Quaranta-tres

Un silenci profund i inquietant va envair la bodega, juntament amb una foscor quasi absoluta. Al cap d’uns quants segons, el silenci es va interrompre pel grinyol d’un motor i aleshores el Berg es va moure pels rails; estava tornant a la sala central.

Els ulls d’en Mark es van acostumar a la foscor mentre s’incorporava, s’arrossegava cap a la paret i s’hi recolzava. Notava alguna cosa de dins seu que no li agradava.

Es va abraçar als genolls i va enfonsar-hi el cap. No acabava d’entendre què li acabava de passar. Aquells llumets que havia vist, aquell esclat de ràbia i aquella adrenalina que li bombava com els pistons d’un motor antic de gasolina. Havia perdut el control: tots els porus de la seva pell volien matar aquell pilot. Gairebé se n’havia alegrat, quan l’home s’havia quedat encallat a la porta. I després havia recuperat el senderi i l’havia empès cap enfora.

Era com si en Mark hagués perdut el…

Va mirar amunt quan es va adonar de la veritat. Realment havia perdut el cap durant un instant. De mig a mig. I només perquè ara tornés a ser ell mateix, això no volia dir que no hagués començat. Es va aixecar a poc a poc, agafant-se a la paret fins que es va quedar dempeus, i va encreuar els braços. Es va estremir i se’ls va fregar amb les mans.

El virus. La malaltia. El que atacava el cervell humà de la manera com l’home que es deia Anton havia descrit al quarter. I això li recordava alguna altra cosa que havien sentit allà baix; irònicament, ho havia dit el pilot quan l’havia sentit parlar feia una estona. Una sola paraula.

En Mark el tenia. El seu instint l’hi confirmava. Ara ja entenia per què el cap li havia fet tant de mal.

Tenia l’Erupció.