Cinquanta-sis

Els ulls d’en Mark van deixar de fixar-se en el bassal de sang de terra i van fitar l’Alec. Tenia una mirada que expressava un milió de sentiments. Però el que els lligava a tots dos era una tristesa profunda. Malgrat que en Mark no havia acabat d’entendre del tot quina mena de relació tenien els dos veterans, era una relació profunda i amb molta història al darrere.

I ara ella ja no hi era.

Aquella expressió de l’Alec es va esvair al cap d’uns instants, però a en Mark li va semblar una eternitat. Mai no havia vist el seu amic tan trist.

De sobte l’Alec tornava a estar per la feina. Va assenyalar la casa que tenien al davant.

—L’han arrossegat des d’aquí. Hi entrarem. Segur que la Trina i la nena són aquí dins ara mateix.

En Mark es va girar per mirar la casa. Una mansió amb tots els ets i uts: tres pisos; tot de gablets i finestrals, molts dels quals estaven trencats, i un enrajolament fi. Però amb la teulada plena de brases, les parets brutes i el jardí ple de males herbes i de floretes grogues, semblava una mansió vella. En Mark estava esfereït pel que hi podrien trobar a dins.

I la gent es congregava al seu voltant.

Havia passat menys d’un minut des que havien vaporitzat la seva amiga i els sequaços que l’havien atacat, però la multitud que pul·lulava pel carrer i el jardí semblava que s’hagués multiplicat. Homes, dones i nens. La majoria tenien morats i esgarrapades; d’altres, coses pitjors. Un home a qui li faltava un tros enorme de l’espatlla se’ls acostava amb tota la calma del món; semblava com si algú li hagués clavat un cop de destral en un atac de fúria. Hi havia una dona que no tenia braç; on hi hauria de ser es veia tot de sang. El més pertorbador de tot eren un parell de nens amb ferides brutals, que ni tan sols semblava que sabessin que estaven ferits.

Sens dubte, la gent començava a acostar-se més i més a en Mark i l’Alec, els rodejaven; anaven amb la roba esparracada i llardosa, els cabells bruts, i tenien la mirada buida. L’atenció de la gentada estava totalment posada en els dos nouvinguts.

L’Alec va començar a caminar a poc a poc cap a la porta de la mansió. En Mark va imitar els seus moviments cautelosos, com si qualsevol gest sobtat pogués desfermar la bogeria en potència dels qui els observaven en tot moment. S’hi van apropar sigil·losament, ben aferrats a les armes. En Mark ja no pensava jugar-se-la ni una engruna. Dispararia a qualsevol que l’ataqués.

La gentada s’apinyava més i més al voltant d’en Mark i l’Alec, com espectadors en una desfilada. N’hi devia haver moltíssims, potser un centenar. Aleshores uns quants homes van sortir de la munió i van barrar-los el pas cap a la porta. Tan bon punt ho van haver fet, més gent va seguir el seu exemple, de manera que en Mark i l’Alec van quedar totalment envoltats, com si fossin dins d’una soga que cada cop s’estrenyia més.

—No sé si em podeu entendre —va bramar l’Alec—, però us faig una oferta única: aparteu-vos o començarem a disparar.

—En aquesta casa hi tenim amics —va afegir en Mark—. I no ens en pensem anar sense ells. —Va alçar el Transtub només per donar-se importància.

Les mirades de totes les cares d’aquella gent començaven a canviar. Aquella indiferència mancada d’expressió s’esvaïa. Els ulls s’entretancaven, els fronts s’arrugaven, els llavis es tensaven i ensenyaven les dents. Fins i tot un parell de dones els van xiular i un nen va xerricar les dents com un animal salvatge.

—Aparteu-vos! —va cridar l’Alec.

La multitud va avançar uns quants centímetres, estrenyent el cercle. En Mark va tornar a notar la sensació que alguna cosa de dins se li trencava, com si perdés el control. Li va esclatar un rampell d’una cosa semblant a l’odi.

—Deixa-ho córrer —va murmurar.

Va apuntar el Transtub a l’home més proper que li barrava el pas cap a la porta i va prémer el gallet. Un raig encegador de llum blanca va sortir de l’arma, va anar a parar al pit de l’home, el va convertir de seguida en una llosa grisenca i hi va haver una explosió de partícules que van desaparèixer. En Mark no va vacil·lar. Immediatament va apuntar a l’home del costat, va prémer el gallet i va observar com es convertia en vapor. Ben a prop hi havia una dona. Al cap de tres segons, ja no hi era.

S’havia mig esperat que l’Alec l’aturés. Però l’exsoldat no va perdre ni un segon. Quan la dona amb prou feines s’havia desintegrat, l’Alec també es va posar a disparar. Es van concentrar a escombrar el camí cap a la casa, brandant les armes a poc a poc amb amples moviments de braç mentre es carregaven la gent, un per un. L’aire es va omplir de llampades de llum mentre els Transtubs s’escalfaven i desfermaven una onada d’exterminació. Tot sense vessar ni una gota de sang.

