Vint-i-set

Els arbres i els arbustos del bosc ja estaven mig morts: es podien encendre com l’esca. Havien passat unes quantes setmanes des de l’última tempesta torrencial i tot el que havia rebrotat des de les erupcions havia quedat molt sec. A terra, hi traspuaven rínxols boirosos de fum i a l’aire se sentia l’olor de fusta cremada.

—S’escamparà com un foc de rostolls —va cridar l’Alec.

En Mark va pensar que feia broma, però semblava seriós.

—Tot són rostolls —va respondre.

Però l’Alec ja havia arrencat a córrer directe cap a les flames que quedaven en la llunyania, que semblava que s’haguessin estès des que el foc havia començat. En Mark el va imitar, conscient que havien d’aconseguir travessar aquell infern abans que es fes massa gros: havien d’arribar on hi havia la Trina, la Deedee i la Lana. Tots dos van avançar ràpidament entre la bosquina atapeïda, apartant esbarzers espessos, esquivant arbres i branques baixes. Els crits de persecució encara se sentien des de darrere, però havien disminuït, com si fins i tot els seus perseguidors trastornats entenguessin que era una bogeria dirigir-se cap a un bosc en flames. Però en Mark sentia udols i xiulets persistents rondant pel bosc.

Va continuar corrent, concentrant-se completament a tornar a ser amb la Trina.

El foc era més a prop; espetarregava, espurnejava i rugia. S’havia aixecat vent, cosa que avivava les flames. Una branca enorme es va inclinar i va xocar contra el brancatge; va llançar espurnes pertot arreu fins que finalment va caure a terra. L’Alec continuava dirigint-se al cor del bosc on el foc cremava més, sense alentir la marxa, com si el seu objectiu final fos llançar-se a una mort abrasadora i acabar amb tot.

—No ens hauríem de desviar? —va cridar-li en Mark—. On vas?

L’Alec va respondre sense girar-se, de manera que en Mark va haver de parar bé l’orella per sentir-lo.

—Vull anar tan a prop com pugui! Correrem per la vora i així sabrem exactament on som! I potser acabarem perdent aquests xalats i tot!

—Saps on som exactament? —En Mark es movia tan ràpidament com podia, però el soldat encara anava al capdavant.

—Sí —va dir donant-li la versió curta de la resposta. Però va treure la brúixola i la va mirar mentre corria.

El fum s’havia tornat més espès i feia difícil respirar. Ara el foc ocupava tot el camp de visió d’en Mark; les flames, ben a prop, eren altes i il·luminaven la nit. La calor sorgia en onades que banyaven la cara d’en Mark, però el vent que rugia rere seu les bufava enllà.

Però a mesura que s’hi acostaven —tenien el foc a uns tres o quatre metres—, les onades van deixar d’importar. La temperatura s’havia disparat; en Mark estava amarat de suor i tenia tanta calor que es pensava que la pell se li fondria. Just quan es pensava que l’Alec al capdavall potser havia perdut el cap, de sobte l’home va fer un gir brusc cap a l’esquerra, corrent paral·lelament a la línia de flames en expansió. En Mark es mantenia tan a prop seu com podia; deixava la seva vida a les mans de l’exsoldat per enèsima vegada des que s’havien conegut als túnels del Sub Trans.

Una calor intensa li impregnava el cos mentre corria; per l’esquerra li venia un vent sufocant i per la dreta, aire fresc. Notava que la roba li bullia contra la pell; feia la sensació que se li encendria en qualsevol moment, encara que estava amarada de suor. Tenia els cabells secs, però: qualsevol mica d’humitat havia desaparegut amb l’aire abrasador. Es va imaginar els fol·licles just abans que s’assequessin del tot i caiguessin a terra com pinassa. I els ulls. Se’ls notava com si s’estiguessin coent dins les conques; els va entretancar i se’ls va fregar; va mirar de forçar alguna llàgrima, però no li’n va caure cap.

Va continuar corrent, imitant l’Alec a cada passa que feia, esperant que vorejarien el foc i al final se n’apartarien abans que en Mark es morís de set i d’esgotament per la calor. Ara només sentia el so de les flames, un rugit constant com el dels propulsors encesos de milers de Bergs.

De cop i volta, per la dreta va aparèixer una dona que s’obria camí entre el bosc, amb una espurna de foc lluint als ulls embogits. En Mark es va preparar per barallar-s’hi, ja que s’esperava que la dona els ataqués. Però va passar corrent per davant de l’Alec: si hagués anat una mica més lenta, hi hauria topat. La dona corria, en silenci i resoludament, i amb els peus feia cruixir la bosquina. Va ensopegar i va caure; es va tornar a aixecar. I aleshores va desaparèixer en el mur de flames; els xiscles que va fer es van extingir ben aviat.

