Sis

—Afanya’t! —va cridar l’Alec des de dalt.

En Mark estava a punt de tornar a intentar prémer el botó quan la nau va arribar als arbres. Va tornar a clavar la mà esquerra a l’arma agafant-la tan fort com podia. Va col·locar-se fet una bola i va tancar els ulls ben fort. Les branques superiors del pi més alt van copejar-li el cos mentre el Berg l’hi abraonava. Va notar com si se li clavessin tot d’agulles, i les branques punxegudes dels arbres li van esquinçar la roba i li van rascar la cara. Eren com mans esquelètiques que pretenien que es deixés anar, que l’arrossegaven cap a la mort. Semblava com si alguna cosa li esgarrapés cada centímetre del cos.

Però se’n va sortir: la velocitat del Berg i la corda el van alliberar de les urpes de l’arbre. Va relaxar les cames i les va brandar a mesura que la nau giragonsava i el sacsejava violentament. L’escotilla estava a mig tancar i l’Alec va treure el cap i va intentar estirar la corda amunt, amb la cara envermellida de tant cridar. Les seves paraules s’esvaïen en el soroll eixordador.

En Mark tenia l’estómac regirat, però sabia que només tenia una altra oportunitat. Va deixar anar la mà esquerra de l’arpó, va resseguir-ne el cantell fins que va tornar a trobar el gallet i va passar el dit per on sabia que hi havia el botó verd. De reüll podia veure que toparia amb més arbres, i ara el Berg volava més avall, o sigui que no tenia cap més oportunitat de sortir-se’n.

Va trobar el botó, el va pitjar, però els dits li van relliscar. Les branques estaven a punt d’engrapar-lo. Ho va tornar a provar, prement l’arpó contra el cos per mantenir l’equilibri, i va pitjar el botó amb força. El botó va fer clic i en Mark va sortir disparat cap amunt just quan estava a punt de topar amb el fullatge espès dels arbres. Va passar entre els arbres molt ràpidament, es va impulsar amunt, cap a l’escotilla; les branques li esgarrinxaven la cara. Es va sentir un brunzit quan la corda va tornar a entrar a l’arpó i va estirar en Mark cap a l’Alec, que tenia la mà estesa. Hi havia menys d’un metre d’obertura entre la porta metàl·lica i la nau.

En Mark es va deixar anar del garfi just abans d’estampar-se contra el cantell afilat de l’escotilla, que s’alçava lentament, va saltar per agafar la mà de l’Alec i es va aferrar al metall amb l’altra mà. Es va deixar anar, però l’Alec el va aguantar amb fermesa i el va fer passar de cap pel forat que s’estretia. Era un espai molt just i en Mark es va haver d’esmunyir escarrassant-s’hi molt, però al final ho va aconseguir just a temps, tot i que les mandíbules que tancaven l’escotilla van forçar-lo a desfer-se de la sola de la sabata. En tancar-se la porta es va sentir un bum retronant que va ressonar per les parets fosques de l’interior del Berg.

A dins hi feia fred, i un cop es va esvanir l’eco, l’únic que en Mark podia sentir era el so de la seva respiració feixuga. La foscor era total: almenys per als seus ulls, que no hi estaven acostumats després de ser sota el sol encegador. Va percebre l’Alec a prop; també panteixava. A en Mark li feia mal cada centímetre del cos, i va notar que li rajava sang de diversos llocs. El Berg s’havia aturat; brunzia mentre es mantenia immòbil en l’aire.

—No em puc creure el que hem fet —va dir en Mark, i la veu va reverberar—. Però per què no hi ha un grapat de gent esperant-nos aquí per liquidar-nos i tirar-nos daltabaix? O per què no ens disparen amb aquells dards?

L’Alec va sospirar profundament.

—No ho sé. Podria ser que només hi hagués el personal indispensable, però em penso que almenys aquí hi ha un paio.

—Ara mateix em podria estar apuntant al cap amb una d’aquestes armes amb dards.

—Au, va! —va deixar anar l’Alec—. Jo crec que aquells paios no eren ningú; els han enviat a fer una feina que haurien hagut de fer professionals. Potser ens els hem carregat a tots. Com a mínim, tots excepte el pilot.

—O potser hi ha deu paios armats esperant-nos quan sortim —va murmurar en Mark.

—Mira, en qualsevol cas serà o una cosa o l’altra —va respondre l’Alec—. Vinga, anem. —El soldat va avançar arrossegant-se; en Mark només podia seguir-lo pels sons que feia. Semblava que anés de quatre grapes.

—Però… —va començar en Mark, i es va aturar, perquè es va adonar que no tenia res a dir. Què més podien fer? Quedar-se allà asseguts i jugar a fet i amagar fins que algú els donés la benvinguda amb un got de llet i galetes? Amb un gest de dolor per les trompades que havia rebut, es va posar a gatejar i va seguir el seu amic.

