Trenta-sis

En Mark es va despertar tremolant en la foscor absoluta.

Tenia el cos entumit; es va moure i la llitera va cruixir mentre s’intentava posar còmode i trobar una postura amb la qual no es notés els músculs adolorits. Sentia els roncs forts tant de l’Alec com de l’Anton. Com era d’esperar, l’Alec no havia durat gaire a la primera guàrdia.

Per fi va trobar la postura, de panxa enlaire. Se li n’havia anat la son i no podia sinó esperar que el seu amic es llevés. El deixaria descansar tant com pogués; segurament ho necessitarien.

El somni li havia semblat molt vívid, molt real. Encara tenia el cor accelerat de la vivència frenètica, com si l’hagués reviscut de debò. Notava l’aigua infecta a la llengua i les cremades a la pell. Va recordar la pujada interminable pel tram d’escales que va venir després, les giragonses i els marejos de tant girar una vegada i una altra. Amb la força soscavada i el dolor de l’aigua bullent, no sabia com s’ho havia fet per mantenir el ritme dels altres. Però van pujar i pujar mentre l’aigua s’alçava sota seu. No oblidaria mai la sensació de mirar per sobre la barana, cap al cúmul d’aigua embrutida que ascendia ràpidament, pensant que la vida se li escolava per moments.

Aquell dia l’Alec els va salvar. Havien passat les dues setmanes següents en aquell gratacel, i de seguida es van adonar que encara no podrien anar a buscar la gent que estimaven. La calor, la radiació i l’aigua els ho impedien. Va ser llavors quan en Mark va començar a perdre l’esperança de trobar la seva família.

El Lincoln Building. Un lloc que estava infestat dels seus propis malsons. Es van quedar tan a prop del centre de l’edifici com van poder, als passadissos centrals, per protegir-se de la radiació despietada del sol. Tot i això, aquells primers mesos tots es van trobar malament.

Va sentir un grunyit provinent de la llitera de l’Alec, cosa que va foragitar aquells pensaments i els va arraconar cap al fons de la ment, per on sortirien més tard per turmentar-lo. Però aquella sensació de terror que havia viscut en aquells últims moments del túnel del Sub Trans no desapareixeria, persistiria al seu cap com el fum d’un foc extingit.

—Oh… merda —va dir l’Alec.

En Mark es va incorporar sobre el colze, mirant en direcció al seu amic:

—Què?

—No em volia adormir. Quin tros de soldat que estic fet. I m’he deixat el collons de tauleta encès. Ja ens podem oblidar de tornar-la a fer servir.

—Bah, segur que de totes maneres la bateria ja s’havia esgotat —va dir en Mark. Tot i que, en realitat, en aquell moment ho hauria donat tot per tenir la brillantor de la tauleta ni que fos cinc minuts més.

L’Alec va remugar i en Mark va sentir els cruixits de la llitera mentre el veterà s’aixecava.

—Hem de trobar els companys d’aquest paio. Ha dit que tenien una reunió sota el búnquer, o sigui que hem de trobar unes escales per baixar-hi.

—I què en fem, d’ell? —En Mark va assenyalar l’Anton, oblidant-se per un segon que l’Alec no el podia veure en la foscor.

—Deixa que dormi tranquil i que pari de pensar en tots els mals. Som-hi.

En Mark va trigar uns segons a orientar-se, es va aixecar i va anar palpant el final de la llitera fins que va arribar al mig del passadís de l’habitació.

—Quanta estona creus que hem dormit? —va preguntar.

—Ni idea —va respondre l’Alec—. Potser dues hores?

Van passar els minuts següents avançant a poc a poc per l’habitació i sortint fins al passadís. El llum de sobre la porta encara parpellejava una mica, però era suficient per veure-s’hi. Al final van localitzar les escales que l’Alec esperava trobar. Només de veure-les, encara que amb prou feines discernís línies desdibuixades i ombres que descendien cap a la foscor, en Mark va recordar la inundació i la correguda de bojos que havien hagut de fer escales amunt pel gratacel. Aquell dia els havia anat de poc. Si hagués sabut que després els tocaria viure tot això, igualment hauria lluitat tant per sobreviure?

«Sí», es va dir a ell mateix. Sí que ho hauria fet. I trobaria la Trina i no tornaria a estar amb l’aigua al coll. Una mica més i es posa a riure de la seva broma.

—Vinga, posem-nos-hi —va xiuxiuejar l’Alec mentre començava a anar escales avall.

En Mark el va seguir, decidit a deixar de recrear-se en el passat. S’havia de concentrar en el futur o no hi arribaria mai.

El tram d’escales només baixava tres pisos, però no van trobar cap sortida fins que no van haver arribat a baix de tot. Van empènyer la porta i es van trobar en un altre passadís. Per fi havien arribat a una secció del búnquer que utilitzava els generadors de dalt: el passadís estava il·luminat amb una línia de llums que recorrien el sostre. A diferència del passadís per on havien vingut, aquest no era recte.

