Seixanta-sis

L’home cridava i esgarrapava la cara d’en Mark, etzibava puntades de peu a tort i a dret i mirava d’aixecar-se i fugir. Però en Mark no deixava que res de tot això l’afectés. Un univers de fúria semblava que s’hagués arremolinat dins d’ell, una sensació impossible que sabia que no podria contenir i que no podia durar gaire. El seny li penjava d’un fil.

Va continuar arrossegant aquell home. Per la corba del passadís. Fins a la porta del pont de comandament. Cap a la finestra trencada. L’Alec ni tan sols va semblar que se n’adonés; estava assegut amb les mans a la falda i mirava els controls embadalit.

En Mark no va dir res; va pensar que, si s’atrevia a obrir la boca, potser explotaria. Es va aturar al costat de la finestra, es va ajupir i va engrapar l’home pel tors, el va alçar, sostenint-lo de costat. Es va retorçar, per agafar impuls, i va llançar l’home per la finestra. El cap se li va estampar contra la paret i l’home va caure a terra. En Mark el va recollir, el va tornar a tirar enrere i ho va tornar a provar. El resultat va ser el mateix: el cap de l’home va espetegar sorollosament a terra.

En Mark va tornar a agafar l’home i el va llançar cap a la finestra trencada una altra vegada. Aquest cop l’home hi va passar: primer el cap, després les espatlles i la cintura, fins que es va quedar encallat. En Mark no el va deixar anar, va continuar empenyent-lo i empenyent-lo, amb totes les forces, per posar fi a la vida d’aquell home.

Quan tot just en Mark havia aconseguit passar els malucs de l’home per l’obertura, amb els músculs tensos per l’esforç, la nau va fer una sotragada. Tot es va inclinar, el cap li va fer voltes i un torrent de sang li va brollar pel cos. La gravetat va semblar que desapareixia i, de sobte, va caure per la finestra amb el desconegut. Abans havia vist un cel blau i uns núvols tènues, però ara el terra era just sota seu. Estava a punt de morir catapultat.

En Mark va brandar els peus i va entrellaçar les cames al marc de la finestra, per evitar caure a l’abisme. La resta del cos li penjava del Berg. L’home continuava sense deixar-lo anar: s’aferrava als braços d’en Mark, engrapant-li la samarreta, per no caure avall. En Mark va provar d’empènyer-lo, però l’home estava desesperat i es va començar a enfilar pel cos d’en Mark com si fos una corda; va aconseguir pujar prou per envoltar el cap d’en Mark amb les cames. El vent els empentava a tots dos.

Com podia ser que li estigués tornant a passar? En Mark s’ho preguntava. Havia caigut dues vegades per la finestra del Berg!

Una altra batzegada va sacsejar la nau i, de sobte, es va tornar a posar recta. En Mark i l’home es van balancejar i es van estampar contra el Berg, just a sota de la finestra per on havien caigut. En Mark tenia les cames adolorides per l’esforç d’aguantar dues persones. Va agitar els braços, provant de trobar alguna cosa on es pogués aferrar. L’exterior de la nau estava farcit de diverses protuberàncies rectangulars i agafadors, per als treballs de manteniment. Va passar-hi les mans per sobre, però es movia massa per poder-s’hi agafar.

Al final, va palpar una barra llarga i s’hi va aferrar ben fort. Va fer-ho just a temps, perquè ja no li quedava força a les cames. Els peus li van relliscar de la finestra i tots dos cossos van bolcar i van tornar a estampar-se contra el Berg. En Mark va notar la patacada per tot el cos, però va continuar agafat a la barra; va fer lliscar l’avantbraç per l’obertura entre l’agafador i la nau, de manera que va poder aguantar el pes amb el colze. Tenia la cara i la panxa contra el metall calent del Berg; l’home embogit encara li grimpava com podia per l’esquena. Cridava just a l’alçada d’on tenia l’orella.

El cap d’en Mark passava d’estar clar a omplir-se d’una ràbia boirosa. Què feia l’Alec? Què hi passava, a dins? La nau s’havia redreçat, continuava volant endavant, tot i que havia minorat la velocitat, i ningú no sortia a la finestra per donar-li un cop de mà. En Mark va mirar avall i de seguida se’n va penedir: quan va veure l’abisme que hi havia entre ell i el terra, una onada de terror el va envair.

