Vint-i-sis

En Mark es va quedar petrificat de cap a peus, mirant fixament el cos d’en Jed, contrafet en una postura poc natural. Estava força segur que mai de la vida no havia viscut una hora tan estranya com la que havia passat des que havia arribat a aquell campament de sonats. I com si encara no pogués ser més estrany, hi havia tot de bojos al voltant, al bosc, que feien sons d’animals i reien histèrics.

En Mark va girar el cap lentament cap a l’Alec. El veterà estava esbalaït, no deia res ni es movia, mentre mirava fixament en Jed.

Els moviments i els sorolls del bosc persistien. Udols, xiulets, brams i crits d’exultació. Cracs i crecs de passes.

Els homes agenollats —que abans havien apallissat en Mark i l’Alec— es van alçar i es van mirar les cordes com si no acabessin d’estar gaire segurs de què n’havien de fer. Van donar una ullada als presoners, després es van mirar i van tornar a fixar la mirada en les cordes. Les dues rengleres de cantants que hi havia darrere seu feien més o menys el mateix: miraven al voltant com si algú els hagués de dir com havien de reaccionar. Era com si en Jed hagués estat una mena de connexió que tots compartien i, ara que ja no hi era, els seus seguidors estaven confosos i eren incapaços de fer res per si mateixos.

L’Alec va actuar primer; era evident que esperava treure profit de la situació. Va començar a toquejar la corda que tenia lligada al coll i finalment hi va poder posar els dits a sota per afluixar-la. En Mark tenia por que els dos homes sortissin de l’estat d’atordiment en què es trobaven i que prenguessin represàlies, però de fet tots dos van reaccionar deixant caure a terra les cordes. En Mark va seguir immediatament l’exemple de l’Alec i va mirar de treure’s la soga; al final va aconseguir afluixar-la. Se la va passar per damunt del cap i va quedar lliure, just quan l’Alec llençava la seva a terra.

—Fotem el camp d’aquí —va remugar el veterà.

—I què fem amb els d’aquí fora? —va preguntar en Mark—. Ens tenen rodejats.

Va deixar anar un sospir molt llarg.

—Vinga. Si es posen pel mig, ens en desempallegarem. Deixem que se n’encarreguin aquests hippies.

La dona que havia parlat primer amb ells va anar cap on eren; caminava ràpid, d’una manera estranya, i feia cara d’estar preocupada.

—L’únic que hem fet és intentar mantenir els dimonis a ratlla. Res més. I mireu com heu tirat per terra els nostres esforços. Com heu pogut portar els nostres enemics fins aquí?

Després de dir-ho va fer una ganyota de dolor i va recular una passa mig ensopegant, amb una mà a la templa.

—Com heu pogut? —va xiuxiuejar.

—Em sap molt de greu —va rondinar l’Alec mentre li passava pel costat i anava cap al foc. Hi havia un tronc llarg que sobresortia de les flames imponents. El va agafar per on no cremava i el va alçar com una torxa—. Això els ho hauria de fer pensar dues vegades, abans que intentin fer-nos res. Vinga, nano.

En Mark va mirar la dona, que evidentment tenia mal de cap, i les coses li van començar a quadrar.

—He dit que vinga! —va cridar-li l’Alec.

En aquell moment, una munió de persones va sortir del bosc amb els punys enlaire, cridant. Hi havia dones, homes i nens, tots amb una expressió de ràbia embogida i a la vegada de joia. En Mark, que mai no havia vist una cosa semblant, va entrar en acció: va seguir l’exemple de l’Alec i va agafar un tronc del foc. L’extrem del tronc flamejava mentre el balancejava en l’aire; en Mark el va empunyar com una espasa.

L’onada d’atacants va impactar contra les fileres de cantants: se’ls van abalançar a sobre amb crits de batalla bestials. Dos homes van sortir volant i van anar a petar directament a la foguera. En Mark va veure, horroritzat, com se’ls encenien la roba i els cabells. De la gola, els en sortien crits, mentre maldaven per sortir de les flames, però ja era massa tard. Presos de flames i cremant-se vius, van arrencar a córrer cap al bosc, on semblava evident que provocarien un incendi. En Mark es va tornar a girar per mirar els cantaires. Els estaven apallissant i estrangulant; estava rodejat de caos: era més del que podia assimilar.

—Mark! —va cridar l’Alec prop seu—. No estic segur de si te n’has adonat, però ens estan atacant!