L’Alec i en Mark van continuar corrent.

Al final, van arribar a la frontera de l’infern que s’expandia, la línia del qual era molt més nítida del que en Mark s’esperava. Van mantenir la mateixa distància, però a en Mark el feia sentir bé tornar a anar cap a la Trina i els altres, li injectava una adrenalina fresca que li recorria tot el cos. En Mark va córrer encara més i gairebé va ficar la pota entre els peus de l’Alec quan el va encalçar. A partir d’aleshores, van córrer l’un al costat de l’altre.

A en Mark, respirar cada cop li resultava més feixuc. L’aire li escaldava la gola mentre baixava i el fum era com verí.

—Hem… d’allunyar-nos… d’aquesta cosa.

—Ho sé! —va cridar l’Alec, mentre li agafava un atac de tos ben llarg. Ràpidament va donar un cop d’ull a la brúixola que tenia a la mà—. Gairebé ja… hi som.

Aviat van vorejar la zona on hi havia més flames, i aquesta vegada l’Alec es va desviar a la dreta, allunyant-se del foc. En Mark el va seguir, completament desorientat. Tampoc no pensava que toqués tornar a anar recte, però confiava en el veterà. Van endinsar-se al bosc amb energies renovades, avançant més ràpid que mai. Cada cop que li entrava aire als pulmons, en Mark el notava més fresc. El rugit de l’infern també va amainar prou per poder tornar a sentir els cruixits de les seves petges.

L’Alec es va aturar de sobte.

En Mark el va avançar uns quants passos abans de poder fer el mateix. Es va girar cap a l’Alec i li va preguntar si estava bé.

L’home estava recolzat sobre un arbre; el pit se li movia amb esforç a mesura que panteixava. Va assentir i tot seguit va enfonsar el cap a la part interior del colze i va deixar anar un grunyit fort.

En Mark es va inclinar, posant les mans als genolls, i va assaborir l’oportunitat de descansar. El vent havia apaivagat i en certa manera semblava que el foc ara quedava a una distància prudencial.

—Ostres, he estat una bona estona preocupat. No sé si era el més intel·ligent córrer tan a prop d’unes flames tan bèsties.

L’Alec el va mirar, però tenia la cara en la penombra.

—Segurament tens raó. Però és fàcil perdre’s en un lloc com aquest de nit. No volia desviar-me del camí que tinc al cap. —Va mirar la brúixola i va assenyalar un punt per sobre l’espatlla d’en Mark—. Cap allà hi ha el nostre campament.

En Mark va mirar al voltant i no va veure res que diferenciés aquella part del bosc.

—Com ho saps? Jo només veig un munt d’arbres.

—Perquè ho sé.

La nit es va omplir de sorolls estranys, barrejats amb el rugit constant del foc. De crits i rialles. Era impossible dir d’on provenien.

—Sembla que aquests pirats encara busquen brega —va dir l’Alec amb un grunyit.

—Bona manera de dir-ne: pirats. Jo esperava que tots es morissin amb el foc. —En Mark ho va dir abans d’adonar-se de com de terrible havia sonat. Però la seva part que volia sobreviure tant sí com no, que havia esdevingut despietada aquell darrer any, sabia que era la veritat. No volia haver-se de preocupar més per ells. No volia passar la resta de la nit i l’endemà vigilant.

—No es pot demanar la lluna. —Va respirar fondo—. Molt bé. Millor que ens afanyem i anem a trobar les tres donetes.

Van començar a córrer, una mica més lentament que abans, però no gaire més. El fet de tornar a sentir aquells sons, encara que ja no semblava que fossin tan a prop seu, els crispava els nervis.

Al cap de poc, l’Alec es va desviar una vegada, i després una altra. En un moment donat es va parar, es va orientar, va mirar al voltant i després va assenyalar una pujada.

—Ah —va dir—. És just aquí.

Van tornar a emprendre la marxa en aquella direcció, relliscant a mesura que el pendent era més pronunciat. El vent havia canviat: bufava cap al foc i els omplia els pulmons d’aire fresc, cosa que els tranquil·litzava, almenys temporalment. En Mark s’havia acostumat tant a la llum que desprenien les flames que no s’havia adonat que el sol havia començat a sortir: a través de les branques es podia veure un cel lila, en comptes de negre, i començava a distingir cap a on anava. El paisatge li va començar a resultar familiar i, de cop i volta, es van trobar al campament. Encara ho tenien tot tal com ho havien deixat.

Però no hi havia cap senyal ni de la Trina ni dels altres.

Al pit d’en Mark hi va créixer un brot de terror.

—Trina! —va cridar—. Trina!

L’Alec i ell ràpidament van pentinar la zona, cridant els noms dels seus amics.

Però el silenci va ser l’única resposta.