Cinquanta

En Mark no sabia que dir. L’espectacle del Transtub dissolent una persona com un núvol de fum que s’endú el vent no era ni de bon tros el que s’havia imaginat. Un home completament boig havia sortit disparat d’una casa, directe cap a ells. Què es pensava que feia? Els volia atacar o els demanava ajuda? N’hi hauria d’altres que estarien tan malament? Tan… sonats?

Haver presenciat el que aquella malaltia feia a la gent el rondava i el rondava. El que aquella malaltia, de fet, estava fent a la gent. Devia estar empitjorant. Aquell paio havia perdut l’oremus de mig a mig. I en Mark ja s’havia notat alguna cosa semblant: només una espurna, que li venia de dins. Tenia una bèstia amagada a dins, i aviat podria ser que tragués el cap i que el fes semblar com l’home que l’Alec acabava de dissoldre amb el Transtub.

—Tot bé per aquí?

En Mark va fer que no amb el cap i va baixar dels núvols.

—No, no va bé. Has vist aquell paio?

—Sí, és clar que l’he vist! Per què creus que l’he evaporat en el no-res? —L’Alec descansava l’arma sobre la corretja, mirant al voltant per si hi havia més gent. Ara per ara, no s’hi veia ningú més.

El fet d’imaginar-se en quina situació devia estar la Trina per fi havia colpit en Mark, com si li haguessin clavat un cop de martell al cor, encara que s’hauria hagut de sentir així feia molt de temps. Els llunàtics que havien capturat la Trina ara podrien estar tan malament com el que acabava de veure. I en Mark i l’Alec havien parat per dormir? Per menjar? Per fer les bosses? De sobte, s’odiava profundament.

—L’hem d’anar a rescatar —va dir.

—Què has dit? —L’Alec caminava cap a ell.

En Mark va alçar els ulls i va fulminar el seu amic amb la mirada.

—Hem de marxar. Ara.

L’hora següent va ser una barreja de córrer com bojos i sense rumb, i d’una espera igualment boja.

Van tancar la rampa; l’Alec duia el Transtub a la mà, per si algú intentava embarcar a la nau durant el parell de minuts exasperants que la porta trigava a tancar-se del tot. A continuació, es van assegurar que ho tenien tot per marxar i l’Alec li va ensenyar ràpidament com subjectar i disparar el Transtub. Semblava prou senzill. Finalment, el soldat va posar en marxa el Berg i es van enlairar, amb els propulsors impulsant-los cap al cel.

Volaven baix; en Mark feia d’observador; mirava a sota mentre avançaven. A mesura que s’apropaven a les runes on l’Alec havia vist la Trina i els altres, en Mark va veure clarament més senyals de vida. La gent corria de casa en casa en grupets; hi havia uns quants focs en alguns jardins i fum que sortia de les xemeneies mig ensorrades, o cossos d’animals morts als quals els havien tret la carn. Fins i tot va veure uns quants cossos sense vida estirats en diversos llocs; de vegades estaven apilats.

—Som just als afores d’Asheville —va assenyalar l’Alec. Eren al cap d’una vall grossa, encaixada als contraforts dels boscos de les muntanyes que s’havien cremat amb el darrer incendi. Diversos complexos cars de cases grans esquitxaven els vessants d’aquests contraforts. Algunes cases s’havien cremat de mig a mig i no n’havia quedat res més, a banda de runes negres i carbonitzades.

En Mark va veure una munió de gent que pul·lulava en ramats pels carrers. Un grapat d’aquestes persones ja havien vist el Berg: algunes l’assenyalaven i d’altres corrien per posar-se a cobert. Però la majoria no semblava que l’haguessin advertit, com si s’haguessin quedat sords i cecs.

—En aquell carrer hi ha un grup enorme de gent. —El va assenyalar. L’Alec va assentir—. Allà és on vaig veure que feien entrar la Trina, la Lana i la nena en una de les cases.

L’Alec va decantar el Berg per baixar-hi en picat i veure-ho de més a prop. Es va aturar i el va deixar suspès en l’aire, sobrevolant aquell punt a uns trenta metres de terra; després, va anar cap a les finestres, amb en Mark. Tots dos van mirar avall i van contemplar un autèntic malson.

