Catorze

Quan es va fer massa fosc per continuar, només havien pogut recórrer uns cinc quilòmetres. I en Mark no podia més: estava rebentat d’aquell dia tan bèstia. L’Alec devia saber que no arribarien gaire lluny, però per a ell quedar-se al poble no era una opció. A la fi s’havien allunyat de tot, s’havien endinsat al bosc, farcit d’arbres gruixuts i aire fresc, la qual cosa els ajudava a alliberar part de la tensió i la càrrega emocional d’aquelles dues darreres hores.

Mentre acampaven i es cruspien menjar envasat per sopar, dut de les fàbriques d’Asheville, ningú no va dir gran cosa. La Lana va insistir que havien de mantenir les distàncies; per tant, en Mark jeia de costat a diverses passes de la Trina; tots dos es miraven fixament, desitjant poder-se abraçar, com a mínim. En Mark va estar a punt de sortir disparat cap a ella un centenar de vegades, però es va reprimir. Sabia que de totes maneres ella no el deixaria. No es van dir gran cosa, només van continuar mirant-se fixament.

I en Mark estava segur que ella estava pensant el mateix que ell. Que el món s’havia tornat a ensorrar una altra vegada. Que acabaven de perdre tres amics que, com ells, havien sobreviscut a un terrible recorregut per l’horror, un recorregut que anava des de la devastació de Nova York fins a les Muntanyes Apalatxes. I, naturalment, ella es preguntava pel virus. No eren pas un grapat de pensaments alegres.

L’Alec feia cas omís de tothom, investigava la tauleta que havien tret del Berg. Havia fet un esbós amb paper i llapis del mapa que havien trobat, però volia veure si en podia treure alguna cosa més que els servís. Havia tret la brúixola i prenia notes; la Lana era al seu costat i li anava oferint consells.

En Mark es va adonar que se li començaven a tancar els ulls. La Trina li va somriure. Ell li va tornar el somriure. Tant si era patètic com si no, almenys se somreien. Es va adormir i els records es van tornar a apoderar d’ell una altra vegada. Mai no el deixaven oblidar.

Algú els segueix de prop.

Només fa un parell d’hores que ha passat a dalt, a la ciutat. En Mark no té idea de què ha estat, però suposa que uns terroristes han fet esclatar una bomba o que hi ha hagut una explosió a causa d’una fuita de gas. És alguna cosa que crema.

La calor és insuportable. I els crits també. La Trina i ell han fugit pels túnels del Sub Trans i han trobat trencalls abandonats que s’endinsen cada cop més avall. Però la gent és pertot arreu; la majoria està terroritzada. Al voltant seu hi veuen situacions horribles: robatoris, atacs i coses pitjors. És com si els únics que s’han salvat de la catàstrofe que els ha caigut a sobre fossin criminals habituals.

La Trina ha trobat una capsa de menjar instantani que algú s’ha deixat durant el caos. En Mark la porta; tots dos han fet un canvi de xip a una mena de mode de supervivència. Però n’hi ha d’altres que evidentment també ho han fet, i cada persona que miren mentre corren sembla que sàpiga que en Mark i la Trina tenen una cosa que ells volen. I potser no només és el menjar.

Independentment de les voltes i giragonses que fan per aquell laberint subterrani, sufocant i ple de porqueria, no perden de vista l’home que els segueix. És gros i ràpid i s’ha convertit en la seva ombra. I, malgrat això, cada cop que en Mark el mira, sembla que s’hagi esfumat.

Corren per un passadís llarg on hi ha aigua que els arriba als turmells i que els esquitxa a cada passa que fan. El mòbil d’en Mark és l’únic que els il·lumina, però tard o d’hora s’acabarà la bateria, cosa que aterreix en Mark. La idea de ser en aquest lloc, sols i sense tenir idea d’on haurien d’anar, en la foscor més absoluta, l’esgarrifa. De sobte la Trina s’atura i agafa el braç d’en Mark, l’estira cap a la dreta, on hi ha una obertura que ell no havia vist. Entren en una sala petita: sembla un magatzem antic de quan aquesta part del sistema de túnels encara estava en ús, en els vells temps en què hi havia metro.

—Apaga’l! —mussita la Trina ferotgement, mentre l’estira habitació endins i es queda darrere seu.

En Mark apaga el telèfon, malgrat que el que a ell el preocupava tot just feia un instant era quedar-se a les fosques. El seu primer instint és deixar-se endur pel pànic, cridar i deambular a cegues. Però aquest breu moment d’insensatesa s’esvaeix. Mira de respirar compassadament i agraeix poder notar la mà de la Trina a l’esquena.

—És impossible que fos prou a prop per veure’ns entrar aquí —li xiuxiueja a cau d’orella—. I si ve, amb l’aigua el sentirem. Esperem, a veure si passa de llarg.

