Cinc

En Mark variava el ritme, accelerava i alentia la marxa, esquivant els dards a dreta i a esquerra, avançant cap a l’Alec. Els dards espetegaven a terra, prop dels seus peus; un segon dard va impactar contra l’escut improvisat. Mentre corria a camp obert, l’Alec —encara agafant fermament els rifles— va anar directe al mig de la clariana. Gairebé van xocar l’un contra l’altre; tenien el Berg a sobre i en Mark de seguida es va arrupir per mirar de cobrir-los a tots dos amb l’escut.

Els ulls de l’Alec flamejaven amb força i determinació. De sobte semblava vint anys més jove, independentment de si tenia cabells grisos o no.

—Ens hem d’afanyar! —va cridar—. Abans que aquesta cosa decideixi enlairar-se!

Els propulsors flamejaven damunt seu i els dards continuaven impactant contra la gent del voltant. Els crits eren terribles.

—Què faig? —va bramar en Mark. La barreja d’adrenalina i terror, que ara ja li resultava familiar, li recorria el cos mentre esperava les ordres del seu amic.

—Tu em cobreixes; amb això.

L’Alec es va posar els rifles sota el braç i, de darrere els pantalons, va treure’n una pistola d’un negre apagat que en Mark no havia vist mai. No hi havia temps per dubtar. En Mark va agafar l’arma amb la mà que tenia lliure i pel pes va saber que estava carregada. Un dard va impactar contra la fusta mentre ell armava la pistola. I després un altre. Els desconeguts del Berg s’havien adonat que hi havia dues persones al mig de la clariana que s’estaven organitzant. El terra es va omplir de dards com si de sobte caigués una pedregada.

—Dispara, nano! —va bramar l’Alec—. I apunta bé, perquè només tenim dotze bales. No fallis. Ara!

Just llavors, l’Alec va córrer uns tres metres. En Mark va apuntar a la gent de l’escotilla del Berg i va disparar dos trets breus, conscient que necessitava cridar l’atenció immediatament perquè no veiessin l’Alec. Les tres granotes verdes van recular una mica i es van posar de genolls, ajupint-se perquè la rampa metàl·lica quedés entre ells i el tirador. Un d’ells es va girar i va grimpar fins a la nau.

En Mark va deixar l’escut de fusta al costat. Va agafar fermament l’arma amb totes dues mans i es va concentrar. Un cap va sobresortir d’esquitllentes per un cantó de l’escotilla i en Mark el va posar ràpidament al punt de mira i li va disparar un tret. Amb el retrocés li van recular les mans, però va veure la boirina vermella, una ruixada de sang en l’aire; un cos va caure de la rampa i va xocar contra un grup de tres persones que eren a sota. Quan la gent va veure el que passava, van sorgir onades noves de crits de totes direccions.

A l’escotilla del Berg va aparèixer un braç estès que subjectava l’arma tubular per disparar dards a l’atzar. En Mark va prémer el gallet, va sentir un xiulet agut mentre la bala impactava contra l’artefacte de metall i va veure que l’arma queia a terra. Una dona la va recollir i la va començar a inspeccionar, intentant esbrinar com funcionava per fer-la servir. Això només podia millorar.

En Mark va arriscar-se a donar un cop d’ull a l’Alec. Subjectava l’arma de garfi com si fos un mariner a punt de matar una balena amb un arpó. Es va sentir pum i de sobte el garfi va sortir volant cap al Berg; la corda giravoltava rere seu com si fos un rastre de fum. El garfi va repicar contra un dels eixos hidràulics que mantenien l’escotilla oberta i s’hi va aferrar. L’Alec va tensar la corda.

—Passa’m l’arma! —li va cridar el soldat.

