Vint-i-cinc

—Em dic Jedidiah —va fer l’home. Tenia els llavis grocs i deformats, torçats cap a un costat. Parlava papissot i la seva veu era monòtona—. Però els meus seguidors em diuen Jed. Vosaltres em direu Jed, perquè veig que us han tractat malament i ara sou amics meus. Queda clar?

En Mark va assentir, però l’únic que va fer l’Alec va ser un grunyit incomprensible. Desafiador fins al final, el veterà s’havia incorporat, tot i que els seus atacants havien ordenat que es quedessin estirats a terra. Però els homes que els havien clavat una pallissa feia just uns instants estaven agenollats com si resessin. En Mark també es va incorporar, amb l’esperança que no tindria cap repercussió. En tot cas, en Jed va semblar complagut.

—Molt bé —va dir l’home—. Sembla que per fi estem arribant a una mena de treva. —Va avançar fins on eren ells i es va asseure entre tots dos i el foc, amb la foguera al darrere. Els centellejos de les flames feien que el contorn del cap semblés humit i brillant, gairebé com si es tornés a desfer un altre cop. Desfet. En Mark havia arribat a la conclusió que això és el que li havia passat, al pobre home.

—T’ho van fer les erupcions solars, això? —va preguntar.

En Jed va riure per sota el nas uns instants, però aquell riure no tenia res d’agradable ni d’alegre. Era més aviat pertorbador.

—Sempre m’entren ganes de riure quan algú es refereix a la plaga demoníaca d’aquesta manera. Quan va passar, sí, em pensava que només era un esdeveniment celestial que casualment havia passat a la Terra. Coincidència. Desgràcia. Mala sort. En aquell moment aquestes eren les paraules que em van passar pel cap.

—I ara creus que van ser dimonis grans i dolents que plovien del cel? —va demanar l’Alec, en un to que deixava clar que creia que aquella idea li semblava una bajanada. En Mark li va donar un cop d’ull i es va sentir molt malament. El veterà tenia la cara coberta de sang, i ja li havien sortit els bonys i els morats de la pallissa brutal que havia rebut.

—Ara ha passat dues vegades —va respondre en Jed, sense mostrar cap senyal d’haver pescat el sarcasme de l’Alec—. Totes dues vegades ha vingut del cel: una del sol i l’altra de les naus. Creiem que potser vindran un cop a l’any a castigar-nos per haver-nos tornat poc estrictes i per recordar-nos en què ens hem de convertir.

—Dues vegades: el sol i les naus —va repetir en Mark—. O sigui, les erupcions solars i després els dards del Berg?

De cop i volta, el cap d’en Jed va anar de dreta a esquerra en un sol gest, i després es va tornar a fixar en en Mark. «Què coi…?».

—Sí, dues vegades —va fer l’home com si el que acabava de fer fos completament normal—. I, altre cop, m’entristeix i em diverteix alhora que no t’adonis de la importància dels esdeveniments. Significa que el teu cap encara no ha evolucionat per poder veure les coses tal com són.

—Dimonis —va dir en Mark, gairebé posant els ulls en blanc, però se’n va adonar just a temps i no ho va fer.

—Dimonis. Sí, dimonis. Em van cremar la cara, la van fondre i es va quedar com la veus ara. I després van venir les petites fletxes de les naus, plenes d’odi. Ara ja han passat dos mesos i encara plorem els qui van perdre la vida aquell dia. És per això que fem el foc, cantem les cançons i ballem sense parar. I temem la gent del nostre poble que va decidir separar-se de nosaltres. Treballen amb els dimonis, sens dubte.

—Espera: dos mesos? —va demanar l’Alec—. Què vols dir, dos mesos?

—Sí —va respondre en Jed lentament, com si parlés a un nen confós—. Nosaltres comptem els dies solemnement, d’un en un. Han passat dos mesos i tres dies.

—Espera, espera, espera —va dir en Mark—. No pot ser que passés fa tant. A nosaltres ens va passar fa cosa de quatre dies.

—No m’agrada… quan la gent posa en dubte les meves paraules —va dir en Jed, canviant el to dràsticament enmig de la frase. De sobte es va tornar amenaçador—. Com podeu venir aquí i acusar-me de mentider? Per què hauria de mentir sobre una cosa així? He intentat arribar a una treva amb vosaltres, donar-vos una segona oportunitat en aquesta vida, i així és com m’ho pagueu? —La seva veu havia augmentat de volum a cada paraula que deia, fins que va acabar cridant, amb el cos tremolant—. Em… em fa venir mal de cap.

En Mark va veure que l’Alec estava a punt d’explotar, de manera que s’hi va acostar ràpidament i li va estrènyer el braç.

