sentit: qualsevol que s’arrisqués a alliberar un virus se n’havia de protegir. Per força, en algun lloc hi devia haver un tractament o una cura. Si no, no tenia sentit.

Potser, només potser, hi havia un bri d’esperança. Potser.

Quantes vegades s’havia enfrontat a la mort aquell darrer any i escaig? Ara ja s’hi havia acostumat. L’únic que podia fer era centrar-se en el pas següent: la Trina. L’havia de trobar. Encara que no fos per cap altre motiu que el de poder morir amb ella.

Quan, de sobte, el Berg es va aturar bruscament, es va sobresaltar. Aleshores, es van sentir més retrons i grinyols del mecanisme del motor. La plataforma d’aterratge per fi s’elevava cap al cel. El Berg va recobrar la vida: els llums van parpellejar cap amunt i els motors i la maquinària es van posar en marxa.

Amb un rampell d’emoció inesperat, en Mark va córrer cap a la porta de la bodega. Si l’Alec realment pensava fer volar aquell trasto, ho havia de veure per si mateix.

L’Alec semblava més còmode al pont de comandament del que en Mark l’havia vist mai. No parava quiet: premia botons, accionava interruptors i ajustava palanques.

—Es pot saber per quins set sous has trigat tant? —va preguntar el veterà, sense ni tan sols fer una pausa prou llarga per donar un cop d’ull a en Mark.

—M’he trobat amb un petit problema —l’última cosa que en Mark volia en aquell moment era parlar-ne—. Realment podràs fer que marxem volant amb aquest trasto?

—I tant. Té les piles de combustible mig plenes i fa molt bona pinta. —Va gesticular amb el cap en direcció a les finestres que tenia al davant, per on en Mark va poder albirar una línia d’arbres—. Però val més que ens afanyem abans que aquests pirats s’enfilin aquí i trobin la manera d’entrar.

En Mark va avançar ràpidament cap endavant per veure-ho millor. Si s’inclinava, podia veure que hi havia força seguidors d’en Bruce que s’havien congregat a fora, a la vora de la plataforma d’aterratge. Semblava que estiguessin de força mala llet; assenyalaven cap a una banda i cap a una altra, sense saber què fer. Però n’hi havia un parell que estaven molt a prop de la nau i se’ls veia enfeinats amb alguna cosa, encara que en Mark no tenia prou angle per veure què era. Li va venir al cap un pensament alarmant.

—I l’escotilla? —va preguntar—. La vas poder obrir des de fora, oi?

—El primer que he fet ha estat bloquejar aquesta funció. No et preocupis. —Encara estava ocupat amb els comandaments—. D’aquí a un moment ens enlairarem. Potser estaria bé que escalfessis el seient amb aquest culet que tens i que et posessis el cinturó.

—Entesos. —Tot i que primer volia donar un cop d’ull a fora una altra vegada. Va passar pel costat de l’Alec i va anar fins a les finestres de l’altra banda. Des d’aquest cantó es veia una mica més la paret de la gorja, i la pedra grisa li va cridar l’atenció abans de mirar avall. Amb els ulls recorria les parets de granit, però, just llavors, de cua d’ull va veure un pampallugueig i es va quedar petrificat. La cabota d’un martell enorme va picar contra el vidre. Es va sentir un cop sec terrible, que va anar seguit d’una teranyina d’esquerdes en totes direccions. Algú s’havia enfilat per un costat del Berg.

En Mark va recular i l’Alec va cridar, sorprès.

—Afanyem-nos; enlairem-nos ja! —va cridar en Mark.

—I què creus que estic fent? —L’Alec va anar encara més de pressa i es va focalitzar en el panell central dels comandaments, mantenint un dit sobre el botó verd i brillant de la pantalla.

En Mark va tornar a mirar per la finestra just a temps de veure que tornaven a brandar el martell, i aquest cop va fer un cruixit terrible i una pluja de vidres esmicolats va anar a parar als comandaments, amb el martell inclòs, que va rebotar sobre un panell i va caure a terra. L’agressor va treure el cap per l’obertura que havia creat i es va ajudar de les mans i els braços per enfilar-se al Berg.

—Desempallega’t d’aquest paio! —va bramar l’Alec. En aquell mateix moment, va prémer el botó verd, el Berg es va alçar de terra amb una sacsejada i el so dels propulsors va envair l’aire com el rugit d’una bandada de lleons enfurismats.

En Mark va recuperar l’equilibri i es va ajupir per agafar el martell. En el moment en què tancava els dits sobre el mànec, algú li va estirar un manyoc de cabells. En notar el dolor, dels llavis se li va escapar un xiscle estrany; va deixar caure el martell i va mirar de desfer-se de la mà i el braç que l’agafaven. Però l’home l’aferrava ben fort i ràpidament va envoltar-li el coll amb el braç; va estirar enrere enduent-se en Mark.

El cap d’en Mark es va estampar contra la vora de dalt del marc de la finestra que ja no hi era, va lliscar enfora i va topar amb l’aire calent del matí. Es va quedar amb la meitat del cos a l’exterior, més amunt de la cintura: es va aferrar al marc de la finestra per evitar acabar de caure del tot. Només podia veure les capçades dels arbres i el cel blau al darrere, i es va adonar, terroritzat, que l’home estava literalment penjat d’ell; encara l’estirava dels cabells i del coll. Aquell dia, per segona vegada, en Mark no podia respirar.

El Berg s’enlairava cap al cel i en Mark va poder veure que l’Alec el mirava a través de la finestra, fent uns ulls com unes taronges. No el va poder veure més, perquè es va moure i va deixar el Berg suspès en l’aire, a uns quants metres de terra; aleshores, en Mark va notar que el veterà l’estirava per les cames, cosa que només empitjorava el dolor que tenia al coll i al cap. Sense saber com, de la gola li va sortir un so d’escanyament, que a en Mark el va espantar més que el dolor.

L’Alec l’estirava des de dalt. L’home continuava penjant d’ell. Sentia com si tingués el cos en un d’aquells poltres de tortura que estiren els ossos i els lligaments. Es va preguntar si era possible que el cap li sortís disparat, com el tap de suro d’una ampolla. Es va adonar que, com que ara l’Alec el tenia agafat, es podia deixar anar del marc de la finestra; va colpejar els braços del seu capturador i els va esgarrapar. El món estava a l’inrevés i la vall semblava un cel terrós.

En Mark va relliscar per la finestra uns quants centímetres: un raig de terror pur el va travessar de dalt a baix com una descàrrega elèctrica, abans de deixar de relliscar. Va veure alguna cosa fosca, borrosa. Una protuberància negra seguida d’un mànec prim d’un marró claret. El martell. Es va sentir un cop sec horrible, un cruixit i un udol. L’Alec havia llançat l’arma a la cara de l’home.

El braç que el tenia agafat pel coll es va deixar anar i l’home va caure a terra desplomat. En Mark va panteixar i va inspirar l’aire dolç.

A poc a poc l’Alec el va anar aixecant, li va passar el cos per la finestra i el va deixar a terra. En Mark va tocar-se el coll adolorit, mentre encara esbufegava per recuperar l’alè.

El soldat el va mirar detingudament. Aparentment, devia decidir que en Mark viuria, perquè tot seguit es va aixecar, va tornar als comandaments i va enlairar el Berg cap al cel.