Quaranta-dos

—Moriràs —va dir l’home enfadat, gairebé sense alè—. Moriràs ara mateix.

—No —va respondre en Mark—. Jo no.

Va cloure el puny i el va etzibar a la galta del pilot, que va cridar i va agafar en Mark pels cabells, la cara i la roba. Al final va aferrar-se-li a la samarreta i a l’espatlla i li va fer una clau. Tots dos van rodolar i es van estampar contra la porta de l’escotilla. En Mark va notar que se li clavava un relleu metàl·lic a l’esquena, mentre l’home l’esclafava des de dalt, inclinant-se endavant, amb l’avantbraç clavat al coll d’en Mark, que li impedia que l’aire li arribés a la tràquea.

—Avui t’has ficat amb l’home equivocat —va dir el pilot, baixet i amb una veu despietada—. Ja tinc prou gent tocant-me els collons perquè hagis d’arribar tu i em vulguis robar la nau. Descarregaré la meva mala llet en tu, nano. I ho penso fer durant molta estona. Ho entens?

Va afluixar el braç i en Mark va poder omplir-se els pulmons d’aire. Aleshores el pilot el va engrapar per la samarreta i es va asseure, posant tot el seu pes a la panxa d’en Mark. Es va alçar i es va deixar caure, amollant-li, també, un cop de puny, que va impactar de ple contra la mandíbula d’en Mark. Es va sentir com si li hagués trencat algun os de la cara. El pilot li va tornar a endinyar un altre cop de puny i el dolor es va multiplicar. En Mark va tancar els ulls, va intentar compactar la ràbia que s’estava apoderant d’ell com si fos una reacció nuclear. Quant podia aguantar en un sol dia?

—I ara, millor que aquesta porta no es tanqui —va dir l’home, clarament confiat que ja havia guanyat la batalla—. Tot i que seria divertit posar el teu cap allà i veure com se t’esclafa com un gra de raïm, crec que prefereixo prendre-m’ho amb més calma.

Es va apartar del cos d’en Mark i es va posar dret; aleshores, va anar fins als comandaments i va prémer un botó. Hi va haver un sacseig que en Mark va notar a l’esquena: eren grinyols i l’estrèpit continuat i lent de la porta, que es tornava a obrir. Va veure que per la sala hi entrava més llum que mai. La plataforma d’aterratge devia haver girat del tot i ara s’havia enfonsat sota terra. Al cap d’uns quants minuts s’exposarien a l’horda sencera d’en Bruce, correrien el risc que aquella gent pugés a la nau i aleshores tot s’hauria acabat.

Contenint l’impuls de moure’s, en Mark va esperar i va deixar que la fúria de dins seu continués creixent.

El pilot va anar cap a ell, es va ajupir, li va agafar els peus i els va alçar fent un grunyit.

—Vinga, va, que et canviaré de postura. —Va començar a moure’l mentre caminava de costat i s’endinsava a la sala del magatzem del Berg—. M’asseguraré que estiguis ben còmode abans de…

De cop i volta, en Mark va reviscolar, es va posar a cridar i a donar cops de peu mentre es retorçava per alliberar-se de les grapes del pilot, que va ensopegar enrere fins que l’esquena li va petar contra la paret del costat de la rampa, que s’estava reobrint. En Mark va maldar per aixecar-se, es va tirar endavant i amb l’espatlla va impactar contra la panxa de l’home, que es va doblegar i va envoltar els braços a l’esquena d’en Mark, cosa que va fer que tots dos espeteguessin contra terra. Mentre rodolaven, els braços anaven amunt i avall, i els cops de puny volaven. En Mark va intentar clavar-li un cop de genoll a l’entrecuix, però l’home el va bloquejar, va brandar el braç i va endinyar un cop de puny a la barbeta d’en Mark.

El cap d’en Mark va caure enrere bruscament i es va apartar del pilot, que va saltar endavant i es va tornar a posar damunt seu. Però en Mark no es va deixar de moure i va aprofitar l’impuls per rodolar cap enrere i desfer-se de l’home. Es va aixecar, va córrer cap als botons de control i es va adonar, horroritzat, que la rampa s’havia obert força. Era molt possible que la gent s’hi pogués enfilar quan s’obrís del tot.

