Vint-i-vuit

En Mark amb prou feines es podia contenir. Malgrat totes les trifulgues que havien passat, almenys la Trina i ell no s’havien separat mai. Des que havia desaparegut, no havia trigat ni deu minuts a sumir-se en una impotència colpidora.

—No pot ser —va dir a l’Alec mentre escorcollaven la zona ampliant el perímetre de cerca del voltant del campament. Va notar que la desesperació s’havia apoderat de la seva veu—. No pot ser que se n’hagin anat mentre no hi érem. No sense deixar-nos una nota o alguna cosa, com a mínim. —Es va passar una mà pels cabells i tot seguit va cridar sense cap més motiu que la ràbia i la frustració.

L’Alec se n’estava sortint molt millor, a l’hora de mantenir-se calmat.

—Tranquil·litza’t, nano. Has de recordar dues coses: una, la Lana és tan dura com jo i molt més llesta; i dues, t’oblides dels detalls.

—Què vols dir? —va preguntar en Mark.

—Sí, tens raó, en circumstàncies normals s’haurien quedat aquí fins que arribéssim. Però aquestes circumstàncies no són normals. Hi ha un bosc que s’està cremant de manera molt bèstia ben a prop, i tot de gent boja corrent pel bosc igual que a les pel·lícules de terror. Tu et quedaries aquí quiet matant el temps?

Això no va fer sentir millor en Mark.

—Llavors… creus que ens han anat a buscar? I si ens les hem creuat mentre veníem cap aquí? —Va cloure les mans en punys i els va prémer contra els ulls—. Podrien ser a qualsevol lloc!

L’Alec va anar cap a ell i el va agafar per les espatlles.

—Mark! Què t’agafa? Calma’t, fill!

En Mark li va apartar les mans i el va mirar als ulls, que semblaven durs i grisos en la llum tènue de l’alba, però també reflectien una preocupació sincera.

—Em sap greu. És que… estic molt nerviós. Què farem?

—Anirem amb peus de plom, ens calmarem i pensarem. I després sortirem allà fora i trobarem la Lana i els altres.

—Van amb la nena —va dir en Mark en veu baixa—. I si aquella gent que ens ha atacat ha arribat aquí abans que nosaltres? I si els han agafat?

—Llavors els rescatarem. Però necessito que et controlis o, si no, no ens en sortirem. Queda clar?

En Mark va tancar els ulls i va assentir; va fer mans i mànigues per alentir el cor desbocat i assuaujar la por que s’havia apoderat d’ell. L’Alec ho arreglaria. Sempre ho feia.

En Mark finalment va tornar a mirar el soldat.

—D’acord. Estic bé. Ho sento.

—Això ja m’agrada més. —L’Alec va fer una passa enrere i va examinar el terra—. Ara hi comença a haver prou llum. Hem de trobar qualsevol rastre de per on deuen haver anat: branques trencades, petjades, matolls aixafats… el que sigui. Som-hi.

En Mark s’hi va posar; es moria per treure’s del cap totes les possibilitats horripilants que se li acudien. Els sons del foc i les rialles o els crits esporàdics encara flotaven en l’aire, però semblaven llunyans. Almenys ara per ara.

Van inspeccionar la zona, examinant amb cura cada racó abans d’avançar una passa més, girant el cap amunt i avall, d’un costat a l’altre, com una unitat de carronyers robòtics. L’únic que necessitaven era una pista clau i aleshores segurament podrien seguir-los el rastre més fàcilment. En Mark se sentia pres d’una vibració gairebé competitiva: volia ser el qui trobés alguna cosa primer. Ho havia de fer, per sentir-se millor, per sentir que havien trobat un camí per mitigar els seus pensaments amarats de por.

No podia perdre la Trina. Ara no.

L’Alec feinejava a uns cinc metres de la zona on havien acampat; en realitat, estava de quatre grapes i literalment rastrejava com un gos. Estava ridícul, però hi havia alguna cosa en aquell gest que va entendrir en Mark. El veterà poques vegades mostrava el més mínim rastre d’emoció —si no era que cridava, xisclava o donava cops a alguna cosa, o a algú—, però sovint demostrava que els altres sí que li importaven. En Mark no tenia cap mena de dubte que el veterà donaria la seva vida avui mateix, si així pogués salvar un dels seus tres amics desapareguts. Però podia dir el mateix d’ell, en Mark?

Tant en Mark com l’Alec van veure indicis evidents que algú havia passat per allà, perquè hi havia branquillons trencats, petjades sobre la terra o branques d’arbres i arbustos remogudes, però cada vegada arribaven a la conclusió que ells eren els qui ho havien causat. Al cap d’una mitja hora, arran d’això en Mark es va adonar que pentinaven la zona que quedava entre el campament i el camí que havien seguit la nit anterior. Es va aturar i es va posar dret de seguida.

—Ei, Alec —va fer.

El veterà gatejava, inclinant la cara enmig d’un arbust; va grunyir alguna cosa que sonava com «sí?».

—Per què estem passant tant de temps buscant per aquí, per on vam marxar ahir?

L’Alec va sortir de l’arbust i el va mirar.

—M’ha semblat lògic: he pensat que o ens han seguit per trobar-nos o bé les han agafat els mateixos hippies que ens han atacat a nosaltres. O… potser han anat a investigar fins on arriba el foc.