Quan van haver liquidat vora una dotzena de persones, obrint-se pas entre la meitat de gent que tenien al davant, va semblar que la resta d’infectats copsava el que passava. Un xiscle violent va esquinçar l’aire; era un crit punyent i horrible, i de sobte fins l’últim home es va llançar en una envestida dirigida als dos individus amb les armes mortíferes.

En Mark va brandar l’arma de dreta a esquerra, prement el gallet en ràfegues curtes, sense ni tan sols molestar-se a apuntar. Els feixos de llum van impactar contra unes quantes persones. Un tret desviat va tocar un nen petit i el va vaporitzar. De totes maneres, encara se li abalançaven a sobre com una bala. En Mark es va girar per encarar-se amb la gent que tenia al darrere. Va tornar a disparar, seguidament va posar el Transtub del revés i el va amollar a la cara d’un home, que va caure d’una revolada cridant de dolor.

En Mark va ensopegar enrere, però va aconseguir recuperar l’equilibri. Al seu voltant hi havia gent que el xiulava, ensenyava les dents i feia ballar els peus; tots tenien els ulls esvalotats i un riure histèric. En Mark tornava a tenir el Transtub ben aferrat al pit i disparava a l’atzar; s’anava girant a poc a poc fent un cercle mentre evaporava qui tenia més a prop. Després va brandar l’arma cap a l’altra direcció, sense perdre l’Alec de vista.

Els moments que van venir després van ser una autèntica bogeria. En Mark va sentir una estrebada de pànic. Va continuar disparant, balancejant-se ara cap a l’esquerra, ara cap a la dreta. Etzibava cops de colze, empentes, penetrava endavant, disparava i tornava a començar; cada vegada s’apropava més a la casa. Pel cap baix, va disparar a deu persones més, fins que de sobte va ensopegar amb els esglaons del porxo.

Va caure, va brandar el Transtub al voltant i el va disparar directament al pit d’un home que s’havia llençat en l’aire en direcció cap a ell. La boirina grisa li va fregar la cara i es va esfumar. Va localitzar l’Alec a uns quants metres: endinyava la culata de l’arma a la cara d’una dona. Aleshores, l’Alec va arrencar a córrer, va saltar els esglaons i va passar en Mark de llarg, dirigint-se cap a la porta.

En Mark va engegar un darrer tret abans d’arrossegar-se enrere i pujar les escales. Quan va ser a dalt, es va aixecar i va arribar a la porta just quan l’Alec la travessava. Va entrar a la casa passant per davant de l’Alec, i el seu amic va tancar la porta amb un cop sec. L’Alec acabava de posar el passador, quan es va sentir una munió de cossos que s’abraonaven sobre la porta des de l’altra banda. En Mark dubtava que durés gaire.

Llavors, van arrencar a córrer. Van anar esperitats al passadís, van girar a la dreta i van trobar un altre passadís. Dues persones els van atacar: custodiaven una porta. L’Alec se’n va encarregar, disparant-los amb el Transtub. En Mark es va esmunyir passant per davant seu, va obrir la porta… Es van sentir passes. A baix hi havia un home que pujava les escales; tenia els ulls encesos de foc i la cara bruta i plena d’esgarrapades. En Mark el va vaporitzar.

Van baixar les escales, saltant els esglaons de dos en dos. Un home i una dona es van llançar sobre seu amb ganivets, brandant-los abans que pogués alçar l’arma. Els va atonyinar a tots dos i els va fer caure a terra just quan l’Alec va aparèixer i va disparar l’arma dues vegades. I aleshores tot es va quedar en silenci, tret dels sons llunyans de la gent de fora, a qui ben aviat tindrien a sobre.

Eren en un soterrani. Un raig de llum del sol s’escolava per una finestra estreta que quedava a dalt de tot d’una paret, a la dreta d’en Mark. En l’aire hi ballaven partícules de pols. I en un racó de l’estança hi havia dues persones apinyades, que feien pinta d’estar més espantades del que en Mark havia vist mai ningú.

La Trina i la Deedee estaven abraçades, amb els cossos plens de morats. En Mark va córrer cap a elles, es va agenollar davant seu i va deixar l’arma a terra.

La Deedee plorava; va ser la primera de parlar.

—Està malalta —va dir amb aquella veueta de nena petita, tremolosa. Va estrènyer la Trina amb més força, sanglotant.

En Mark va allargar el braç, va tocar la mà de la Trina i l’hi va estrènyer.

—No passa res. T’hem trobat. Et traurem d’aquí.

La Trina havia estat tota l’estona amb els ulls clavats a terra, però va alçar el cap lentament i va mirar en Mark. Tenia els ulls buits i foscos.

—Qui ets? —va preguntar.