—No —va xiuxiuejar—. No ho facis. —Després va tornar a mirar en Jed—. No, escolta’ns, sisplau. No volíem dir això. Només volem entendre-ho tot. Al nostre poble els… les fletxes de les naus ens van caure a sobre fa menys d’una setmana. Per tant, hem suposat que a vosaltres també us havia passat el mateix. I… i tu has dit que la gent va morir el dia que va passar. Nosaltres vam veure cadàvers de gent que semblava que havia mort més recentment. Ajuda’ns a entendre-ho.

En Mark va tenir la sensació que aquella gent tenia informació important que els podria servir. No pensava que l’home mentís sobre el temps que feia que havia passat. Allà hi havia gat amagat.

En Jed va alçar les mans, les va posar on hauria hagut de tenir les orelles i va començar a gronxar-se d’un costat a l’altre.

—Una gent va morir de seguida. Uns altres van morir més tard. Més sofriment a mesura que passava el temps. Més mort. El nostre poble es va dividir en faccions. Tot obra del dimoni. —Va començar a gemegar, gairebé com si salmodiés.

—Et creiem —va dir en Mark—. Només ho volem entendre. Sisplau, parla amb nosaltres, explica’ns què va passar, pas a pas. —Va intentar contenir la frustració que sentia a la veu, però no ho va aconseguir. Com se suposava que ho havia de fer?

—Tu has fet que el dolor torni —va dir en Jed, tens, encara balancejant-se. Tenia els braços rígids i els colzes cap enfora, mentre continuava agafant-se el cap amb les mans. Semblava com si se l’estigués intentant esclafar—. Em fa molt de malt. No puc… he de… Us deuen haver enviat els dimonis. És l’única explicació.

En Mark sabia que se li estava acabant el temps.

—No, t’ho prometo. Som aquí perquè volem saber coses de vosaltres. Potser et fa mal el cap perquè… saps coses que has de compartir amb nosaltres.

L’Alec va deixar caure el cap endavant.

—Van venir fa dos mesos —va dir en Jed, amb la veu distant, en certa manera—. I llavors la mort ha vingut en diferents tongades. Cada cop trigava més. Dos dies. Cinc dies. Dues setmanes. Un mes. I hi ha persones del nostre poble, persones que havien estat amics nostres, que ens han intentat matar. No entenem què volen els dimonis. No ho entenem. No… ho… entenem. Ballem, cantem, fem sacrificis…

Va caure de genolls i després es va desplomar a terra, encara prement les mans contra el cap. Va deixar anar un gemec llarg i ple de dolor.

A en Mark se li havia acabat la paciència. Tal com ho veia, tot això era una completa bogeria i no hi havia manera de tractar-la racionalment. Va mirar cap a l’Alec; la manera com li flamejaven els ulls indicava que estava preparat per tornar a intentar escapar. Els seus capturadors encara estaven de genolls, amb la cara abaixada com en una mena de veneració cap a l’home que es retorcia de dolor. Era ara o mai.

En Mark estava a punt de plantejar-se quin havia de ser el pas següent, mirant de sobreposar-se als gemecs i els xiscles d’en Jed, quan es van sentir sons nous al bosc. Eren sons de persones que cridaven, xisclaven i reien. Feien cants d’ocells i altres sons d’animals. Aquells sons esgarrifosos van continuar, acompanyats pel cruixit que feien les passes en trepitjar els matolls eixarreïts del bosc. A mesura que la gent s’apropava, els sons cada cop se sentien més forts. En Mark es va alarmar quan els sorolls es van escampar al voltant de la clariana on hi havia el foc, fins que van acabar completament rodejats d’un cor de cloquejos, cucuts, rugits i un riure histèric. Hi devia haver dotzenes de persones fent els sorolls.

—I ara què? —va dir l’Alec, evidentment fastiguejat.

—Us hem avisat —va dir la dona des d’on s’estava agenollada—. Solien ser els nostres amics, la nostra família. Ara els dimonis se’ls han fet seus i l’únic que volen és turmentar-nos i matar-nos.

De sobte en Jed es va tornar a posar de genolls, cridant fora mida. Va sacsejar el cap avall, després a l’esquerra i a la dreta, violentament, com si intentés treure’s alguna cosa del cervell. En Mark no va poder evitar tirar-se enrere ràpidament, caminant com un cranc, fins que la corda del voltant del coll va quedar tensa. L’altre extrem encara era a les mans d’un dels homes agenollats.

En Jed va emetre un so terrible i punyent que va esmorteir tots els altres, provinents del bosc.

—M’han matat! —va cridar, com si les paraules li esquincessin la gola—. Els dimonis… al final… m’han matat!

El cos se li va posar rígid; els braços als costats, encarcarats, i va caure, fent un darrer sospir. El cos es va deixar de moure i, del nas i la boca, en va brollar sang.