Dos

—No he tingut un dia rodó des que vaig fer setze anys —va dir la Trina mentre doblegava l’extrem de la pàgina i deixava el llibre al costat—. Al cap de tres dies tu i jo intentàvem salvar la pell fugint per un túnel més calorós que el sol.

—Bons temps —va fer en Mark mentre es posava més còmode. Es va recolzar contra la mateixa roca i va encreuar les cames—. Bons temps.

La Trina el va mirar de reüll.

—La meva festa d’aniversari o les erupcions solars?

—Cap de les dues. T’agradava l’imbècil d’en John Stidham a la festa. Te’n recordes?

Una mirada de culpabilitat va apoderar-se de la seva cara.

—Ehem, sí. Sembla com si fes tres mil anys, d’això.

—Només va caldre exterminar la meitat del món perquè per fi t’adonessis que existia. —En Mark va esbossar un somriure, però el va notar buit. La veritat era com depriment, fins i tot per fer-ne broma, i notava que un núvol tempestuós se li formava sobre el cap—. Canviem de tema.

—M’hi apunto. —Va tancar els ulls i va recolzar el cap sobre la pedra—. No vull pensar en aquestes coses ni un segon més.

En Mark va assentir, tot i que ella no el podia veure. De cop i volta havia perdut totes les ganes de parlar i els seus plans d’un dia perfecte s’havien escolat amb el riu. Els records. Mai no el deixaven en pau, ni tan sols mitja hora. Sempre el tornaven a assetjar, amb tot l’horror.

—Estàs bé? —va preguntar la Trina. Va allargar el braç i li va agafar la mà, però en Mark la va apartar, perquè sabia que la tenia suada.

—Sí, estic bé. Només m’agradaria poder estar un dia sense pensar-hi. Podria ser perfectament feliç en aquest lloc si senzillament ens en poguéssim oblidar. Les coses estan millorant. Nosaltres només hem de… de passar pàgina! —Gairebé va cridar l’última part, però no tenia ni idea d’on dirigia aquest enuig. Només detestava les coses que tenia al cap. Les imatges. Els sons. Les olors.

—Ho farem, Mark. Ho farem. —Va tornar a allargar el braç, i aquesta vegada ell li va acceptar la mà.

—Val més que baixem. —Sempre feia això. Quan els records venien, sempre canviava el xip i es concentrava en la feina. Ocupa’t de la feina, treballa i para de fer servir el cervell. Era l’única cosa que l’ajudava—. Segur que l’Alec i la Lana tenen uns quaranta encàrrecs per a nosaltres.

—Que s’han d’acabar avui —va afegir la Trina—. Avui! O el món s’acabarà!

Ella va somriure, i això el va animar. Almenys una mica.

—Després ja et tornaràs a posar amb aquest totxo de llibre. —Es va posar dret mentre l’aixecava a ella. Van començar a baixar pel camí de la muntanya, en direcció al poble improvisat que anomenaven casa.

Les olors van ser el que primer va notar en Mark. Sempre li passava quan anava a la Barraca Central. Fullam podrit, carn a la brasa, saba de pi. Tot entrellaçat amb aquella flaire de cremat que definia el món després de les erupcions solars. No era desagradable, realment, només inquietant.

La Trina i ell van serpentejar a través de les construccions tortes de l’assentament, que feien pinta d’estar fetes a cuita-corrents i de qualsevol manera. La majoria de construccions d’aquesta banda del campament s’havien fet durant els primers mesos, abans que trobessin persones que havien estat arquitectes o contractistes, que ara se’n feien càrrec. Les cabanyes estaven fetes de troncs d’arbre, fang i pinassa. Hi havia forats buits en lloc de finestres i portes amb formes estranyes. En altres llocs no hi havia res més que forats a terra, caus amb el terra cobert de plàstics i amb uns quants troncs lligats que els feien de tapa per quan vingués la pluja. Era tota una altra història, molt diferent dels gratacels imponents i del paisatge cimentat on ell havia crescut.

Quan van travessar la porta d’entrada desigual de l’estructura de troncs de la Barraca Central, l’Alec va saludar en Mark i la Trina amb un grunyit. Abans que poguessin dir hola, la Lana va anar caminant decididament cap a ells. Era una dona corpulenta; tenia els cabells negres, que sempre duia recollits en un monyo; havia estat infermera a l’exèrcit i era més jove que l’Alec, però més gran que els pares d’en Mark: l’Alec i ella estaven junts quan en Mark els va conèixer als túnels de sota la ciutat de Nova York. Aleshores tots dos treballaven per al departament de defensa. L’Alec era el seu cap; aquell dia anaven a alguna mena de reunió. Abans que tot canviés.

—I vosaltres dos on us havíeu ficat? —va preguntar la Lana, quan va aturar-se a pocs centímetres de la cara d’en Mark—. Se suposava que avui havíem de començar a l’alba, anar cap a la vall sud i trobar un altre assentament. Si he d’aguantar aquest apilotament de gent més setmanes, em posaré de molt mala llet.