En Mark va donar un cop d’ull a l’Alec i tots dos van avançar pel passadís. Les parets estaven plenes de portes, però l’Alec va proposar que esbrinessin la llargada del passadís abans de mirar d’endinsar-s’hi. S’hi van esmunyir, fent el mínim soroll possible, i no van trigar gaire a veure que el passadís era una mitja lluna enorme.

Quan n’havien travessat més o menys la meitat, en Mark va sentir veus i aleshores en va veure l’origen: més endavant, a l’esquerra, hi havia unes portes de vaivé; una estava del tot oberta. Els sons provenien d’allà, fos el que fos el que hi passés. Semblava una mena de reunió; se sentien homes i dones parlant alhora, de manera que en Mark no podia discernir ni una paraula del que deien. Era la reunió que els havia dit l’Anton; eren els seus companys.

L’Alec va alentir la marxa a mesura que s’apropaven a la sala, i va avançar pas a pas, amb cura, fins que hi va ser ben bé al costat, amb l’esquena contra la porta tancada. Es va girar per mirar en Mark, va arronsar les espatlles com dient «o ara o mai», va estirar el coll cap a l’obertura i s’hi va inclinar per donar-hi una ullada. En Mark va contenir la respiració, tenint massa present el fet que no duien cap arma.

L’Alec va treure el cap de la porta i va avançar un parell de passes cap a en Mark.

—És un auditori. És força gran; hi ha unes dues-centes cadires, potser. Tots són al final mirant un paio que hi ha a la tarima.

—Quants n’hi ha? —va mussitar en Mark.

—Almenys quaranta. Potser cinquanta. Pel que veig, les nostres amigues no hi són. Sembla que estiguin discutint alguna cosa, però no sé què diuen.

—I què fem? —va demanar en Mark—. Continuem? Aquest passadís no pot ser gaire més llarg.

—Si ens posem de quatre grapes i ens arrosseguem, podrem arribar fins al fons. Ens podem amagar en un racó de la dreta. Crec que hauríem de sentir què diu aquesta gent.

En Mark hi va estar d’acord. No sabien qui era aquella gent ni què pretenien, però semblava l’única manera d’esbrinar-ho. Com a mínim, la manera més segura.

—D’acord, fem-ho.

Es van posar de quatre grapes i es van preparar; en Mark era just darrere l’Alec. El soldat va treure el cap per la porta i va començar a gatejar dins la sala. En Mark el va seguir, tot i que la immensitat de l’auditori el va fer sentir com si anés despullat. Però al darrere no hi havia ningú: les veus venien totes de baix i sonaven prou lluny. I, si s’havia de jutjar pel fet que semblava que tots parlessin alhora, en Mark tenia la sensació que no estaven pendents de si hi podia haver intrusos.

L’Alec va recórrer la darrera fila, amb el costat premut contra els plàstics negres de les cadires, fins que va arribar a la banda dreta de la sala, que tenia una cantonada a les fosques. Es va aturar i es va situar amb les cames encreuades i el cos entre l’espai que hi havia entre la darrera cadira i la paret. En Mark va anar a seure al seu costat. Es va haver d’entatxonar i es va quedar en una postura incòmoda, per amagar-se tant com pogués.

L’Alec es va aixecar una mica per mirar per sobre la cadira que tenien al davant, però es va tornar a arrupir de seguida.

—No puc veure gran cosa. Sembla que esperen que algú comenci. O potser estan fent una pausa. No ho sé.

En Mark va tancar els ulls i va recolzar el cap sobre la paret. Es van quedar asseguts allà una bona estona, que a en Mark li va semblar una eternitat. Pel cap baix, van passar deu minuts insuportables sense cap canvi aparent. Només el murmuri de converses solapades.

Però, de cop i volta, li va semblar notar un moviment i es va quedar sense alè. Un home havia entrat a l’auditori des del passadís, ràpid com un llampec, i havia començat a baixar fins a la part de davant. En Mark va respirar alleujat en adonar-se que no l’havien vist.

Tothom va callar i es va quedar immòbil; la sala es va sumir en un silenci gairebé inquietant. En Mark li podia sentir les passes i tot, mentre arribava al final de la sala i pujava les escales fins a la tarima.

—Ja me n’encarrego jo, Stanley —va fer una veu greu, que va ressonar per tot el sostre, malgrat que havia parlat amb suavitat. L’acústica.

—Gràcies, Bruce —va respondre l’Stanley, un home amb una veu molt més aguda—. Presteu-li tota l’atenció.

Es va sentir el so d’algú que baixava les escales i després els cruixits d’algú que seia en una de les cadires. Quan es va tornar a fer silenci, el nouvingut va començar a parlar:

—Vinga, comencem, gent. No trigarem gaire a perdre el cap.