Va prémer el botó de retracció i la porta va grinyolar i es va començar a tancar una altra vegada. Just s’estava girant per veure el seu enemic quan el pilot el va placar i tots dos es van estampar sobre l’enorme llosa de la rampa. Va relliscar i pràcticament van anar a parar a l’obertura una altra vegada. En Mark va retòrcer el cos i va agafar la samarreta del pilot amb totes dues mans, per provar de llançar-lo volant per l’obertura de la porta, però l’home va posar els peus a terra i va aconseguir empenye’s endavant i posar-se sobre en Mark.

Van forcejar i es van endinyar cops de puny i de peu. En Mark estava cansat, tenia gana i se sentia feble, però va continuar lluitant, empès únicament per l’adrenalina. Es va imaginar la Trina, a fora, en algun lloc, empresonada per la gent de la foguera, que segurament devien estar encara més bojos, ara que ja havia passat un dia més i que hi havia hagut el daltabaix desastrós de l’incendi del bosc. Havia de viure. L’havia de trobar. No podia deixar que aquell home s’interposés en el seu camí. Aquella bola de ràbia que li voletejava per dins, el reactor alimentat de calor, foc i dolor que se li havia estat acumulant i acumulant al pit, per fi va explotar una vegada per totes.

Es va abalançar cap endavant amb una força que no era conscient que tingués i es va desempallegar del pilot. S’hi va posar a sobre, abans que el pilot es pogués posar dret, el va empènyer contra terra i li va començar a endinyar cops de puny. Ben fort. Hi va haver sang. El so horrorós de parts del cos que cruixien. En Mark es va sentir desconnectat del seu propi cos: gairebé no s’hi veia. Davant dels ulls hi tenia llumetes diminutes i brillants, el cos li tremolava i notava que la sang li bullia a les venes.

En algun nivell era conscient que la porta de la rampa gairebé s’havia tancat. En algun nivell es va adonar de les parets de la sala, dels crits i dels xiscles de la gent, que es preparava per atacar el Berg. Però en Mark havia perdut el control.

Va mirar avall i es va sorprendre de veure’s a si mateix arrossegant el cos de l’home fins a la vora de la rampa i empenyent-ne la meitat cap enfora, de tal manera que el cap i les espatlles del pilot penjaven de l’extrem de la rampa cap enfora. S’intentava alliberar d’en Mark, però el noi no l’hi pensava permetre. Li va tornar a etzibar més cops de puny. El pilot va cridar i es va retorçar amb violència; era evident que s’havia adonat del que en Mark pretenia fer.

Potser n’era més conscient que en Mark i tot, que va continuar subjectant-lo per mantenir-lo en la mateixa posició: mig cos a dins i mig cos a fora. Alguna cosa havia canviat per a en Mark. Els pensaments que tenia se centraven purament en l’home, en com el tenia subjectat i en com el faria pagar per tot. La ràbia era com una boira que li omplia el cap. I no podia parar.

Alguna cosa s’havia trencat dins seu.

La rampa es va tancar sobre el tors del pilot. El va esclafar mentre maldava per cloure’s del tot. Els crits que proferia l’home eren horrorosos i li van arribar a l’ànima, cosa que el va fer deixondir de l’estat de ràbia desenfrenada que s’havia apoderat d’ell. Com si ho veiés per primera vegada, es va adonar de què estava fent. Torturava un altre ésser humà. Va sentir clarament el so de l’estèrnum i de les costelles que es trencaven, i el grinyol de les frontisses de la porta, que continuaven exercint pressió sobre l’obstacle que mantenia la porta oberta. En Mark es va horroritzar del que havia fet.

Va empènyer el cos del pilot, però estava ben encallat en l’obertura, que s’estretia cada vegada més. Els crits que emetia semblava que fessin vibrar el metall del Berg i que sacsegessin tota la nau. En Mark es va girar d’una revolada i es va posar d’esquena a l’escotilla, va prémer els colzes contra la rampa i aleshores, amb tota la força del món, va brandar tots dos peus endavant contra l’esquena de l’home, que es va moure uns quants centímetres més. En Mark cridava mentre amb els peus l’empenyia i l’empenyia i l’empenyia, per allunyar-lo d’ell i estalviar-li aquell patiment.

Amb una puntada de peu final, en Mark va aconseguir desencallar el pilot, que va desaparèixer per l’obertura. La rampa es va tancar amb una portada.