—Sisplau —va xisclar una dona darrere d’en Mark—, porta’m amb tu.

Es va girar ràpidament i va veure que era la dona que havia ordenat que els estomaquessin, i va estar a punt de cremar-la amb la punta de la torxa. Semblava transformada, dòcil. Però abans que li pogués contestar, es van trobar immersos en una baralla a cops de puny on semblava que hi hagués milers de persones. A en Mark, el van estirar i empènyer. El va agafar per sorpresa adonar-se que no només es tractava d’una baralla entre els uns i els altres. Molts dels atacants en realitat s’estaven atonyinant entre si: va veure que una dona queia al foc; els seus xiscles van esquinçar l’aire.

Algú va agafar en Mark per la samarreta i el va estirar cap a un costat. Estava a punt d’etzibar-li la torxa, però es va adonar que era l’Alec.

—Tens el do d’intentar que et matin! —va cridar-li l’home.

—No sabia per on començar ni què fer! —va replicar en Mark.

—De vegades només has d’actuar! —Va deixar-lo anar de la samarreta i van marxar cap a la mateixa direcció: per la pujada, allunyant-se del foc. Però hi havia gent pertot arreu.

En Mark brandava la torxa mentre corria. Però aleshores algú el va placar des de darrere; li va caure el tronc i va topar de cara a terra. Al cap d’un segon, va sentir una patacada, seguida d’un crit de dolor, i el cos li va desaparèixer de sobre. Va mirar amunt i va veure l’Alec abaixant el peu després d’haver clavat una puntada.

—Aixeca’t! —li va cridar. Però quan amb prou feines acabava de dir la darrera paraula, un home i una dona el van tirar a terra.

En Mark es va posar dret, va recollir la torxa i va córrer cap on hi havia l’Alec lluitant amb els dos atacants. Va clavar la punta del tronc incandescent al clatell de l’home, que va cridar, es va agafar el coll i va deixar anar l’Alec. En Mark va estirar el tronc per recuperar-lo i el va brandar tan fort com va poder, fins que va encertar un costat del cap de la dona. L’únic que va poder sentir era el foc que espetarregava, mentre ella perdia l’equilibri i deixava estar l’Alec.

En Mark es va ajupir, va agafar la mà de l’Alec i el va ajudar a posar-se dempeus.

Més gent va córrer cap a ells. Cinc o sis persones, pel cap baix.

En Mark movia el tronc ràpidament, perdent el control i només deixant-se endur per l’instint i l’adrenalina. Va estovar un home, després va tornar a brandar el tronc i va tocar una dona just al nas. El va tirar endavant a un home que anava directe cap a ell; li va clavar la punta del tronc a l’estómac i va veure com se li encenia la roba.

L’Alec estava al costat d’en Mark. Amollava cops de puny, puntades de peu i colzades, alçava persones i les llançava a terra com si fossin bosses d’escombraries. En algun moment havia perdut la torxa; devia estar massa ocupat utilitzant totes dues mans per foragitar els atacants. L’Alec actuava com el soldat que havia estat temps enrere.

A en Mark un braç li va envoltar el coll per darrere i el va començar a estrangular. Va agafar el tronc amb totes dues mans i el va esgrimir enrere, desesperat. Va fallar, ho va tornar a provar, brandant-lo amb totes les miques de força que va poder aplegar, mentre es quedava sense oxigen als pulmons. Va notar la trompada quan hi va haver l’impacte, va sentir el cruixit del cartílag i el crit de l’home. Quan el braç va afluixar la pressió, li va entrar aire fresc al pit.

En Mark va caure a terra, omplint-se els pulmons de vida altre cop. L’Alec estava ajupit per recobrar l’alè. Van tenir un breu moment de treva, però només amb una ullada van comprovar que hi havia més atacants que es dirigien cap a ells.

L’Alec va ajudar en Mark a aixecar-se. Van anar muntanya amunt, mig arrossegant-se i mig enfilant-se cap a la frondositat del bosc. En Mark va sentir crits de persecució rere seu: aquella gent no volia que ningú s’escapés. L’Alec i ell van trobar un lloc més pla i van arrencar a córrer deixant-s’hi la pell. I llavors va ser quan en Mark ho va veure, a uns cent metres.

Gran part del bosc estava cobert de flames.

El foc separava la clariana del seu campament. On hi havien deixat la Trina, la Lana i la Deedee.