Trenta

En Mark es va aixecar d’una revolada, estirant el braç de l’Alec. Tota l’àrea del seu voltant se sacsejava mentre s’enlairava, i en Mark va haver de fer mans i mànigues per no tornar a caure. Sabia que el que estava passant era impossible, i això el feia preguntar-se si estava bé del cap. Però el terra sota seu s’alçava lentament i s’anava inclinant a mesura que ho feia. Va mirar al voltant desesperadament; estava tan esbalaït i confós que no sabia què fer. L’Alec semblava que estava en el mateix estat d’estupor que ell. En Mark va reaccionar primer.

Se li van aclarir les idees i es va adonar de diverses coses alhora.

Primer, no era com si tota la vall s’estigués elevant cel amunt a causa d’un terratrèmol o d’un moviment generalitzat de l’escorça terrestre. Només passava en una petita zona: la clariana on eren. Els arbres del voltant de la clariana estaven immòbils i semblava que ni les branques no es moguessin pel vent. Segon, el terra s’inclinava lentament, però accelerava de manera progressiva, i es va adonar que, de fet, part del terra s’enfonsava. A més, tot plegat semblava que tingués forma de cercle. Tercer, se sentia un grinyol fluixet.

—És artificial! —va vociferar, ara que ja s’havia posat a córrer amb l’Alec—. Gira sobre una mena d’eix per obrir-se!

L’Alec va assentir breument i va igualar la seva velocitat: tots dos corrien de costat cap a l’angle del pendent, amb l’objectiu d’arribar a un punt per on poguessin saltar d’aquell disc movedís de terra. Es movia prou a poc a poc perquè en Mark hagués foragitat l’onada de por inicial i l’hagués substituït per curiositat. Era evident que es trobaven en una mena de trapa gegant. Però per què era tan…

L’Alec i ell van córrer l’últim tram fins a arribar a la vora del tros de terra movedís de prop de l’eix, i només havien de fer un salt per ser en terra ferma. Van anar a corre-cuita cap a la línia d’arbres i es van deixar caure, esmunyint-se rere el mateix roure enorme d’abans per cobrir-se. En Mark va treure el cap per observar com continuava l’espectacle. La vora més alta de l’objecte circular s’havia elevat uns deu metres i l’extrem més baix s’enfonsava completament a terra i ja no era a la vista. El disc continuava girant acompanyat del xerric dels engranatges, que ara feien més soroll.

—Sembla com quan es llança una moneda en l’aire —va murmurar l’Alec.

—Una de ben grossa, que gira molt a poc a poc —va coincidir-hi en Mark.

Al cap d’uns quants minuts, la peça rodona de terra estava completament en posició vertical, amb la meitat sota terra i l’altra meitat enfora; encara girava. Aviat la terra i els arbustos van començar a quedar cap per avall i en Mark per fi va poder veure què hi havia a l’altra banda de la moneda: una superfície plana, grisa, de ciment, amb petites ranures que formaven línies perfectament rectes. No faltava gaire perquè el disc enorme acabés quedant pla al terra de la vall, mirant el cel i esperant que alguna cosa hi aterrés. Escampats pel terra grisós, hi havia ganxos i cadenes, per subjectar el que fos que hi aterrés.

«Una pista d’aterratge», va pensar en Mark. Una pista d’aterratge per al Berg. O els Bergs.

—Per què la terra i les plantes no cauen quan estan cap per avall? —va demanar—. Sembla màgic.

—Segurament són més falses que la bijuteria —va respondre el soldat—. Si haguessin de sortir a replantar-les cada vegada que fessin servir aquest trasto, no faria el fet, no trobes?

—Semblen molt autèntiques. O ho semblaven. —Ho observava tot, fascinat. El tros de terra que es movia devia ser d’uns cinquanta metres—. Creus que ens han vist? Segur que aquí fora hi tenen càmeres.

L’Alec va arronsar les espatlles.

—M’imagino que sí. Esperem que no les mirin gaire.

La moneda de terra ara estava inclinada uns quaranta-cinc graus, i en qüestió de minuts el forat quedaria segellat. En Mark es preguntava si l’Alec pensava el mateix que ell.

—Ho hauríem de fer? —li va demanar—. Pot ser que en qualsevol moment aterri un Berg: aquesta és la nostra.

Al principi el veterà semblava sorprès, com si en Mark li hagués llegit la ment. Després va esbossar un somriure de complicitat.

—Podria ser la nostra única oportunitat d’entrar aquí dins, oi?

—Pot ser. És ara o mai.

—Càmeres i guàrdies? És un gran risc.

—Però tenen les nostres amigues.

L’Alec va assentir lentament.

—Parles com un autèntic soldat.

—Som-hi, doncs.

En Mark es va aixecar, però es va quedar ajupit i es va recolzar sobre l’arbre mentre sortia d’estranquis. S’havia de moure abans que canviés de parer i sabia que l’Alec seria just darrere seu. Encara hi havia un espai obert d’uns cinc metres entre els extrems del disc mòbil i el terra de debò que hi havia al voltant. Després de respirar fondo per mentalitzar-se, en Mark va córrer cap a l’esquerra, sense saber si li dispararien o si, de la penombra del sot, en sortirien soldats que estiguessin esperant-los. Però no va passar res.

Van arribar a la vora del cercle. En Mark es va aturar i es va posar de genolls a uns quants metres de l’obertura; després es va arrossegar cap endavant per veure què hi havia a dins. L’Alec va fer el mateix: tots dos estaven inclinats sobre l’obertura. A en Mark el preocupava el fet que el tros de terra que baixava fos just damunt seu. Si de sobte l’últim tros es deixés caure sense previ avís, els partiria per la meitat.

A sota era fosc, però en Mark podia distingir-hi una passarel·la de metall platejat, en gran part amagada a l’ombra, que encerclava l’espai enorme que hi havia a sota. No hi havia llum ni cap rastre de persones. Va donar un cop d’ull amunt i es va alarmar en veure com de prop els quedava la vora de la moneda. Com a màxim, tenien un parell de minuts.

—Ens hem d’impulsar fins allà baix —va fer en Mark assenyalant la passarel·la, una cornisa de metall—. Creus que ho pots fer? —va afegir amb un somriure.

L’Alec ja s’estava movent.

—Molt millor que tu, nano —va respondre l’Alec picant-li l’ullet.

En Mark va rodolar lentament cap a la vora de l’obertura i va deixar els peus penjant a l’abisme mentre s’aferrava al cantell. Es va agafar al marge de la moneda amb força i va començar a balancejar les cames. L’Alec li portava avantatge. Es va deixar anar i va volar cap al terra de la passarel·la; va caure fent un grunyit, però semblava que estava bé. En Mark va foragitar la idea que intentava aferrar-se-li a la ment: que no calculés bé i no caigués a la passarel·la o que hi aterrés malament i acabés caient en la foscor. Va comptar fins a tres mentalment, mentre balancejava les cames enrere i s’impulsava cap endavant.

L’empenta va fer que mirés amunt en deixar-se anar, i va poder donar una última llambregada a través del petit forat de mitja lluna. Va veure els propulsors d’un Berg, que llançava flames blaves, i el ventre de metall que baixava del cel. Després en va perdre la pista i es va estampar sobre l’Alec.