Dotze

En Mark no havia pensat mai que l’Alec fos un home delicat. Ni de bon tros. Però quan el soldat va separar en Mark de la Trina, ho va fer amb una mirada càlida al rostre. I va dir:

—Sé que n’hem passat de tots colors. —Va ullar la cabanya on hi havia en Darnell—. Però això potser és el pitjor que ens ha passat fins ara, tenint en compte el que acabem de veure. —El veterà va fer una petita pausa abans de prosseguir—. Però ara no ens podem rendir. Des del primer dia, hem lluitat per sobreviure.

En Mark va assentir amb el cap i va mirar la Trina.

Ella es va eixugar una llàgrima i va llançar una mirada freda a l’Alec.

—Doncs jo n’estic farta, de sobreviure. Almenys en Darnell ja no ha de patir.

En tots els anys que feia que en Mark la coneixia, mai no l’havia vist tan enfadada.

—No parlis així —va fer ell—. Sé del cert que no volies dir això.

La seva mirada va anar a parar a en Mark i es va suavitzar.

—Quan s’acabarà? Durant mesos, sobrevivim al sol que casca el planeta, trobem un lloc on podem refugiar-nos i aconseguim menjar. Fa quatre dies estàvem rient! Però ara, què: uns paios vénen en un Berg, ens disparen dards i la gent es mor? Què és això, una mena de broma? Hi ha algú allà dalt rient-se de nosaltres, jugant amb nosaltres com si això fos un virtjoc?

Se li va trencar la veu i va tornar a plorar; es va tapar la cara amb les mans i es va asseure sobre la terra eixarreïda, amb les cames encreuades. Els sanglots esmorteïts li sacsejaven les espatlles.

En Mark va mirar l’Alec, que va empetitir els ulls com volent dir: «És amiga teva; digues alguna cosa».

—Trina? —va dir en Mark fluixet. Va anar cap a ella i es va agenollar darrere seu; va allargar els braços i li va estrènyer les espatlles—. Ja ho sé… ha passat just quan ens pensàvem que les coses no podien anar pitjor. Ho sento. —Havia après a no pintar les coses menys terribles del que eren en realitat. Era una jugada inútil que tots havien promès deixar córrer feia molt de temps.

»Però et prometo que ho afrontarem junts —va continuar—. I farem tot el que estigui al nostre abast per no contagiar-nos del que sigui que ha matat en Darnell i els altres. Però per fer-ho… —Va fregar-li l’esquena i va mirar cap a l’Alec, perquè li donés un cop de mà.

—Hem d’estar alerta —va dir el veterà—. Hem de ser prudents, llestos i despietats, si cal.

En Mark sabia que era un disbarat que estigués tocant la Trina. Però tant li feia. Si la Trina es moria, no sabia si realment podria tirar endavant.

La Trina es va treure les mans de la cara i va mirar l’Alec.

—Mark, aixeca’t i allunya’t de mi.

—Trina…

—Fes-ho. Ara. Vés i queda’t a prop de l’Alec, perquè us pugui veure a tots dos.

En Mark va fer el que li havia demanat. Va caminar uns tres metres, on hi havia l’Alec, es va girar i va veure que qualsevol rastre de la Trina plorosa, impotent i que no podia més s’havia esvaït; havia quedat substituït per la dona fermament decidida que en Mark estava acostumat a veure. Ella es va aixecar i va encreuar els braços.

—He anat amb molt de compte des que vau pujar a aquell Berg. Les granotes que portaven aquells malparits, els dards, la rapidesa amb què la gent a qui havien disparat es va posar malalta… Fins i tot abans que la Lana ens digués res, era evident que estava passant alguna cosa. L’única persona amb qui he tingut contacte era en Darnell, però ell sabia que havia de mantenir la distància. Ell va ser qui es va enclaustrar en aquest lloc i qui em va obligar a precintar-lo.

Va fer una pausa per inspirar i els va mirar a tots dos.

—El que vull dir és que no crec que estigui malalta. Sobretot perquè aquesta malaltia ha actuat molt ràpidament sobre tothom que ho estava.

—Ja ho entenc, però… —va començar l’Alec, però la Trina el va interrompre.

—No he acabat —va dir amb una mirada mordaç—. Sé que hem d’anar amb compte. Podria ser que sí que estigués malalta. Sé que ens hem tocat, però provem de no fer-ho més. No fins que n’estiguem del tot segurs. I tots tres ens hem de fer màscares noves i ens hem de rentar les mans i la cara a mort.

A en Mark li va agradar que es fes càrrec de la situació.

