Deu

Quan faltaven poques hores perquè el sol es pongués, van arribar al peu del turó, des d’on s’albiraven les barraques i les cabanyes.

En Mark s’havia esquinçat un tros de roba de la part de baix de la samarreta per tapar-se el nas i la boca. Va prémer la mà contra la cara mentre feia l’última pujada abans d’arribar a l’assentament. La pudor era terrible. La podia notar a la llengua: feia olor d’humit, de podrit i de florit. Li baixava a la panxa, com si s’hagués empassat alguna cosa que començava a descompondre’s. Tot i la necessitat de vomitar, feia una passa rere l’altra, esperant amb ànsia veure quines seqüeles terribles havia deixat l’atac.

En Darnell.

En Mark no tenia cap esperança: havia acceptat, afligit, que el seu amic podia ser que fos mort. Però, i la Trina? I la Lana? I la Boirina i el Gripau? Estaven vius? O malalts per culpa d’aquella bogeria de virus? Es va aturar quan l’Alec va allargar una mà i li va tocar el pit.

—A veure, escolta —va dir el veterà, amb la veu ofegada rere el seu tros de tela—. Hem de deixar clares unes quantes coses abans d’arribar allà dalt. No ens hem de deixar emportar per les emocions. Independentment del que veiem, la nostra màxima prioritat és salvar tanta gent com puguem.

En Mark va assentir i va fer l’acció de continuar caminant, però l’Alec el va aturar.

—Mark, necessito saber que tots dos tenim el mateix objectiu. —L’Alec va parlar arrugant el front severament, una mirada que a en Mark li va fer pensar en un professor d’escola preocupat—. Si pugem allà dalt i comencem a abraçar gent i a plorar, i intentem ajudar inútilment gent que no se’n pot sortir, tot perquè deixem que això ens trasbalsi, a la llarga farem més mal que bé. Ho entens? Hem de pensar a llarg termini. I, encara que pugui semblar egoista, primer ens hem de protegir nosaltres. Ho captes? Nosaltres. Només podrem salvar tanta gent com puguem si nosaltres no morim en l’intent.

En Mark el va mirar als ulls i va veure que l’Alec en el fons era dur com una pedra. Sabia que tenia raó. Amb la tauleta, el mapa i el que havien descobert de la gent del Berg, quedava clar que allò formava part d’un pla més gran.

—Mark? —va dir l’Alec, fent espetegar els dits per cridar l’atenció del nano—. Digue’m alguna cosa, company.

—Doncs… què vols dir? —va demanar en Mark—. Que si algú fa pinta de malalt… si de debò aquests dards infecten la gent… no ens hi hem d’acostar?

L’Alec va retrocedir un pas; feia una expressió que en Mark no va saber interpretar.

—Si ho dius així, no sona gaire solidari, però aquesta és la idea. No ens podem arriscar a posar-nos malalts, Mark. No sabem què hi trobarem allà dalt. No sabem de què estem parlant. Només dic que hem d’estar preparats i… i si dubtem d’algú…

—El deixem perquè se’l mengin els animals —va dir en Mark amb una fredor que esperava que ferís l’Alec.

L’exsoldat es va limitar a fer que no amb el cap.

—Encara no sabem què ens trobarem, nano. Vinga, pugem allà dalt i veiem què hi passa. Trobem els nostres amics. Però no siguis burro, és l’únic que dic. No t’apropis a ningú i, sobretot, no toquis res ni ningú, excepte aquesta tela de roba que tens a la cara. Ho entens?

En Mark ho entenia. Com a mínim, tenia sentit mantenir-se a certa distància de la gent que havia rebut dards. «Altament contagiós». Les paraules van tornar a passar-li pel cap i va saber que l’Alec tenia raó.

—Ho entenc. No faré el burro. T’ho prometo. Et seguiré.

Una mirada de compassió va recórrer la cara de l’Alec, cosa que en Mark no havia vist sovint. Als seus ulls hi havia una empatia genuïna.

—Hem anat a l’infern i n’hem tornat, nano. Ho sé. Però això ens ha fet més forts, oi? Farem el que calgui per sobreviure a un altre repte. —Va donar un cop d’ull a l’assentament—. Espero que els nostres amics estiguin bé.

—Jo també —va respondre en Mark. Es va ajustar la màscara de roba que li envoltava la cara.

L’Alec va assentir amb duresa (tornava a tenir el posat professional) i va començar a pujar pel camí. En Mark va recobrar la calma, es va prometre que de moment deixaria de banda les emocions i el va seguir.

Quan tot just acabaven d’arribar al cim de la muntanya, van veure l’origen d’aquella pudor horrorosa.

Un munt de cadàvers.

