Cinquanta-vuit

El cap d’en Mark va anar a petar contra un esglaó, contra la paret i contra terra. Tot mentre rebia puntades de peu, bufetades i cops de colze. El món s’havia convertit en una bogeria plena de dolor i de giragonses. Quan va parar de fer voltes, la Trina i l’Alec eren damunt del seu pit, i la Deedee, sobre les seves cames; tots es retorçaven per aixecar-se. L’Alec va mirar d’alçar el Transtub maldestrament per disparar, però de sobte un home, que va saltar des de quatre esglaons més amunt, el va placar i el va enviar volant cap a en Mark.

La Trina va allargar la mà cap a la Deedee; la va agafar i li va fer una abraçada fortíssima; van apartar-se del mig de la lluita, just quan un riu de gent va baixar arremolinada. Ben aviat en Mark els va tenir a sobre; n’eren una dotzena o més, que li etzibaven cops de puny, puntades de peu i, pel que semblava, miraven d’espedaçar-lo. En Mark estava desconcertat; tots els seus plans havien quedat per terra i penjaven d’un fil. Va girar el cos i va intentar sortir d’aquella munió de gent, aferrant el Transtub amb totes dues mans per brandar-lo a dreta i esquerra, i treure’s de sobre tota aquella gent.

La Trina va cridar amb una veu punyent:

—Pareu! Que tothom pari i m’escolti!

Les seves paraules van esquinçar l’aire i els crits, els xiscles i els grunys provinents de tota la multitud, embullada en aquell garbuix de cossos que ocupaven les escales de dalt a baix, es van parar en sec. Tots els moviments van cessar. En Mark es va quedar astorat de veure aquell canvi sobtat: va sortir de sota un parell de persones que miraven fixament la Trina, gairebé paralitzades. Es va repenjar a la paret oposada a l’esglaó més baix. La Trina era a la seva esquerra; encara envoltava la Deedee amb els braços; a la dreta, l’Alec també s’havia alliberat.

Tots els ulls fitaven la Trina, com si tingués una mena de poder màgic, hipnòtic. El silenci del soterrani només l’interrompia la respiració feixuga dels qui l’ocupaven.

—M’heu d’escoltar tots —va dir, amb una veu més baixa. Els seus ulls eren erràtics—. Ara sóc dels vostres. Aquests homes ens han vingut a ajudar. Però, perquè ho puguin fer, ens heu de deixar anar.

Es va encetar una remor de murmuris i xiuxiuejos entre tota la gentada. En Mark va observar, amb una fascinació morbosa, que es posaven drets, parlaven en veu baixa els uns amb els altres i semblava que li fessin cas. La gent anava bruta i ensangonada, però va començar a actuar de manera organitzada. En un tres i no res, es van alinear a totes dues bandes de l’escala i van deixar un camí lliure. En Mark veia que els de dalt es comunicaven amb més gent de la casa i anaven fent córrer la veu. Tot es va fer amb reverència.

La Trina es va girar cap a en Mark.

—Guia’ns cap amunt.

Per la mirada que feia, encara no semblava que el reconegués, i això se li va tornar a clavar al cor. No tenia idea de què passava ni de com se les havia manegat perquè aquell mar de bojos li fessin cas, però no pensava esguerrar aquella oportunitat. Es va posar dret d’un bot, preparat per disparar el Transtub en qualsevol moment, sense mostrar-lo obertament com una amenaça. Va mirar l’Alec, que semblava més inquiet del que en Mark l’havia vist mai; una ombra de dubte li ennuvolava els ulls. Va assentir cap al noi perquè passés primer.

En Mark va avançar cap a les escales i es va girar cap a la Trina i la Deedee.

—Pugem, doncs. Vinga, que tot anirà bé. —Mai no havia dit res amb tan poc convenciment.

Elles se li van acostar, preparades per seguir-lo. La Trina tenia la Deedee al davant i li agafava les espatlles. L’Alec es va moure per posar-se just darrere seu.

