Tretze

—Que tothom surti d’aquí! —va cridar la Lana—. Fora! Ara!

En Mark havia emmudit. Volia fer exactament el contrari del que li havien manat. Volia ajudar la seva amiga.

—Sortiu a fora. Llavors en parlarem! —va insistir la Lana. Va assenyalar la porta amb el dit.

—Sortiu —va fer la Boirina amb una veueta—. Feu el que diu.

En Mark i la Trina van intercanviar una mirada, però ella només va vacil·lar un instant abans d’anar cap a la porta. L’Alec i la Lana van seguir-la immediatament.

En Mark es va girar per marxar, però aleshores es va adonar que el Gripau estava immòbil.

—Eh, vinga, nano. Sortim a fora i parlem-ne. Boirina, digue-l’hi.

—Té raó, Gripauet —va dir ella. Va deixar lliscar la motxilla a terra i s’hi va asseure al costat. En Mark no es podia creure com de ràpid havia passat d’estar totalment bé a estar literalment a terra, massa dèbil per quedar-se dempeus—. Sortiu i deixeu-me veure com va. Potser només és mal de panxa. —Però en Mark veia que no s’ho creia ni ella.

—No podem continuar abandonant la gent —va dir el Gripau, fulminant en Mark amb la mirada.

—A qui li importa què facis, si et fa acabar mort! —el va rebatre la Boirina—. Com et sentiries si fos al revés? Voldries que jo me n’anés. O sigui que vés-te’n! —Això va semblar que li xuclava un munt d’energia; va tenir una baixada que gairebé la va deixar estirada a terra.

—Vinga —va dir en Mark—, no l’estem abandonant. Només estem sortint a fora per parlar.

El Gripau va sortir de la Barraca, rumorejant fins que van ser a fora.

—Tot això és molt fotut. Però molt fotut.

En Mark va mirar la Boirina, però ella tenia els ulls fixats a terra i respirava fondo.

—Ho sento —va ser l’únic que va poder dir. I llavors va anar fins on hi havia els altres.

Van decidir donar-li una hora. Veurien què passava. Veurien si millorava o si empitjorava.

O si es quedava igual.

Va ser una hora que els va fer parar bojos a tots. En Mark no podia estar-se quiet. Caminava amunt i avall, davant de la Barraca; el preocupaven moltes coses. La idea que un virus estigués envaint el seu cos, o el cos de la Trina, era insuportable. Ho volia saber. Ara. Era tan aclaparador que es va adonar que s’havia oblidat que era molt probable que la Boirina el tingués i que es morís aviat.

—Crec que hem de canviar de perspectiva —va dir la Lana quan s’acostava el final de l’hora que havien pactat. La Boirina no havia millorat ni empitjorat: continuava estirada a terra, a la Barraca, respirant compassadament. Sense moure’s. Sense parlar.

—Què vols dir? —va demanar en Mark. Va agrair que el silenci s’hagués trencat.

—En Darnell i la Boirina són la prova que, sigui com sigui aquesta malaltia, no necessàriament té un efecte immediat.

L’Alec hi va intervenir:

—Jo crec que hauríem d’aprofitar el temps que tenim. Hauríem d’anar fins on indica el mapa. I ho hem de fer tan aviat com puguem. —Va abaixar la veu i va afegir—: Em sap greu, però hem d’anar-nos-en d’aquí, i el millor lloc és on puguem esbrinar el que passa. El que ha provocat tot això és el que hi havia en aquells dards, i per això hem d’anar al lloc d’on han sortit. Potser hi trobem alguna cosa, potser una medecina que curi aquesta malaltia. Qui sap…

Ho va dir amb una mica de fredor, amb duresa. Però en Mark no podia no coincidir amb ell. Sentia que havia de marxar d’allà, com a mínim.

—No podem deixar la Boirina —va dir la Trina. Però no ho va dir amb gaire convicció.

—No tenim cap alternativa —va replicar l’Alec.

La Lana es va aixecar del lloc on havia estat asseguda repenjada a la paret i es va espolsar els pantalons.

—No ens hem de carregar la culpa —va murmurar—. Preguntem-l’hi a la Boirina. S’ho mereix. I deixem que ella decideixi.

En Mark va arquejar les celles i va mirar els altres, que feien el mateix.