—Bon dia —va respondre en Mark—. Avui tens pinta d’estar contenta.

Ella va somriure; en Mark sabia que ho faria.

—Tendeixo a anar directa al gra de vegades, oi? Tot i que encara em falta una mica per tornar-me tan rondinaire com l’Alec.

—Que el sergent? Sí, tens raó.

En sentir això, el veterà va grunyir.

—Ens sap greu haver fet tard —va dir la Trina—. M’inventaria una excusa boníssima, però la sinceritat és la millor estratègia. En Mark m’ha fet pujar riu amunt i hem acabat… ja m’entens.

Aquells dies a en Mark li costava molt sorprendre’s, i encara més posar-se vermell com un tomàquet, però la Trina tenia l’habilitat de provocar-li totes dues coses. Ell va quequejar mentre la Lana posava els ulls en blanc.

—Sisplau, estalvieu-me els detalls. —La Lana va fer un gest amb la mà i va afegir—: Ara aneu a esmorzar si encara no ho heu fet i feu les bosses, que marxarem. Vull haver tornat d’aquí a una setmana.

Una setmana fora; veuria coses noves, li tocaria l’aire… A en Mark li sonava molt bé, li va aixecar l’ànim i el va treure de l’ensopiment que abans s’havia apoderat d’ell. Es va prometre que mantindria el cap en el present mentre viatgessin i es limitaria a gaudir de l’escapada.

—Que heu vist en Darnell i el Gripau? —va demanar la Tina—. I la Boirina?

—Els Tres Pallassos? —va preguntar l’Alec, seguit d’una riallada. Li feien gràcia les coses més estrambòtiques—. Almenys s’han recordat del pla. Ja han esmorzat i han anat a fer la bossa. Tornaran en un tres i no res.

En Mark i la Trina anaven per la meitat dels pancakes i la salsitxa de cérvol quan van sentir la xerrameca característica dels altres tres amics que havien fet als túnels de Nova York.

—Treu-te això del cap! —va dir una veu queixosa, just abans que un noi adolescent aparegués a la porta amb uns calçotets damunt dels cabells castanys com si fossin un barret. En Darnell. En Mark estava segur que el nano no s’havia pres res seriosament en sa vida. Fins i tot quan el sol el va estar a punt de fregir viu l’any passat, semblava que estigués preparat per fer broma.

—Però m’agraden! —deia mentre entrava a la Barraca—. Em van bé per al pentinat i em protegeixen dels elements. Dos pel preu d’un.

Una noia va entrar després d’ell; era alta i prima i tenia els cabells pèl-rojos i llargs; només era una mica més jove que en Mark. L’anomenaven Boirina, tot i que ella mai no els havia dit si aquest era el seu nom real. Es mirava en Darnell amb una expressió mig de repulsió mig de diversió. El Gripau, baixet i rabassut, tal com indicava el seu nom, va entrar saltant, la va apartar i va mirar d’agafar els calçotets de damunt del cap d’en Darnell.

—Torna-me’ls! —va cridar, saltant mentre allargava el braç. Era el noi de dinou anys més baixet que en Mark havia vist mai, però era fort com un roure: tot múscul, tendons i venes. Cosa que per algun motiu induïa els altres a pensar que es podien ficar amb ell, perquè tots sabien que els podria clavar una pallissa si realment volia. Però al Gripau li agradava ser el centre d’atenció. I a en Darnell li agradava fer el burro i ser emprenyador.

—Per quins set sous et vols ficar això al cap? És fastigós —va dir la Boirina—. Saps on van, oi? A les parts baixes del Gripau!

—Un argument excel·lent —va respondre en Darnell amb la seva mirada de fàstic fingit, en el mateix moment que el Gripau per fi va poder agafar-li els calçotets del cap—. Ha estat molt poc intel·ligent per part meva. —En Darnell va arronsar les espatlles—. Però m’ha semblat graciós en el seu moment.

El Gripau estava ficant la seva possessió recuperada a la motxilla:

—Mira, jo riuré l’últim. No he rentat aquest cony de calçotets des de fa almenys dues setmanes.

Va esclafir a riure d’aquella manera, amb un so que feia pensar en Mark en un gos lluitant per un tros de carn. Sempre que el Gripau reia així, qualsevol altra persona que fos per allà no podia evitar contagiar-se’n, i el gel oficialment es fonia. En Mark no sabia si reia pel tema en qüestió o només pels sons que sortien del Gripau. En qualsevol cas, no hi havia gaires moments com aquest, i riure el feia sentir bé, com també veure la cara de la Trina il·luminada.

Fins i tot l’Alec i la Lana van riure per sota el nas, cosa que va fer pensar a en Mark que potser al capdavall seria un dia perfecte.

Però llavors les rialles es van tallar per un so estrany. Un so que en Mark feia un any que no sentia, i que creia que no tornaria a sentir mai més.

El so de motors al cel.