—Som-hi —va remugar. Els seus ulls negres recorrien d’un cantó a l’altre les rengleres de gent que hi havia a banda i banda de l’escala. I la manera com els mirava ho deia tot: estava totalment segur que allò era una mena de trampa. Tenia el Transtub aferrat amb una mica més de força que en Mark.

Quan va respirar profundament, es va adonar de la pudor de la gent que tenia al voltant; es va girar i va tornar a posar-se de cara a les escales. Va pujar el primer esglaó. Tots els ulls estaven fixats en ell. A la dreta hi havia una dona amb els cabells greixosos i les galtes plenes de morats, que el mirava amb un lleuger somriure de complicitat. A l’esquerra hi havia un adolescent amb la roba esparracada, tot tacat de terra, que també semblava que estigués a punt d’esclafir a riure. Més gent els fitava d’aquella manera; tots tenien els ulls fixats en ell. Estaven quiets i en silenci.

—Que podries continuar? —va xiuxiuejar l’Alec des de darrere.

En Mark va pujar un altre esglaó. El preocupava pujar les escales massa de pressa; era com si la Trina hagués fet entrar els infectats en una mena d’estat de trànsit, i tenia por que qualsevol moviment sobtat trenqués l’encanteri. Va alçar el peu i va pujar un altre esglaó. I després un altre. Va mirar enrere i va veure que la Trina i la Deedee eren just darrere seu; l’Alec els seguia a la cua. El veterà li va llançar una mirada que volia dir que estava molt descontent amb la lentitud amb la qual avançaven.

En Mark va pujar un altre esglaó i després un altre; les mirades dels desconeguts li feien venir calfreds a la pell i a l’espinada. Els somriures s’estaven tornant més amples i més esgarrifosos.

Quan havien recorregut dos terços de l’escala, va sentir la veu d’una dona darrere seu.

—Maca. Que maca.

Es va girar i va veure que la dona donava copets al cap de la Deedee; l’amoixava com si fos un animal del zoològic. La cara de la nena estava impregnada de terror.

—Quina nena més maca —va dir la dona—. Te’m menjaria. Amb patates. Sí. Que dolça.

En Mark va tornar a mirar endavant, repugnat. Notava un pes al pit, com si alguna cosa li volgués sortir de dins. Quan tot just acabava de fer una altra passa, un home va allargar el braç i li va tocar l’espatlla amb un dit.

—Un noi fort i bo, això és el que ets —va dir el desconegut—. Segur que la teva mare està molt orgullosa de tu, oi?

En Mark el va ignorar i va pujar un altre esglaó. Aquesta vegada, la gent de tots dos costats de l’escala li va posar les mans al cos, però no de manera amenaçadora, sinó que només li feia un toc suau. Una altra passa. Una dona es va allunyar de la paret i va envoltar-li el coll amb els braços: li va fer una abraçada ràpida i intensa. Aleshores, el va deixar anar i va recular fins a la posició inicial. Un somriure embruixat li deformava les faccions.

La repugnància l’envaïa. No podia suportar ser en aquella casa ni un minut més. Va engegar la prudència a pastar fang, va allargar el braç enrere i va agafar la mà de la Deedee; aleshores, va començar a pujar les escales més de pressa. Podia sentir les passes de l’Alec a la rereguarda.

Al principi, als infectats aquella pressa sobtada els va agafar per sorpresa i es van quedar desconcertats. En Mark va arribar fins a dalt, va travessar la porta d’entrada, deixant enrere les cares embruixades que els miraven des de totes dues bandes de l’escala, i va arribar al passadís. La casa estava plena de gom a gom; hi havia gent pertot arreu, amb pals, bats i ganivets. Però al mig hi havia un camí lliure que conduïa a la porta d’entrada. En Mark no va vacil·lar: va començar a córrer cap a la sortida, estirant la Deedee darrere seu.

Abans que esclatés el desori, van poder recórrer la meitat del tram. Tots els ocupants de la casa van bramar alhora, van formar un eixam i es van abraonar sobre en Mark i els seus amics. En Mark es va deixar anar de la mà de la Deedee i la va veure desaparèixer entre la multitud, amb uns plors dolços i febles, com els d’un àngel entre dimonis.