La Lana es va prendre aquest gest com un sí i va anar fins a la porta oberta de la Barraca. Sense entrar-hi, va picar el marc de la porta i va parlar ben alt:

—Boirina? Com va per aquí?

En Mark estava assegut a terra, en un lloc des d’on podia veure l’interior de la Barraca. La Boirina estava estirada panxa enlaire però es va girar a poc a poc per mirar-los.

—Nois, heu de marxar —va dir amb una veueta—. Alguna cosa de dins del cap no em rutlla. Sento com si hi tingués bitxos que se m’estan menjant el cervell. —Va respirar fondo diverses vegades, com si haver dit tot allò li hagués soscavat la força.

—Però, bonica, com vols que et deixem aquí tota sola? —va preguntar la Lana.

—No em feu parlar més. Marxeu i prou. —Va respirar fondo una altra vegada. En Mark li podia veure el dolor als ulls.

La Lana es va girar cap als altres.

—La Boirina diu que hem de marxar.

En Mark sabia que s’havien endurit; ho havien hagut de fer, per sobreviure al món des que les erupcions solars ho havien arrasat tot. Però aquesta era la primera vegada que s’havien d’enfrontar a deixar algú que encara semblava ben viu. Tant si ho havia decidit la Boirina com si no, va pensar que la culpa el corsecaria.

Quan va mirar la Trina, la seva determinació es va refermar. De totes maneres, deixaria que l’Alec fos el dolent de la pel·lícula.

L’exsoldat es va posar dret i es va penjar la motxilla a les espatlles.

—Ara mateix la millor manera d’honrar la Boirina és començar-nos a moure i esbrinar alguna cosa que ens pugui acabar ajudant.

En Mark va assentir amb el cap i va seguir el seu exemple; es va ajustar bé les corretges de la motxilla. La Trina va vacil·lar, i de sobte va anar fins a l’entrada i va mirar la Boirina.

—Boirina… —va començar, però no va dir res més.

—Vés-te’n! —va vociferar ella, cosa que gairebé va fer que la Trina ensopegués cap enrere—. Vés-te’n abans que els bitxos que tinc al cap saltin i et mosseguin. Vés-te’n. Vés-te’n! —S’havia incorporat per recolzar-se sobre els braços i xisclava d’una manera tan ferotge que en Mark va pensar que es faria mal. Potser s’havia adonat que estava a punt de passar pel mateix mal tràngol que en Darnell.

—Entesos —va dir la Trina, ensopida—. Entesos.

Sense cap mena de dubte, el Gripau era el millor amic de la Boirina, però no havia dit ni piu. Estava dret i mirava a terra amb llàgrimes als ulls. Però quan en Mark i la resta es van preparar per marxar, no es va moure. L’Alec al final li va preguntar què feia.

—Jo no em moc d’aquí —va respondre ell.

Tan bon punt ho va haver dit, en Mark es va adonar que ja s’ho esperava. No el sorprenia gens ni mica. I també sabia que no hi hauria manera de fer-lo canviar de parer. S’haurien d’acomiadar de dos dels seus amics.

L’Alec i la Lana van mirar de convence’l. La Trina no es va prendre la molèstia d’imitar-los, perquè era evident que havia arribat a la mateixa conclusió que en Mark. I, tal com havia predit en Mark, el Gripau tenia la idea ficada entre cella i cella i no s’hi va repensar.

—És la meva millor amiga. No la penso deixar sola.

—Però és el que ella vol —va dir la Lana—. No vol que et quedis aquí i corris el risc de morir amb ella. Vol que visquis.

—No la penso deixar sola —va repetir, i va mirar la Lana amb fredor. La Boirina no deia res des de dins, potser perquè no sentia la conversa o potser perquè estava massa dèbil per respondre.

—Entesos —va dir la Lana, sense prendre’s la molèstia d’amagar que estava irritada—. Ja ens encalçaràs si canvies d’opinió.

En Mark només volia marxar. La situació s’havia tornat insuportable.

Abans de continuar endavant, va mirar la Boirina una darrera vegada. Estava feta una bola; parlava amb una veueta estranya, tot i que era massa fluixeta per poder entendre què deia. Però mentre marxaven, va estar força segur que la noia cantava.

Estava fora de si, va pensar en Mark. Estava completament fora de si.