TRETZE ANYS ABANS

U

En Mark va tremolar de fred, cosa que no li passava des de feia molt de temps.

Tot just s’acabava de llevar, les primeres traces de l’alba s’escolaven a través de les escletxes dels troncs apilats que componien les parets de la seva caseta. Gairebé mai no feia servir la manta. N’estava orgullós: estava feta de la pell d’un ant gegant que ell mateix havia mort feia tot just dos mesos, però quan l’utilitzava era per la sensació reconfortant de la manta, no tant per l’escalfor. Al capdavall vivien en un món destruït per l’escalfor. Però potser això era un senyal de canvi; de fet, va notar que l’aire matinal fred s’escolava per les mateixes escletxes que la llum. Va estirar la manta peluda fins a tenir-la a l’alçada de la barbeta, es va tombar, es va quedar panxa enlaire i va deixar anar un badall memorable.

L’Alec encara dormia al jaç de l’altra banda de la cabanya, a poc més d’un metre d’ell, i roncava a cor què vols. Era més gran, sorrut, un exsoldat empedreït que rarament somreia. I quan ho feia, normalment era per gasos que li roncaven a la panxa. Però l’Alec tenia molt bon cor. Després de més d’un any junts, lluitant per sobreviure amb la Lana i la Trina i la resta, a en Mark el veterà ja no l’intimidava. Només per demostrar-ho, es va ajupir i va agafar una sabata de terra i l’hi va etzibar. Li va tocar l’espatlla.

L’Alec va grunyir i es va incorporar, ben dret, desvetllat a l’instant pels anys d’entrenament militar.

—Què coll… —va cridar el soldat, però en Mark el va interrompre llançant-li l’altra sabata, que aquest cop li va anar a petar al pit.

—Tros de fetge de rata —va dir l’Alec amb indiferència. No s’havia immutat ni s’havia mogut després del segon atac, només s’havia limitat a mirar fixament en Mark amb els ulls entretancats. Però als ulls s’hi entreveia una espurna d’humor—. Val més que em donis un bon motiu per haver-te jugat la vida despertant-me d’aquesta manera.

—Mmmmmm —va respondre en Mark, fregant-se la barbeta com si ho estigués rumiant molt. Aleshores va fer espetegar els dits—. Ah, ja ho tinc. Bàsicament és perquè deixis d’emetre aquests sorolls terribles que et surten. De debò, home, hauries de dormir de costat o fer-hi alguna cosa. Roncar així no pot ser sa. Un dia d’aquests t’escanyaràs.

L’Alec va remugar i va grunyir unes quantes vegades, murmurant paraules gairebé indesxifrables mentre sortia del jaç i es vestia. En Mark va poder entendre «mai no hauria hagut de» i «millor que» i «any de merda», però no gran cosa més. La idea quedava clara, però.

—Vinga, sergent —va dir en Mark, conscient que estava molt a punt de passar de la ratlla. L’Alec s’havia retirat de l’exèrcit feia molt de temps i de debò, de debò, de debò que detestava que en Mark l’anomenés així. En l’època de les erupcions solars, l’Alec havia treballat per al departament de defensa—. No hauries aconseguit arribar a aquesta llar encantadora si no hagués estat perquè nosaltres cada dia et trèiem les castanyes del foc. Ens fem una abraçada i fem les paus? Què hi dius?

L’Alec es va passar el coll de la samarreta pel cap i va abaixar la mirada cap a en Mark. Les celles espesses i grises del veterà s’amuntegaven al mig com si fossin insectes peluts intentant aparellar-se.

—M’agrades, nano. Seria una llàstima haver-te d’enterrar. —Va donar un cop a la templa d’en Mark: era el més semblant a una demostració d’afecte que el soldat havia fet mai.

Soldat. Podia ser que fes molt de temps que no ho fos, però a en Mark encara li agradava pensar en ell com si fos un soldat. El feia sentir millor; en certa manera, se sentia segur. Va somriure mentre l’Alec sortia de la cabanya decididament per afrontar un altre dia. Un somriure de debò. Una cosa que finalment estava esdevenint una mica més habitual després de l’any de mort i terror que els havia perseguit fins a aquell indret, a dalt de les Muntanyes Apalatxes de l’oest de Carolina del Nord. Va decidir que, passés el que passés, deixaria de banda totes les males experiències del passat i tindria un bon dia. Passés el que passés.

Cosa que volia dir que necessitava veure la Trina abans que el rellotge marqués uns altres deu minuts. Es va afanyar a vestir-se i va sortir a buscar-la.

La va trobar a la vora del riu, en un dels racons tranquils on anava a llegir llibres rescatats d’una biblioteca antiga que s’havien trobat en un dels seus viatges. Aquella noia llegia amb delit com ningú, i estava recuperant el temps que havien passat literalment fugint per salvar la pell, quan els llibres escassejaven. Els llibres digitals feia molt que ja no existien; pel que en Mark recordava, havien desaparegut quan els ordinadors i els servidors s’havien socarrat. La Trina llegia els llibres de paper de tota la vida.