—A mi em sembla bé.

—Totalment d’acord —va fer l’Alec—. Però on són els altres? I la Lana, la Boirina i el Gripau?

La Trina va assenyalar diversos llocs.

—Tots s’han amagat per guardar les distàncies. Han buscat llocs segurs fins que ningú mostri signes de la malaltia. Potser haurem d’esperar un parell de dies més.

A en Mark li va semblar la pitjor idea del món passar-se un dia o dos sense moure ni un dit.

—Jo em tornaré boig, si fem això. Hem trobat una tauleta amb un mapa que indica d’on venia el Berg. Agafem provisions i sortim d’aquí… Potser podrem esbrinar alguna cosa.

—Hi estic d’acord —va afegir l’Alec, ficant-hi cullerada—. Hauríem d’allunyar-nos tant com puguem d’aquest lloc.

—Espereu… i en Darnell? —va demanar en Mark. Tot i que sabia què li respondrien, se sentia millor si, com a mínim, ho preguntava—. L’hauríem d’enterrar?

Els ulls de la Trina i l’Alec ho van dir tot. No es podien arriscar a apropar-se al seu cadàver.

—Porta’ns a veure la Lana i els altres —va dir l’Alec a la Trina—. Després marxarem.

Mentre buscaven els seus amics pel poble, a en Mark el preocupava que hi hagués gent que volgués anar amb ells. Però la por havia calat fort, i ningú no gosava aventurar-se a sortir de casa. El poble estava misteriosament silenciós, però podia notar els ulls que els seguien pels carrerons. Com més hi pensava, menys el sorprenia. El món ja havia castigat prou tothom: per què s’havien d’arriscar a buscar més problemes?

Van recollir la Boirina i el Gripau, que eren al segon pis d’una cabanya de troncs dels afores del poble, a l’altra banda de l’Inclinat i els cadàvers. La Trina no estava segura d’on seria la Lana. La van trobar al cap d’una hora d’haver emprès la marxa, dormint darrere uns arbustos, a la vora del riu. Li va saber greu que la trobessin dormint, però havia acabat esgotada. Tan bon punt en Mark i l’Alec van ser a bord del Berg i van desaparèixer al bosc, ella es va fer càrrec de tot. S’havia encarregat de posar la gent en quarantena, de col·locar els cadàvers en un sol lloc (va dir que s’havien assegurat de portar guants i màscares) i d’ajudar a repartir menjar casa per casa. Ningú de l’assentament no sabia exactament què havia passat, però la Lana havia insistit des del principi que calia ser prudents, en cas que es tractés d’una substància contagiosa.

—No estic malalta —va concloure mentre es preparaven per deixar el riu i tornar al poble—. Ha passat tan ràpid… i els que es van posar malalts més endavant ja s’han mort. Crec que a hores d’ara tindria símptomes.

—Quant ha trigat? —va preguntar-li en Mark—. Quant ha trigat a fer efecte?

—Tots, excepte en Darnell, s’havien mort en menys de dotze hores —va respondre—. Es despertaven i al cap de dues o tres hores tenien símptomes. Crec de debò que si ara algú està viu i no té símptomes és que no té res.

En Mark va pensar en el grup: el Gripau, que no parava quiet; la Boirina, que mirava a terra; l’Alec i la Lana, que es miraven fixament i aparentment estaven mantenint una conversa silenciosa, i la Trina, que mirava en Mark. Els ulls de la Trina ho deien tot: sobreviurien a això, de la mateixa manera que havien sobreviscut a la resta de coses.

Al cap d’una hora tornaven a ser a la Barraca, omplint les bosses amb el màxim de menjar i provisions que podien carretejar. Mentre treballaven, es mantenien a distància els uns dels altres. La precaució semblava que els sortís de manera natural. En Mark es va rentar les mans almenys tres vegades durant el tràfec de fer l’equipatge.

Quan tot just havien acabat i cadascú duia una motxilla plena a l’esquena, la Boirina va fer un gemec. En Mark la va mirar per dir-li que estava d’acord que les bosses pesaven molt, però en veure-li la cara se li va regirar l’estómac.

Estava blanca com el paper i s’havia recolzat sobre una taula amb totes dues mans. En Mark es va quedar bocabadat: l’última vegada que l’havia mirat, estava bé. Però aleshores les cames li van fallar i va caure desplomada; només es recolzava sobre un genoll. Es va tocar la templa, vacil·lant, gairebé com si estigués amoïnada pel que hi notaria.

—Em… em fa mal el cap —va fer gemegant.