Vint

Al Lincoln Building, un dels edificis més alts, nous i imponents de Nova York. Un dels pocs amb accés directe al sistema del Sub Trans.

Allà és on l’Alec no para de dir-los que han d’anar. Diu que té un mapa complet del Sub Trans al telèfon, però està visiblement preocupat per si aconseguiran arribar-hi a temps. Abans d’emprendre la marxa, en Mark ha pogut veure, malgrat la poca llum, que l’Alec ho dubta seriosament, cosa que és incoherent amb la imatge general d’home dur que projecta. En Mark hauria jurat que el veterà podria ser en una gàbia amb dotze lleons afamats i només esbossaria un somriure mentre decidís quin mataria primer.

«El Lincoln Building», es diu en Mark. «Arriba-hi; després podràs anar a buscar la teva família».

Tots corren per un dels innombrables túnels de sota la ciutat, aparentment interminables. L’Alec va al capdavant, després el segueix la dona amb qui ell ha dit que ha tingut el plaer de treballar durant una dotzena d’anys: la Lana. Un noi de més o menys l’edat d’en Mark que es diu Darnell és el següent, i després hi ha una noia que es diu Boirina, una altra adolescent, però més gran, potser d’uns divuit anys, i finalment un paio, també més gran que en Mark, però baixet i carregat de músculs. La Boirina l’anomena Gripau, i de fet sembla que a ell aquest sobrenom li agrada. Els següents són en Mark i la Trina, seguits d’un noi que es diu Baxter, que va a la cua de tot. En Baxter és el més petit de tots, potser té tretze anys, però a en Mark li sembla un nano dur. Ha insistit d’anar al darrere, perquè ha dit que volia protegir tothom de qualsevol sorpresa.

Mentre corren, en Mark té l’esperança de tenir prou temps de vida per fer-se amic d’aquest noi.

—Espero que sàpiga el que es fa —li diu la Trina fluixet. Corren l’un al costat de l’altre, i en Mark es troba pensant ridículament que seria maco que tots dos estiguessin a la platja, amb la posta de sol reflectida sobre l’aigua. Dóna gràcies al cel que la Trina no li pugui llegir el pensament.

—Ho sap —insisteix en Mark. Tampoc no vol que ella vegi que pràcticament tremola de por pel que podria passar en qualsevol moment, cosa que li dificulta córrer. Té quasi disset anys de vida i mai no havia sabut que era un covard.

—Un tsunami. —La Trina ho diu com si fos la cosa més malèfica del món—. Estem dins del sistema de túnels del Sub Trans de Nova York i se suposa que el tsunami és el que més ens ha de preocupar. Un tsunami, de debò?

—Estem sota terra —respon en Mark—. I la nostra ciutat queda just al costat del mar, en cas que te n’hagis oblidat. L’aigua baixa cap avall. Ja m’entens, per la gravetat i tota la pesca.

Sent que ella el fulmina amb la mirada i és conscient que s’ho mereix. Deu ser que els nervis el comencen a irritar i per això s’ha passat de llest. Mira de salvar-se de l’única manera que sap: sent sincer.

—Em sap greu —xiuxiueja. Córrer tant també l’està afectant i el fa panteixar—. És que estic cagat de por. Em sap molt de greu.

—No passa res. No ho deia com una pregunta. Jo només… No ho sé. Només volia dir que això és una bogeria, suposo. Erupcions solars i tsunamis. Fa unes quantes hores aquestes paraules ni se m’haurien acudit. Ni de bon tros.

—És una merda —és el millor que li surt dir a en Mark. Ja no en vol parlar més: com més ho fan, més se li regira l’estómac per l’angoixa i la preocupació.

L’Alec minora la marxa quan arriben al final de l’últim túnel. S’atura i es gira per mirar-los. Tothom esbufega i en Mark té tot el cos amarat de suor.

—Ara hem de passar a través d’una de les seccions més noves del Sub Trans —fa l’Alec—. Segur que hi haurà gent, i vés a saber quin humor gastaran. De vegades la gent és fotudament desagradable quan es pensa que el món s’acaba.

Ara que el grupet està deixant d’esbufegar, en Mark pot sentir vagament sons provinents de darrere del seu líder: la bullícia de tota una gentada; persones que parlen i fan sarau. També s’hi barregen uns quants sorolls pertorbadors: xiscles en la llunyania, plors i gemecs. El seu petit magatzem, aïllat, fred i humit, ja no sembla tan mala cosa.

La Lana continua la conversa en la mateixa línia que l’Alec:

—Només l’hem de travessar. Hem de caminar ràpid, però no feu la sensació que sabeu on aneu. No podem permetre’ns portar res: deixeu tot el que porteu a les mans i a les butxaques o correrem el risc que ens ataquin. Ja trobarem alguna cosa al Lincoln Building.

Uns quants d’ells porten paquets de menjar que hi havia a la capsa que la Trina ha trobat abans. Els deixen a terra. L’acció sembla que xucli una mica de vida a la Trina.

—Creuarem aquesta porta —diu l’Alec, mentre mira el telèfon; la bateria se li deu estar a punt d’esgotar—. I després saltarem a la via. Si ens mantenim allunyats de l’andana, potser ens trobarem menys gent pel camí. Tirarem recte gairebé un quilòmetre i després pujarem per l’escala que dóna al Lincoln Building. I el bèstia s’enfila fins al norantè pis. És l’única possibilitat que tenim.

En Mark dóna un cop d’ull ràpid al voltant i veu que els altres estan inquiets i nerviosos. El Gripau va fent saltets amunt i avall, cosa que sembla ridículament apropiat.

—Som-hi —fa l’Alec—. Mantingueu-vos a prop, ben junts. Defenseu-vos fins a la mort.