El passeig fins al riu l’havia destarotat com de costum: a cada passa notava que la seva determinació de tenir un bon dia s’anava afeblint. Veure el conjunt de cases, cabanyes i caus subterranis que componien la metròpolis pròspera on vivien —amb munions de troncs, cordills i fang assecat, tot inclinat cap a l’esquerra o la dreta— l’afectava així. No podia passejar tranquil·lament pels carrerons plens de gom a gom de l’assentament sense recordar-se dels bons dies en què vivia a la gran ciutat, quan la vida era generosa i estava plena d’oportunitats, ho tenia tot a l’abast i ho podia aconseguir tot. I ell ni tan sols se n’havia adonat.

Va passar per davant d’hordes de gent escanyolida i bruta que feia pinta d’estar a punt de morir. No els va compadir, ja que detestava saber que ell també feia aquesta pinta. Tenien prou menjar, el furgaven a les ruïnes, el treien del bosc o de vegades el portaven d’Asheville, però el racionament era la clau, i tothom feia cara de necessitar un àpat més al dia. I viure al bosc comportava tenir una taca de terra aquí, una taca de terra allà, independentment que et banyessis al riu molt sovint.

El cel blau tenia aquell deix taronja fosc que havia esquitxat l’atmosfera quan les erupcions solars devastadores havien aparegut sense avisar. Feia més o menys un any, i tot i això el deix encara era allà, com una cortina boirosa, per recordar-los-ho per sempre. Qui sap si tot tornaria a la normalitat. El fred que en Mark havia notat en despertar-se ara li semblava de mentida: estava suant a causa de la pujada constant de temperatura, mentre el sol brutal resseguia la carena erma dels cims de les muntanyes.

No tot eren males notícies. Mentre deixava enrere els caus atapeïts dels campaments i s’endinsava al bosc, va veure molts senyals prometedors. Hi havia arbres nous que creixien, arbres vells que es recuperaven, esquirols que vagarejaven per la pinassa ennegrida, brots verds i plantetes pertot arreu. Fins i tot li va semblar veure una flor taronja a l’horitzó. Va estar mig temptat d’anar a recollir-la per donar-la a la Trina, però podia posar la mà al foc que ella l’esbroncaria si s’atrevia a impedir l’evolució del bosc. Comptat i debatut, potser acabaria sent un bon dia. Havien sobreviscut al pitjor desastre natural de la història: potser s’havia girat la truita.

Quan va arribar al racó on la Trina adorava fer una escapada, panteixava per l’esforç de pujar la muntanya costeruda. A la Trina li agradava anar-hi sobretot els matins, quan les probabilitats de trobar-se algú per allà dalt eren ben minses. Es va aturar i la va mirar des de darrere un arbre, conscient que ella l’havia sentit apropar-se, però content que fes veure que no.

Renoi, era guapa. Estava recolzada sobre una roca de granit enorme que semblava que un gegant hagués posat allà de decoració i tenia un llibre gruixut estès a la falda. Va passar una pàgina, resseguint les paraules amb els seus ulls verds. Vestia una samarreta negra i uns texans desgastats, unes vambes que semblava que tinguessin mil anys. Els cabells rossos i curts voleiaven amb el vent, i era la viva imatge de pau i harmonia. Com si pertanyés al món que havia existit abans que tot es cremés.

En Mark sempre havia sentit que ella li pertanyia per una mera qüestió de les circumstàncies. Gairebé tothom que ella havia conegut havia mort; ell era una ferralla sobrera deixada perquè ella l’agafés, l’alternativa a estar per sempre més sola. Però ell feia el seu paper de bon grat, fins i tot es considerava afortunat: no sabia què faria sense ella.

—Aquest llibre seria molt més bo si no tingués un paio assetjant-me mentre miro de llegir-lo. —La Trina va parlar sense ni el més petit indici d’esbossar un somriure. Va passar una altra pàgina i va continuar llegint.

—Sóc jo —va dir ell. La meitat de coses que deia quan estava amb ella encara li sonaven estúpides. Va sortir de darrere l’arbre.

Ella va riure i per fi va alçar els ulls cap a ell.

—Ja era hora que vinguessis! Estava a punt de posar-me a parlar sola: he estat llegint des d’abans que sortís el sol.

Ell se li va acostar i es va deixar caure a terra, al seu costat. Es van abraçar, una abraçada forta i càlida, impregnada de la promesa que s’havia fet en llevar-se.

Ell es va apartar enrere i la va mirar, fent cas omís del somriure beneit que segurament tenia estampat a la cara.

—Saps què?

—Què? —va demanar ella.

—Avui serà un dia rodó, rodó.

La Trina va somriure; les aigües del rierol continuaven fluint, com si les seves paraules no volguessin dir res.