Vint-i-tres

Els cants no van parar mentre caminaven pel bosc. Feien mans i mànigues per ser sigil·losos, però de tant en tant en Mark trepitjava un branquilló o una branca que havia caigut i se sentia un cruixit de fusta, que sonava com una petita bomba en el silenci relatiu del bosc. L’Alec el fulminava amb la mirada cada vegada que ho feia, com si fos el més estúpid que pogués fer algú.

L’únic que podia dir en Mark era «Ho sento». Va mirar de trepitjar amb compte, tant com podia, però semblava atret per tot de coses que feien sorolls terribles.

Gairebé no quedava cap rastre de llum, mentre es movien amb sigil entre els arbres i s’acostaven cada vegada més al cor, que els posava els pèls de punta amb aquells cants. Els arbres van esdevenir ombres immòbils altes i constrenyedores, que auguraven mals presagis. Gairebé era com si s’estiguessin inclinant cap a en Mark, independentment d’on fos o cap a on es dirigís. I li costava més estar en silenci, cosa que atreia més mirades de reprovació de l’Alec. Almenys no podia veure-li la cara tan bé en la foscor. Va continuar movent-se, seguint el veterà, que anava al capdavant.

Van obrir-se pas a través del bosc durant una estona més, fins que es va fer evident que més endavant hi havia una font de llum. Era taronja i parpellejava. Un foc. Un dels grossos. I el volum dels cants havia esdevingut més i més fort. Igual que la intensitat. Aquella gent estava realment entregada al que fos que feia.

L’Alec es va acostar sigil·losament cap a un arbre vell i gruixut, i s’hi va posar de puntetes al darrere. En Mark era just darrere seu i mirava de fer tots els possibles per estar en silenci. Es van agenollar l’un al costat de l’altre; entre tots dos hi havia espai de sobres.

—Què en penses, de les coses que ha dit la Deedee? —va xiuxiuejar en Mark.

Ho devia haver dit massa alt, perquè el veterà el va fulminar amb una mirada que volia dir «Calla», amb prou feines visible en la llum tènue. Aleshores, amb una veu molt suau, li va respondre:

—És molt possible que aquesta sigui la gent que la va abandonar. I sembla com si els haguessin fregit el cervell. Ara mira de no fer cap soroll, entesos?

En Mark va posar els ulls en blanc, però l’Alec ja s’havia girat i, amagat rere l’arbre, va treure el cap per donar una ullada a la gent. Al cap d’uns instants, va tornar a mirar en Mark.

—No els puc veure a tots —va dir—, però pel cap baix hi ha quatre o cinc hippies ballant al voltant del foc com si estiguessin ressuscitant els morts.

—Potser és exactament això el que fan —va suggerir en Mark—. A mi em sembla una secta.

L’Alec va assentir lentament.

—Potser sempre han estat d’una secta.

—La Deedee ha dit que ells creien que era demoníaca. Potser el virus o el que sigui els ha tornat encara pitjors. —Una secta amb una malaltia que els feia estar encara més bojos. Semblava graciós—. Em fa posar els pèls de punta i encara no els he vist.

—Sí, millor que ens hi acostem una mica més. Vull donar-hi una última ullada per assegurar-me que no ens n’hem de preocupar.

Es van ajupir bé i van sortir a poc a poc del seu amagatall, passant lentament d’un arbre a l’altre; anaven parant perquè l’Alec comprovés que era segur anar a l’arbre següent. En Mark es va sentir orgullós de si mateix: feia una bona estona que no feia cap soroll.

Van continuar fins que se’n van allunyar gairebé un quilòmetre, més o menys; els càntics se sentien clars com l’aigua i les ombres de les flames traçaven cercles i brillaven sobre la cúpula arbòria que hi havia damunt seu. Aquesta vegada en Mark es va posar a la gatzoneta darrere d’un arbre diferent del de l’Alec i va treure el cap per donar un cop d’ull muntanya avall.

La foguera espetarregava; almenys feia tres metres d’amplada i les llengües de foc s’alçaven amunt, gairebé amenaçant les branques més baixes dels arbres que hi havia al voltant. En Mark no es podia creure com podia ser que aquells beneits s’arrisquessin a cremar tot el bosc, sobretot tenint en compte que havia quedat molt sec, en el període subsegüent a les erupcions solars.