En Mark va mirar amunt per assegurar-se que no havia tornat a aparèixer ningú de dins per disparar una altra pluja de dards, va arrencar a córrer cap a l’Alec i li va allargar la pistola. L’Alec amb prou feines l’havia acabat d’agafar quan en Mark va sentir un clic: l’Alec havia disparat cap al cel; l’arpó el conduïa cap al Berg suspès en l’aire estirant-lo per la corda. Amb una mà s’agafava a l’arma garfi i amb l’altra apuntava la pistola cap amunt. Tan bon punt el va veure enfilar-se a l’escotilla, es van sentir tres trets molt seguits. En Mark va veure com l’Alec desapareixia per la rampa; l’últim que li va poder entreveure van ser els peus, que va perdre de vista. Uns quants segons més tard, un altre cos amb una granota verda va sortir disparat i va anar a petar a terra.

—L’altre garfi! —va bramar l’Alec—. Afanya’t, abans que en vinguin més o que la nau s’enlairi! —No va esperar una resposta abans de girar-se i encarar el Berg.

El cor d’en Mark es va accelerar, gairebé li feia mal, de tan de pressa com li bategava contra les costelles. Va mirar al voltant, va trobar l’altre arpó enorme a terra, on l’Alec l’havia deixat. En Mark el va recollir, el va inspeccionar i va notar una onada de por en pensar que no sabria com utilitzar aquell trasto.

—Tu només apunta aquí! —va cridar l’Alec des de dalt—. Si no s’enganxa, ja ho lligaré jo. Espavila’t!

En Mark el va subjectar com si fos un rifle i el va apuntar directament al mig de l’escotilla. Va prémer el gallet. El retrocés era fort, però aquesta vegada s’hi va recolzar; va notar l’estrebada de dolor a l’espatlla. El garfi i la corda van anar en direcció al Berg i van anar a petar per sobre la vora de l’escotilla oberta. El garfi va repicar i va lliscar enrere, però l’Alec el va encalçar just a temps. En Mark va veure que l’Alec corria cap a un dels eixos hidràulics i hi lligava el garfi ben fort.

—Molt bé! —va fer l’Alec—. Pitja el botó verd de…

La frase va quedar tallada perquè els motors del Berg van rugir més fort i la nau va començar a fer giragonses en l’aire. En Mark va subjectar l’extrem de l’arpó just quan deixava de tocar de peus a terra i s’enlairava cap al cel. Va sentir que la Trina cridava des de sota, però el terra quedava lluny i la gent s’empetitia per segons. La por s’apoderava d’en Mark mentre continuava agafant-se, fent tanta força amb els dits que els artells li quedaven blancs com els ossos. Mirar avall li feia rodar el cap i li regirava l’estómac, de manera que es va obligar a mirar l’escotilla.

L’Alec s’estava tornant a enfilar a la vora de la rampa: havia anat de poc que no sortís volant i es matés. Es va arrossegar com va poder cap a un lloc segur, utilitzant la mateixa corda de la qual penjava la vida d’en Mark. Llavors, de bocaterrosa i amb els ulls oberts de bat a bat, va mirar avall, cap a en Mark.

—Busca el botó verd, Mark! —va cridar—. Pitja’l!

L’aire sacsejava el cos d’en Mark amb força; el vent es combinava amb la potència dels propulsors. El Berg pujava; ara eren almenys a cinquanta metres de terra i es movien endavant, cap als arbres. Xocarien contra en Mark en qüestió de segons, el farien miques o el farien desprendre de la corda. Va continuar engrapat a la corda mentre buscava desesperadament el botó de l’arpó.

Allà el tenia, a pocs centímetres del gallet que havia disparat el garfi i la corda. Detestava deixar-se anar, ni que fos per un segon, però va centrar tots els esforços en la mà dreta, va prémer els dits encara amb més força i va intentar pitjar el botó amb la mà esquerra. Tot el seu cos es va moure endavant i endarrere, balancejant-se contra el vent i sacsejant-se a cada estrebada del Berg. Les capçades dels pins i dels roures van entrar en joc. No podia aconseguir prou equilibri per prémer el botó.

De sobte hi va haver un estrèpit, un so metàl·lic i un xerric sobre seu; va mirar amunt. L’escotilla s’estava tancant.