Als afores del poble, hi havia una estructura de fusta, gran i senzilla, que originàriament estava destinada a proporcionar aixopluc en cas de tempesta, però ara, després de construir edificis més sòlids, havia quedat reconvertida en un magatzem provisional. Tenia tres parets i una part frontal oberta. El sostre era de palla i tenia capes de fang perquè a dins s’hi estigués tan sec com fos possible. Tothom l’anomenava l’Inclinat, perquè, tot i ser força resistent, semblava com si s’inclinés amb el vessant de la muntanya.

Algú havia decidit posar els morts a l’Inclinat.

En Mark estava terroritzat. No ho hauria d’estar: havia vist més morts en tot l’any passat que els que devien haver vist un centenar d’agents funeraris en tota la vida. Però de totes maneres l’impactava.

Pel cap baix, hi havia vint cadàvers estesos l’un al costat de l’altre, que ocupaven tot el terra. La majoria tenien la cara coberta de sang; en tenien al nas, a la boca, als ulls i a les orelles. I, considerant el color de la pell i la pudor, devien haver mort feia un dia o dos. Una inspecció ràpida els va revelar que en Darnell no hi era. Però en Mark no gosava permetre’s tenir esperances. Es va prémer amb força la roba contra el nas i la boca i es va obligar a apartar els ulls d’aquella carnisseria. Trigaria a tornar a fer un mos.

L’Alec no semblava tan afectat. Encara tenia la mirada fixada en els cadàvers i feia un posat més de frustració que no pas de repugnància. Potser volia entrar allà dins, inspeccionar els cadàvers i mirar d’esbrinar què passava, però sabia que no tenia ni cap ni peus.

—Anem al centre —va proposar en Mark—. Busquem els nostres amics.

—Entesos —va respondre l’Alec.

Era un poble fantasma: ple de pols, de fusta resseca i d’aire calent.

Pels carrerons no hi havia ni una ànima, però en Mark va notar diverses mirades furtives provinents de les construccions irregulars. No coneixia tothom de l’assentament, ni de bon tros, però estava segur que algú per força el devia haver reconegut.

—Ei! —el va sobresaltar l’Alec, cridant—. Sóc l’Alec. Que algú surti i ens expliqui què ha passat des que vam marxar!

Una veu lleugerament esmorteïda, que provenia d’algun punt més endavant, va respondre:

—Tothom s’ha tancat a casa des del matí que va venir aquell Berg. Els qui van ajudar la gent a qui havien disparat… la majoria es van posar malalts i també van morir. Només van trigar una mica més.

—Van ser els dards —va contestar l’Alec cridant per assegurar-se que tothom que fos a prop el pogués sentir—. Podria ser un virus. Nosaltres vam pujar al Berg; es va estavellar fa uns dos dies. Vam trobar una caixa amb dards com els que ens van disparar a nosaltres. És molt possible que la gent a qui van disparar dards s’hagués infectat amb… amb alguna cosa.

Des de dins de les cases, es van sentir murmuris i xiuxiuejos, però ningú no va respondre a l’Alec.

Ell es va girar cap a en Mark.

—Ens hem d’alegrar que aquesta gent fos prou llesta per refugiar-se a casa seva. Si hi ha algun tipus de virus, potser això ha evitat que s’hagi escampat com una reguera de pólvora. No se sap mai. Si tothom s’ha tancat a casa i no hi ha ningú més malalt, potser el virus s’ha extingit i aquells pobres desgraciats de l’Inclinat n’han estat les últimes víctimes.

En Mark el va mirar, dubtós.

—No saps com espero que tinguis raó.

Abans que l’Alec pogués respondre, uns passos el van interrompre. Tots dos es van girar cap al centre del poble just a temps de veure que la Trina sortia d’una cantonada corrent cap a ells. Estava bruta i suada; feia cara d’estar angoixada, però se li van il·luminar els ulls en veure en Mark. A ell li va passar el mateix. Semblava que estava sana i estàlvia, cosa que va alleujar en Mark. Corria cap a ell, sense cap intenció d’afluixar el ritme, però l’Alec la va aturar.

Es va posar entre ella i en Mark, estenent els braços. La Trina es va aturar després de fer una patinada.

—Molt bé, nanos —va fer l’Alec—. Anem amb compte abans de començar-nos a fer abraçades. Cal anar amb peus de plom.

En Mark s’esperava que la Trina protestés una mica, però ella va assentir, esbufegant.

—D’acord. Jo només… només estic tan contenta de veure-us aquí. Però correu, que us he d’ensenyar una cosa. Vinga! —Va fer-los senyals amb els braços, va fer mitja volta i se’n va anar corrents per on havia vingut.

En Mark i l’Alec la van seguir sense vacil·lar, corrent pel carrer principal del poble. En Mark va sentir crits ofegats i murmuris, i va veure tot de dits que l’assenyalaven des de les cases tancades i barrades per on passava. Al cap de diversos minuts, la Trina finalment es va aturar davant d’una barraqueta precintada amb tres taulons de fusta, fixats a la porta amb claus.

Havien clavat els claus des de fora.

Hi havia un presoner.

I aquest presoner cridava.