Era com si un hospital psiquiàtric hagués alliberat tots els seus pacients. No hi havia cap mena d’ordre en la bogeria que en Mark presenciava sota seu. Va veure una noia estirada a terra, cridant, però sense dirigir-se a ningú. Després va observar tres dones que pegaven a dos homes que estaven lligats junts, l’esquena de l’un contra la de l’altre. En un altre lloc, hi havia gent ballant i bevent una mena de líquid negre d’un pot que bullia d’una foguera improvisada. Unes altres persones corrien en cercles, i encara n’hi havia més que caminaven fent tentines, com si estiguessin borratxes.

Però aleshores en Mark va veure el pitjor de tot. I ja no va tenir cap dubte que era impossible ajudar la gent que hi havia allà.

Un grupet d’homes i dones es barallaven per una cosa que semblava que en algun moment hagués estat una persona; tenien les mans i la cara cobertes de sang.

En Mark va sentir simultàniament repugnància i terror de poder estar mirant les restes de l’única noia que havia estimat mai. De sobte, tot el cos se li va sacsejar; tremolava de cap a peus.

—Baixa —va bramar—. Baixa allà ara mateix! Deixa’m sortir!

L’Alec es va enretirar de la finestra, amb la cara pàl·lida com en Mark no li havia vist mai.

—Jo… No ho podem fer, això.

Un rampell furiós d’ira va encendre en Mark.

—Ara no ens podem rendir!

—De què parles, nano? Hem d’aterrar en un lloc segur o, si no, ens destrossaran el Berg. El necessitarem per allunyar-nos del perill. No anirem pas gaire lluny.

En Mark es feia creus de com panteixava.

—D’acord… D’acord. Ho sento. Però… Mira d’afanyar-te.

—Després del que acabem de veure? —va preguntar l’Alec, que ja s’estava col·locant als comandaments—. Sí, crec que és un consell assenyat.

En Mark va ensopegar i es va recolzar sobre la paret. La ira que sentia a dins se li anava substituint per una tristesa aclaparadora. Com podia ser que encara estigués viva enmig d’aquella bogeria? Què era aquell virus de l’Erupció? Com podia ser que algú l’hagués volgut estendre? Cada pregunta només feia que incrementar-li l’angoixa. I no hi havia respostes.

El Berg es va posar en marxa i es va tornar a decantar, girant-se per tornar per on havien vingut. En Mark es va preguntar quanta d’aquella gent de sota s’havia adonat que a sobre seu hi sobrevolava una nau enorme. Van volar uns quants minuts més i, quan l’Alec va semblar satisfet, van aterrar el Berg en un cul-de-sac envoltat de parcel·les buides, que devien formar part d’alguna expansió d’una urbanització que mai no s’havia arribat a fer. Ni es faria.

—Tot aquell carrer estava ple de gent —va dir en Mark, mentre el seu amic i ell caminaven cap a la bodega. Tots dos portaven un Transtub completament carregat i una motxilla a l’esquena—. I semblava que n’hi havia a totes les cases. Probablement són per tot el barri.

—Pel que sabem, podrien haver tornat a traslladar la Lana i les altres —va respondre l’Alec—. Seria intel·ligent que inspeccionéssim totes les cases d’aquella zona. Però recorda-ho: aquest matí encara estaven vives. Les he vist, n’estic segur. No perdis l’esperança, encara, fill.

—Només em dius fill quan estàs espantat —va contestar en Mark.

L’Alec va somriure amablement.

—Exacte.

Van anar fins a l’enorme bodega; l’Alec es va dirigir als controls de la rampa i va prémer els botons pertinents. L’escotilla es va començar a obrir, anunciant la seva presència amb els grinyols de les frontisses.

—Creus que la nau estarà bé mentre siguem fora? —va demanar en Mark, que encara estava preocupat per la finestra trencada.

—Tinc el control remot aquí. La deixarem ben tancada. És l’únic que podem fer.

La porta va tocar a terra i els sorolls van deixar de ser-hi. L’aire calent i sufocant els va embolcallar mentre caminaven fins al final de la llosa metàl·lica. Just quan n’acabaven de baixar, l’Alec va prémer un botó del comandament i va fer que la rampa es comencés a tancar una altra vegada. Al cap de poc, va quedar ben segellada i el silenci va regnar.

En Mark va mirar l’Alec i l’Alec li va tornar la mirada. En Mark va pensar que, si es fixaven en quins ulls estaven més encesos, quedaven força empatats.

—Anem a buscar les nostres amigues —va dir en Mark.

Tots dos van començar a allunyar-se del Berg, amb les armes als braços, en direcció a la bogeria i el caos que els esperava al final del carrer.