Seixanta

Finalment van tornar a veure el Berg. Saltava a la vista des de lluny; en Mark no s’hauria imaginat mai que una andròmina masegada del món d’abans li pogués semblar tan bonica. Malgrat que tots treien la llengua per la boca i respiraven com si cada alenada hagués de ser l’última, no van afluixar el ritme i ben aviat van tenir el tros de metall estriat al davant.

En Mark no sabia com coi s’ho havia fet la Trina per portar la Deedee a coll tota l’estona. Però ella no havia volgut que ningú li donés un cop de mà.

—Estàs… estàs bé? —li va preguntar esbufegant.

Va caure desplomada a terra, deixant caure la nena al costat tan suaument com va poder. La Trina el va mirar, encara sense reconèixer-lo.

—Sí, estic… bé. Gràcies per rescatar-nos.

En Mark es va agenollar al seu costat; el dolor el tornava a punyir al cor, ara que la bogeria per fugir d’allà s’havia acabat.

—Trina, de debò que no te’n recordes, de mi?

—Em… sones. Però tinc massa coses al cap. Ens hem d’endur la nena; és immune, n’estic segura. L’hem de portar a la gent que hi pot fer alguna cosa. I ho hem de fer abans que tots acabem massa bojos.

En Mark va notar que se li feia un nus a l’estómac; es va inclinar enrere, allunyant-se de la seva millor amiga. La manera esgarrifosa com havia dit tot allò…

Era evident que la Trina no acabava de rutllar. Però, i a ell no li passava el mateix? Quant de temps li quedava perquè tot li deixés d’importar? Un dia? Potser dos?

L’enorme porta del Berg es va començar a moure a batzegades, va fer un estrèpit i va grinyolar, cosa que a en Mark li va servir d’excusa per no respondre’s el que s’acabava de preguntar. Va observar com la rampa baixava fins a terra.

L’Alec va parlar alt perquè el sentissin, malgrat el xerric dels motors i el soroll de la maquinària hidràulica.

—Vinga, que pugin i que tothom mengi. Després hem d’esbrinar què farem. Pot ser que ben aviat tots acabem com aquests xalats de qui fugim.

—La nena no —va dir en Mark tan baixet que no sabia si el seu amic l’havia arribat a sentir.

—Què vols dir? —va respondre el veterà.

—És per la cicatriu que té al braç. Fa mesos que li van disparar un dard. Pensa-hi. La Trina té raó. És immune. Això ha de voler dir alguna cosa.

La Trina va parar l’orella i va assentir amb el cap enèrgicament. Massa enèrgicament. El cor d’en Mark es va enfonsar una mica més. No hi acabava de ser tota.

L’Alec va fer un dels seus grunyits infames.

—Home, si no és que us canvieu els cossos, jo diria que no en trauràs res, d’això; m’equivoco?

—Però potser podria ajudar altra gent. Si encara no hi ha una cura…

L’Alec li va llançar una mirada dubitativa.

—Va, pugem abans que un d’aquests pirats arribi fins aquí.

«I ens dispari amb el meu Transtub», va pensar en Mark tristament. Significava molt per a ell que l’Alec no li hagués donat la tabarra amb aquesta qüestió.

L’Alec es va dirigir cap a la rampa, que estava pràcticament abaixada del tot, i va deixar que en Mark s’encarregués de les dues noies. Va allargar el braç per agafar la mà de la Trina.

—Vinga. A dalt hi estarem bé i no correrem cap perill. I hi ha menjar i un lloc on descansar. No et preocupis. Pots… pots confiar en mi. —Li feia mal el sol fet d’haver-ho de dir.

La Deedee es va aixecar, encara amb la cara immutable, i va agafar la mà d’en Mark abans que la Trina fes el mateix. La nena el va mirar; tot i que l’expressió no li va canviar, hi havia alguna cosa en els seus ulls que li va fer pensar que tenia un somriure amagat en algun lloc. La Trina es va posar dempeus.

—Tant de bo aquí no hi hagi l’home del sac —va dir amb una veu llunyana i angoixada. Seguidament, va començar a caminar cap a la rampa.

En Mark va sospirar i la va seguir, amb la Deedee a remolc.

Les properes hores van passar tranquil·lament mentre el sol feia via cap a l’horitzó i la foscor queia sobre la terra del voltant del Berg. L’Alec va fer volar la nau fins al barri on havien aparcat abans, que encara semblava desert. Van menjar i van preparar les lliteres per a la Trina i la Deedee, perquè poguessin dormir una mica. La Trina no parava de parlar entre dents i en Mark fins i tot una vegada la va arribar a enxampar amb una bava que li queia a la barbeta. Mentre l’hi eixugava, la tristesa li va tornar a embolcallar el cor.

Per a ell, dormir semblava completament impossible.

Va pensar de parlar amb l’Alec, per decidir exactament què farien després, però el va trobar roncant al seient del pilot; estava assegut amb el cap repenjat de costat. En Mark es va sentir mig temptat de menjar alguna cosa i va riure en pensar-hi.

Va riure.

«M’estic trastocant per moments», va pensar. I el seu humor se’n va anar a pastar fang. Necessitava fer alguna cosa desesperadament per no haver de pensar en res.

De sobte, es va recordar de les tauletes que havia vist a la bodega, les que havia lligat amb corretges a la prestatgeria. Es va animar una mica amb l’esperança que potser hi havia alguna cosa en aquells trastos que els guiés sobre què havien de fer. Potser, només potser, hi havia una manera de desempallegar-se del virus. Potser encara tenien alguna possibilitat.

Mentre corria cap a la bodega pel Berg poc il·luminat, es va donar dos cops al genoll i un cop al cap. A mig camí, va recordar que li caldria una llanterna i va tornar enrere per agafar la de la motxilla. Aleshores, per fi, va arribar davant de la prestatgeria. Va treure les tauletes i va seure per inspeccionar-les.

N’hi havia tres. La primera no tenia bateria. La segona tenia una contrasenya que li impedia entrar-hi, però va pampalluguejar, de manera que segurament també es quedaria sense bateria ben aviat. L’emoció d’en Mark gairebé es va fer fonedissa. Però la tercera es va encendre i la brillantor que desprenia va il·luminar tant la sala que en Mark va apagar la llanterna. El propietari —aparentment, un home que es deia Randall Spilker— no havia sentit la necessitat de posar una contrasenya, de manera que de seguida li va aparèixer la pantalla principal.

Va passar la següent mitja hora llegint detingudament informació inútil. Al senyor Spilker li encantaven els jocs i els xats. En Mark estava a punt de deixar-ho córrer, perquè pensava que l’home només havia fet servir la tauleta com una joguina, però aleshores va descobrir uns arxius de feina amagats.

Va passar per carpetes i més carpetes, però no en treia l’entrellat. Fins que, de cop i volta, en Mark es va fixar en un lloc que la majoria de gent no hauria tingut prou paciència de trobar. Era una carpeta, que no destacava en cap sentit, pràcticament perduda entre centenars de carpetes idèntiques on no hi havia res.

Es deia ORDRE LETAL.