En Mark assenteix i aleshores recorda que ella no el pot veure.

—Entesos —li diu en veu baixa—. Però si aconsegueix manegar-s’ho per entrar aquí, ja m’he afartat de córrer: l’acorralarem i li clavarem una pallissa.

—Molt bé. Li plantarem cara.

La Trina estreny els braços d’en Mark i es recolza sobre ell. Tot i que resulta absurd sentir una cosa semblant en aquest moment, en aquestes circumstàncies, es posa vermell com un tomàquet, l’envaeix un formigueig i se li posa tota la pell de gallina. Tant de bo sabés com n’està, d’ella. En algun nivell profund, sent una punxada de culpa per estar agraït de la tragèdia que ha passat, sigui quina sigui, perquè els ha unit.

Sent un parell d’esquitxos en la llunyania. I uns quants més. Evidentment, són passes d’algú que xapoteja pel petit túnel que hi ha fora del magatzem. Llavors, les passes es tornen constants, se senten més fortes, mentre el seu perseguidor —suposa que és el seu perseguidor— se’ls apropa. En Mark prem el cos contra la Trina i contra la paret que ella té al darrere, desitjant poder-se fer fonedissos entre els maons.

A la dreta d’en Mark hi apareix una llum i en Mark sent l’impuls de cridar de l’ensurt. Els passos que s’apropaven s’aturen. En Mark entretanca els ulls, que ja se li han acostumat a la foscor, i intenta veure la font de la llum. Es mou i brilla per la sala, i al final es queda fixa als ulls d’en Mark, que queda encegat. Mira avall. Ha de ser algú amb una llanterna.

—Qui ets? —pregunta la Trina. Xiuxiueja, però a en Mark la veu li sembla sortida d’un megàfon, perquè està molt nerviós.

La llanterna es torna a moure mentre algú surt d’un forat de la paret i s’aixeca. En Mark amb prou feines pot discernir res, però li sembla que és un home. Un home brut, amb els cabells fets un nyap i la roba esparracada. Darrere seu apareix un altre home, i després un altre. Tots fan la mateixa pinta: de bruts, de desesperats i de perillosos. N’hi ha tres.

—Crec que nosaltres farem les preguntes —diu el primer desconegut—. Nosaltres érem aquí des de fa un colló més que vosaltres, i no ens fan puta gràcia els visitants. I igualment, es pot saber per què cony tothom corre com un boig? Què ha passat? Vosaltres dos no feu pinta de ser el tipus de gent que demana per nosaltres.

En Mark està espantat fins al moll de l’os. Mai no li havia passat res remotament semblant. Busca les paraules a les palpentes, perquè sent que ha de respondre, però la Trina el guanya:

—Escolteu, penseu-ho. Nosaltres no seríem aquí baix si no fos perquè allà dalt hi ha passat alguna cosa terrible. A la ciutat.

En Mark troba la veu:

—No heu notat la calor que fa? Creiem que ha estat una bomba, una explosió de gas o alguna cosa semblant.

L’home arronsa les espatlles.

—Creieu que ens importa? L’únic que m’interessa és quan tornaré a halar. I… potser avui ens ha caigut una cosa del cel que pinta molt bé. Una sorpreseta per als nois i per a mi. —Repassa la Trina de dalt a baix.

—No li tocaràs ni un pèl —diu en Mark, que arran de la mirada de l’home s’ha omplert del coratge que li mancava uns quants minuts enrere—. Tenim una mica de menjar; podeu agafar-lo si ens deixeu en pau.

—No li donarem el nostre menjar! —exclama la Trina amb brusquedat.

En Mark es gira per mirar-la i li murmura:

—Millor això que no que ens pelin.

Sent un so sec, i després un altre. Quan en Mark es torna a encarar amb els homes, veu una llum que llambreja d’unes fulles d’acer platejades.

—Una cosa que hauríeu de saber de nosaltres —diu un dels homes— és que aquí no es porta, això de negociar. Us fotrem el menjar i el que ens roti.

Comencen a avançar cap a ells, però de sobte una figura entra per l’esquerra, provinent del passadís de fora. En Mark amb prou feines respira mentre els seus ulls presencien un esclat de caos curt però violent: veu cossos que es mouen ràpidament, braços com aspes d’un molí, ganivets amunt i avall, cops de puny i grunyits. És com si un superheroi hagués entrat a la sala utilitzant els seus poders per fer una cara nova als tres intrusos. En menys d’un minut tots estan estesos a terra, fets una bola, grunyint i maleint-se els ossos. La llanterna ha quedat a terra, il·luminant les botes d’un home grandolàs.

El que els seguia.

—Ja em donareu les gràcies després —diu amb una veu greu i cascada—. Em dic Alec, i crec que aquests fracassats no són el problema més gros que tenim.