En Mark va pensar que s’havien equivocat de mig a mig.

—O potser han fugit del foc. No tothom en aquest planeta està tan tocat del bolet com tu, home. La majoria de gent que veu un foc descomunal que va directe cap a ells decideix escampar la boira. Només és una idea, eh.

—No, no ho crec. —L’Alec es va recolzar sobre els genolls i va estirar l’esquena—. La Lana no és una covarda. No se salvaria ella i ens deixaria morir a nosaltres.

En Mark feia que no amb el cap abans que el soldat acabés.

—Pensa-t’ho bé. La Lana té la mateixa devoció cap a tu que tu cap a ella. Pensarà que tu estàs bé i que et saps cuidar de conya. Ella també es plantejaria les circumstàncies de dalt a baix i decidiria les millors mesures que cal prendre. Tinc raó o tinc raó?

L’Alec es va encongir d’espatlles i el va fulminar amb la mirada.

—Llavors, creus que la Lana ens deixaria morir a les mans d’uns pirats i fugiria per salvar la pell?

—Ella no sabia que nosaltres havíem caigut en mans d’aquella gent. Li vam dir que només aniríem a donar un cop d’ull, te’n recordes? Llavors devia sentir sorolls i devia veure que el foc se’ls acostava. Em jugo el que vulguis que es va posar súper lògica i va decidir que era millor que ella anés tirant cap al quarter general del Berg perquè nosaltres hauríem decidit fer el mateix. Era un punt de trobada. Tu vas deixar clar cap a on s’havia d’anar.

L’Alec assentia amb el cap i remugava, però en Mark no podia entendre res.

—I no cal dir que va amb una civil. —Quan va dir la darrera paraula, va fer un gest com si la posés entre cometes—. I amb la nena petita, que segurament està morta de por. Dubto molt que la Lana les deixés soles per venir-nos a buscar o que les portés a prop del perill.

L’Alec es va aixecar i es va espolsar la terra dels genolls.

—Molt bé, nano, podem deixar córrer el tema. M’has convençut. Però… on vols anar a parar? —Tenia un somriure molt lleu esbossat a la cara, que amb prou feines s’entreveia. En Mark sabia per què. El soldat s’ho estava passant bé, veient com el seu deixeble pensava per si mateix.

En Mark va assenyalar l’altra banda del campament, el punt que l’Alec havia identificat el dia anterior com la direcció cap a on haurien d’anar. El quarter general del Berg els esperava. El lloc on trobarien la gent que havia arruïnat la seva vida una cop més.

—Com he dit —l’Alec va parlar amb un sospir exagerat—, m’has convençut. Vinga, comencem a buscar per allà. —Va picar l’ullet a en Mark mentre passava per davant seu, però tot seguit va arrufar les celles.

En Mark va riure.

—Ets un home únic.

L’Alec es va aturar i el va mirar als ulls.

—Això és el que em solia dir la meva mare. Em despertava al matí, em feia un petonet i una abraçada i em deia: «Alec, rei de la casa. Ets un homenet únic». Cada vegada que ho deia, m’arribava aquí, just aquí. —Es va donar uns copets al cor i després va posar els ulls en blanc dramàticament—. Vinga, a treballar.

—Ho veus? —va dir en Mark mentre el seguia—. Em calen més proves? Ets un home únic. Queda demostrat oficialment.

—L’has encertat a mitges. Sóc un home, sens dubte. Tot un home, monada. —Va fer un so d’estossec estrangulat que podria semblar una rialla.

Quan van arribar a la zona que en Mark havia indicat, es van moure amb més compte, i en un tres i no res ja hi tornaven a ser: escorcollaven cada racó per veure si hi havia cap senyal que els revelés algun rastre. En Mark es va aturar per assimilar els sons que havien esdevingut sorolls de fons, que amb prou feines es notaven, si no t’hi fixaves molt. Els rugits, els cruixits i el foc del bosc que espetarregava encara quedaven a una distància prudencial, però s’anaven apropant; a més, de manera esporàdica se sentien els udols, els xiscles i les rialles de les seves noves amistats poc amistoses, que quedaven a prou distància, també, encara que es feia difícil saber d’on venien. L’aire havia començat a semblar boirós pel fum, ara que el sol lluïa.

—He trobat una cosa —va anunciar l’Alec—. Compte! —va cridar quan en Mark s’hi va acostar a cuita-corrents per veure-ho.

—Ai, em sap greu. —Va minorar la marxa i es va acostar lentament al soldat.

L’Alec estava de genolls, a la gatzoneta. Tenia una branca a la mà, que va fer servir de punter.

—Hi ha uns tres arbustos seguits per on ha passat algú, i segur que és més d’una persona. Mira aquesta part aixafada d’aquí, la branca trencada allà i les petjades aquí i allà. —Va assenyalar-ne una que hi havia a prop.

En Mark es va inclinar endavant i ho va veure. Petit. Justament de la mida de la Deedee.

—Només hi ha un problema —va continuar l’Alec, amb un deix de gravetat a la veu.

—Què? —va preguntar en Mark de seguida.

L’Alec va fer servir la branca per assenyalar un punt, just sobre el terra per on havien passat els altres, amb fulles amuntegades. L’anvers lluent de les fulles estava esquitxat de gotetes de sang.