La Trina fa un grunyit en sentir això, i en Mark realment desitjaria que el veterà no ho hagués dit.

—Vinga, vinga, vinga! —crida la Lana; podria ser que en Mark mai no arribés a saber si ho fa per neguit o per encoratjar-los.

L’Alec obre la porta i la creua. Els altres el segueixen mentre els inunda una onada de calor. En Mark sent com si li cremessin l’oxigen del pit; malda per respirar fins que s’hi acaba acostumant.

Entra al túnel més gran, just darrere de la Trina. Són en una passarel·la estreta, una mica elevada respecte de les vies dels trens: l’Alec i la Lana ja han saltat i ajuden els altres a baixar a la via. Un per un, s’agafen les mans, baixen de la passarel·la, aterren a la via amb un cop sec i una estrebada a les cames. En Mark mira amunt. La llum vessa per les escales que condueixen al món devastat que hi ha a sobre. Inspecciona la gent que s’arremolina a l’andana de davant seu; tothom té la mirada fixa en els nous que arriben.

El que en Mark veu allà dalt fa que se li aturi el cor.

El lloc està ple de gom a gom. Almenys la meitat de la gent té algun tipus de ferida. Talls. Cremades terribles. Hi ha gent a terra que crida. Nens de totes les edats, molts dels quals també estan ferits. Això és el que més dol a en Mark. En un lloc, hi ha dos homes que es barallen d’una manera brutal, s’atonyinen i s’esgarrapen. Ningú no mou ni un dit per separar-los. Hi ha una dona desplomada a la vora de l’andana, que no té cara, sinó pell fosa i sang. En Mark sent com si hagués vist l’infern.

—Camineu —ordena l’Alec un cop tothom és a la via.

Ho fan, mantenint-se tan a prop i tan junts com poden. En Mark té la Trina a l’esquerra i el noi que es diu Baxter a la dreta. El nen sembla terroritzat i en Mark vol dir alguna cosa per fer-lo sentir millor, però no troba les paraules. De totes maneres, serien paraules buides. L’Alec i la Lana estan just davant d’en Mark; el seu llenguatge corporal desafia qualsevol que sigui prou estúpid per encarar-s’hi.

Quan ja han recorregut mitja andana, dos homes i una dona salten a la via, els intercepten i els forcen a aturar-se. Els desconeguts van bruts però fan pinta de no estar ferits. Físicament, almenys. Als ulls els ronden les coses que han vist.

—I on us penseu que aneu? —pregunta la dona.

—Sí —afegeix un dels seus amics—. Sembleu superimportants. Hi ha algun lloc on anar que nosaltres no sapiguem?

L’altre home s’acosta a l’Alec.

—No sé si te n’has adonat o no, però el sol ha decidit escopir-nos. Hi ha gent morta, senyor. Molta gent. I no m’agrada que pensis que pots passar per aquí fent veure que tot va bé.

Unes quantes persones més baixen de l’andana, congregant-se darrere dels primers tres desconeguts. Bloquejant-los el pas.

—Mirem si tenen menjar! —crida algú.

L’Alec agafa impuls i etziba un cop de puny a l’home que té al davant. El cap se li tira enrere i li raja sang del nas; cau a terra desplomat. És tan sobtat i xocant que ningú no es mou durant uns instants.

Es desencadena el caos. Els punys volen, els peus donen puntades, els dits agafen cabells i els estiren. A en Mark li donen un cop de puny just quan veu que un home estira la Trina. La ràbia s’apodera d’ell i ataca qui sigui que li hagi pegat, brandant els braços com un boig fins que encerta dos cops de puny. Llavors empeny el paio i veu un home damunt de la Trina: forcegen a terra; ell mira de dominar-li els braços mentre ella intenta treure-se’l de sobre desesperadament.

En Mark hi arriba d’una revolada, llançant tot el pes contra l’home. Cauen rodolant a terra, apartats de la Trina. L’home etziba un cop de puny a en Mark i en Mark l’hi torna; amb prou feines nota on li han pegat. Després no se sap on comença el cos de l’un ni on acaba el de l’altre, es retorcen, els braços van amunt i avall i els peus donen puntades. En Mark s’allibera, s’arrossega i mira si la Trina està bé. S’ha aixecat, corre cap allà i dóna una puntada a la cara del seu atacant, però rellisca en fer-ho i cau d’esquena. El desconegut va cap a ella, però en Mark torna a tirar-se-li a sobre i li enfonsa l’espatlla a la panxa. L’home gruny i es queda fet una bola, mentre en Mark s’aixeca i agafa la Trina de la mà. Tots dos surten d’aquella multitud, a empentes i rodolons, i miren com els va als altres.

Tothom encara s’està barallant, però almenys ningú més de l’andana no s’hi ha afegit. En Mark veu que el Gripau amolla un cop de puny a un home; l’Alec i la Lana es barallen amb un home i una dona que volien estovar la Boirina i en Baxter. Dues persones més fugen del grup. Podria ser que aviat s’acabés aquell batibull.

Llavors és quan passa.

Se sent un brunzit, baixet al principi, però que comença a augmentar de volum. El túnel tremola lleugerament. Immediatament totes les baralles s’aturen, la gent es posa dreta i mira al voltant. En Mark fa el mateix, intentant trobar la font del soroll. Encara agafa la mà de la Trina.

—Què és això? —crida ella.

En Mark mou el cap; continua recorrent tots els racons del túnel amb la mirada. El terra vibra sota els seus peus i el brunzit pren força i es converteix indiscutiblement en un rugit. En Mark fixa els ulls en les escales de l’andana del Sub Trans que porten amunt, just quan esclaten els xiscles: milions i milions de xiscles i una munió de moviments de la multitud, presa del pànic.

Una enorme paret d’aigua bruta baixa pels esgraons.