Hi havia cinc o sis persones que dansaven i giragonsaven al voltant del foc, llançant els braços amunt i avall, fent reverències cap a terra i tot seguit arrossegant-se cap a un costat, on tornava a començar el ritual una altra vegada. En Mark mig s’esperava que portessin vestits estrafolaris o que anessin del tot despullats, però en canvi vestien roba senzilla: samarretes de màniga curta, samarretes sense mànigues, texans, pantalons curts i vambes. Un altre grup, d’unes dotze persones, més o menys, estava arrenglerat en dues fileres a l’altra banda de la foguera i cantava aquell càntic estrany que en Mark havia sentit. No entenia ni un borrall del que deien.

L’Alec li va donar uns copets a l’espatlla, cosa que el va fer saltar.

Es va girar per veure l’home i es va haver de contenir per parlar baixet:

—Quin ensurt que m’has clavat!

—Ho sento. Mira, aquesta gent em fa molt mala espina. Tant si són una amenaça com si no, els del búnquer on anem segur que ja els han vist i deuen estar en alerta màxima.

En Mark es va preguntar si potser això seria una bona cosa.

—Però si són una distracció, nosaltres ens podrem esmunyir més fàcilment al búnquer, no trobes?

L’Alec semblava que sospesava el que acabava de dir.

—Sí, suposo. Probablement hauríem de…

—Qui hi ha aquí?

En Mark es va quedar petrificat, igual que l’Alec. Tots dos es van mirar, bocabadats. En els ulls de l’Alec, en Mark podia veure-hi reflectida la llum del foc que espurnejava més avall.

—He dit: «Qui hi ha aquí?» —era una de les dones del voltant del foc, la qui cridava—. No us volem fer cap mal. Només us volem convidar a unir-vos a nosaltres en les nostres pregàries a la natura i els esperits.

—Fff —va xiuxiuejar l’Alec—. Crec que passarem.

—Oi tant que passarem —va respondre en Mark.

Es va sentir el cruixit de passes i, abans que poguessin fer res, davant seu s’hi van plantar dues persones. Tenien l’esquena de cara al foc, de manera que en Mark no els podia veure la cara, però semblaven un home i una dona.

—Us convidem a venir a cantar amb nosaltres —va dir la dona. El seu to semblava massa calmat, tenint en compte les circumstàncies. En aquest món nou, els desconeguts s’haurien de conèixer amb més cautela.

L’Alec es va posar ben dret —ja no tenia sentit que es quedessin ajupits com dos marrecs espietes—, i en Mark va fer el mateix. L’Alec va encreuar els braços i va treure pit com un ós que defensa el seu territori.

—Mireu —va començar amb el seu rugit típic—. M’afalaga que ens hàgiu convidat, però amb tots els respectes declino aquesta invitació. No ens ho tindreu en compte, oi?

En Mark va fer una ganyota, pensant que aquestes dues persones eren massa imprevisibles —potser fins i tot inestables— per arriscar-se a ser sarcàstic o mal educat amb ells. Hauria volgut poder-los veure la cara per saber com reaccionaven, però encara la tenien a l’ombra.

—Per què sou aquí? —va preguntar l’home, com si no hagués sentit la resposta de l’Alec—. Per què sou aquí, espiant-nos? Crec que us hauríeu de sentir honorats que us hàgim convidat.

L’Alec va fer un sospir curt i en Mark va notar que es posava tens.

—Teníem curiositat —va dir l’Alec sense alterar-se.

—Per què vau abandonar la Deedee? —va etzibar de sobte en Mark, impulsivament, sense tenir idea d’on li havia sortit. Ni tan sols sabia segur si aquesta gent era del mateix poble que la Deedee—. Només és una nena. Per què la vau abandonar com un gos?

La dona no va respondre aquesta pregunta.

—Tots dos em feu mala espina —va contestar—. I no ens podem arriscar. Agafeu-los.

Abans que en Mark pogués assimilar el que acabava de sentir, va notar una corda al coll, lligada ben fort, que l’estirava. Va raucar i va mirar d’alliberar la pressió amb les mans, mentre queia d’esquena i l’aire no li arribava als pulmons. A l’Alec, l’havien retingut de la mateixa manera; en Mark el podia sentir insultar tot i que s’estigués ofegant. Va intentar girar-se amb els peus i retorcent el cos, per poder veure la cara del seu atacant, però dues mans fortes el subjectaven sota els braços i l’arrossegaven per terra.

El baixaven a rossegons pel vessant de la muntanya.

Cap al foc.