Una mica més endavant va aparèixer una llum tènue i a mesura que s’hi acostaven tot va cobrar nitidesa. Aparentment eren en una mena de magatzem, amb prestatgeries a les parets i corretges o passadors metàl·lics per mantenir-ho tot a lloc. Però almenys la meitat de les prestatgeries estaven buides.

El llum era un panell il·luminat damunt d’una porteta metàl·lica amb passadors que en resseguien els cantons.

—No sé si ens han deixat tancats —va dir l’Alec mentre per fi es va aixecar. Va caminar cap a la porta i va provar d’obrir el pany. Efectivament, no es movia.

En Mark es va sentir alleujat de posar-se dret —el terra era massa dur per als seus genolls—, però quan es va aixecar va notar els músculs adolorits. Feia molt que no els espremia d’aquella manera i era la primera vegada que uns arbres li clavaven una pallissa.

—I què passa en realitat? —va demanar—. Qui pot voler tenir res a veure amb el nostre poble de no res? I això de disparar-nos amb dards? Vull dir, es pot saber de què va?

—Tant de bo ho sabés. —L’Alec va accionar el mànec de la porta amb més força, sense èxit—. Però segur que la gent ha caigut com mosques quan els han clavat els dards dels collons. —Es va apartar de la porta amb una mirada de frustració i va posar les mans als malucs com una vella.

—Han caigut com mosques —va repetir en Mark en veu baixa—. Un d’ells és en Darnell. Creus que deu estar bé?

L’Alec li va llançar una mirada que deia «Prou que ho saps». I en Mark sabia que era cert. Se li va enfonsar una mica el cor. Tot havia estat una bogeria des que el Berg havia arribat i ara ho començava a assimilar: segurament en Darnell era mort.

—I què hi fem aquí dalt? —va preguntar en Mark.

L’Alec el va assenyalar amb el dit.

—Perquè això és el que fas quan algú ve a casa teva i ataca la teva gent. T’hi tornes. No penso deixar que aquests malparits se surtin amb la seva.

En Mark va pensar en en Darnell, en tota aquella gent ferida i confosa, i es va adonar que l’Alec tenia raó.

—Molt bé. Compta amb mi. I ara què fem?

—Primer, hem d’obrir aquest cony de porta. Ajuda’m, a veure si ho podem aconseguir.

En Mark va rondar pel magatzem, tot i que la il·luminació era pèssima.

—I a part, per què està quieta, la nau?

—Jo no tinc cap resposta a aquestes preguntes. Tu agusa la vista i continua buscant.

—Molt bé, entesos.

D’entrada en Mark veia trastos i més trastos. Peces, eines, caixes de provisions: des de sabó fins a paper de vàter. I llavors va veure una cosa lligada a la paret que sabia que a l’Alec li agradaria: un mall.

—Ei! Aquí! —va cridar en Mark. Va deslligar el mall de les corretges i el va sospesar—. És maco i pesa; és perfecte perquè rebentis la porta amb aquests braços forts de soldat que tens.

—No tan forts com abans.

El veterà va somriure amb una espurna als ulls i va agafar el mànec del martell. Va anar cap a la porta segellada i la va començar a garrotejar. La porta no hi tenia res a fer, però en Mark creia que trigaria una estona a carregar-se-la. Només desitjava que quan s’obrís no hi hagués un grapat de pinxos amb granotes verdes a l’altre costat.

Clac, clac, clac. L’Alec continuava; les abonyegadures creixien.

En Mark va continuar tafanejant, amb l’esperança de trobar alguna mena d’arma per quan la porta finalment s’obrís. Almenys l’Alec podia brandar un mall descomunal. Alguna cosa al racó més fosc del magatzem va cridar l’atenció de l’Alec: un sector ple de caixes rígides de gairebé un metre de llargada i mig d’alçada i de fondo, que semblaven fetes per protegir alguna cosa important. Algunes estaven obertes i buides; d’altres, tancades.

Es va afanyar a veure què hi havia; va entretancar els ulls per veure-s’hi; era massa fosc per distingir res. Va agafar una de les caixes tancades —pesava menys del que s’havia imaginat— i va tornar cap al llum; va deixar la caixa sobre la reixa metàl·lica de terra. S’hi va acostar i finalment ho va veure.

Hi havia un senyal d’alerta enganxat a la tapa; dels que indiquen que hi pot haver risc biològic. Sota el símbol hi havia una etiqueta que deia:

VIRUS VC321XB47

ALTAMENT CONTAGIÓS

24 DARDS, MÀXIMA PRECAUCIÓ

De sobte en Mark va desitjar no haver tocat la caixa.