S’havia de desempallegar d’aquell home o, si no, mai no podria tornar a entrar dins la nau.

El vent bufava: estampava els cabells de l’home contra la cara d’en Mark i els feia voleiar la roba a tots dos. Els sorolls eren insuportables: el vent, els crits i el retrò dels propulsors. El brollador del propulsor de flames blaves més proper era just sota seu, potser a tres metres; cremava com si sortís dels queixals d’un drac.

En Mark va sacsejar les espatlles, va impulsar-se amb els peus i va tornar a clavar-se una bona patacada contra el Berg. Però l’home encara continuava agafat a ell. Li havia esgarrapat el coll, els braços i les galtes, i li havia fet talls pertot arreu. Tot el cos d’en Mark s’estremia de dolor. Amb una inspecció ràpida del Berg, va poder veure diversos llocs on podria falcar els peus. Pujar semblava impossible, amb el pes extra del xalat que tenia a l’esquena. Va decidir baixar; se li havia acudit una idea esgarrifosa.

El ventall d’opcions se li havia acabat. Estava a punt de quedar-se sense forces.

Es va aferrar a una barra curta de més avall, va deixar anar el cos i va plantar els peus en una protuberància rectangular de metall. L’home va xisclar i va estar a punt de deixar-se anar d’en Mark, va relliscar, però es va poder tornar a aferrar a ell: va envoltar tots dos braços al coll d’en Mark i el va estrènyer tan fort que li va provocar arcades.

Asfixiant-se i tossint, en Mark va buscar més llocs on posar les mans i els peus, i va aconseguir baixar gairebé un metre més. I després un altre. L’home havia deixat d’estrangular-lo. Fins i tot havia callat. En Mark no havia sentit mai tant d’odi cap a ningú, i en algun indret recòndit de la ment sabia que aquell sentiment no era gaire racional. Però és que detestava aquell home, i el volia veure mort. Era l’únic objectiu que tenia al cap.

Va continuar baixant. El vent bufava i bufava, i els empenyia a l’abisme. Havia arribat molt a prop del propulsor; el tenia just a sota, a l’esquerra; rugia amb tota la intensitat del món. Va continuar avall i, de cop i volta, es va trobar que no podia posar els peus enlloc; li dansaven en l’aire. Una altra barra recorria el contorn del Berg; hi havia prou espai perquè en Mark hi esmunyís el braç.

L’hi va escolar i va doblegar el colze, de manera que va tornar a descansar el seu pes i el de l’home sobre la juntura. La tensió era terrible; sentia com si en qualsevol moment el braç se li pogués partir per la meitat. Però només necessitava una mica més de temps. Només una mica.

Va retorçar el cos, estirant el coll, per veure l’home que tenia penjat a l’esquena. S’abraçava a en Mark: tenia un braç per sobre l’espatlla i l’altre, al voltant del pit. Sense saber com, en Mark va poder alçar la mà, la va esmunyir entre tots dos cossos i la posar al voltant del coll del seu enemic. L’hi va clavar a la tràquea i va començar a estrènyer-lo.

L’home es va començar a ofegar; la llengua grisosa i lila li sortia enfora, entre els llavis tallats. El colze dret d’en Mark s’estremia de dolor; tremolava com si se li estiguessin a punt d’esquinçar els tendons, els ossos i els teixits. Va prémer els dits amb força al coll de l’home, que va tossir i escopir; els ulls li sortien de les òrbites. La força amb què s’aferrava a en Mark va començar a minvar i el noi va aprofitar-ho per actuar.

Amb una onada de ràbia, va empentar el cos d’aquell home: va tirar el braç endavant d’una revolada i va empènyer l’home directament cap a les flames blaves del propulsor. En Mark va observar com el cap i les espatlles se li consumien pel foc; abans que pogués arribar a cridar, l’home va quedar completament desintegrat. Les restes van caure en picat cap a la ciutat i van desaparèixer de la vista d’en Mark; el Berg continuava avançant.

La bogeria li anava calant els músculs. Veia tot de llumetes. La ràbia se li arremolinava per dins. Sabia que la vida se li n’estava anant en orris. Però hi havia una darrera cosa que havia de fer.

Va començar a grimpar amunt, pel Berg incommensurable.